La llengua de les llengües (Galdós i Catalunya, i 2)

Galdós va mantenir entre 1884 i 1915 una sincera amistat personal i literària amb Narcís Oller, que es traduí en un interessant intercanvi epistolar on els dos escriptors confrontaren les visions de les seves respectives llengües i nacions. Si bé Galdós qualificava, com ja vam veure, de “poble admirable” el català, els seus sentiments eren més distants cap al catalanisme, la Renaixença i la nostra llengua, que jutjava apta per a la poesia però no per a la novel·la. La relació amb l’escriptor vallenc s’inicià quan aquest li envià la seva novel·la La papallona i set mesos després Galdós li respongué això:

“Lo que sí le diré es que es tontísimo que usted escriba en catalán. Ya se irán ustedes curando de la manía del catalanismo y de la renaixensa . Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje usted a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para si mismos, déjelos usted con su mania, y véngase con nosotros. Le recibiremos a usted, en el recinto de nuestro Diccionario, con los brazos abiertos.”

Oller (esquerra) no es va estar de replicar-li d’aquesta manera:

“Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como usted sabe que hablamos aquí.”

A la vegada que s’estranyava que un escriptor realista com Galdós no defensés l’ús del llenguatge de cada lloc per descriure la seva realitat. Pérez Galdós insistí en la seva particular convicció que Oller havia de passar-se literàriament al castellà, i ho féu fent gala d’un cert jacobinisme lingüístic. Després que el vallenc li fes arribar la seva Vilaniu, Galdós li manifestà el seu desconsol “al ver un novelista de sus dotes, realmente excepcionales, escribiendo en lengua distinta del español, que es, no lo dude, la lengua de las lenguas”. La darrera carta d’Oller a Galdós, comentant-li la més famosa de les seves novel·les, Fortunata y Jacinta, inclou un irònic comentari final pel que fa a la llengua:

“Sólo siento una cosa: que no está Fortunata y Jacinta escrita en francés para su mayor publicidad y provecho del autor. Un separatista.”

Que don Benito menystenia el català (i, de retruc, el catalanisme) queda de nou clar en aquest article que publicà (1886) a La Prensa de Buenos Aires, parlant precisament de Narcís Oller com un novel·lista “producto de un catalanismo dominado por los resentimientos regionales, algunos no injustificados, escribe en catalán cuando lo podía hacer magistralmente en castellano, pese a que la novela contemporánea requiere una dicción extraordinariamente rica y flexible, a la que no se presta el catalán, porque el catalán no tiene construcción propia, la sintaxis es la castellana y sólo varían las voces”.

Seria injust considerar Galdós com un intel·lectual obertament anticatalà o un bel·ligerant contra la nostra llengua. S’ha dit que la “respectava” però que no la “sentia”. Amb el naixent catalanisme (llavors conegut per tothom com regionalisme) tampoc el sentia però sí feia un esforç de comprensió. En un article del 1886 es preguntava si el regionalisme era un mal o un bé, i es responia així:

“Yo creo que el regionalismo aun cuando se manifieste con formas tan vehementes como las de los catalanes en su última protesta contra el modus vivendi [es referia de ben segur al “Memorial de Greuges”], no es en realidad otra cosa que una propaganda a favor de la descentralización , y una señal històrica de que se aproxima el descrédito total de nuestro actual sistema administrativo”.

I referint-se als greuges del “poble admirable” contra la centralització administrativa espanyola, Galdós opinava que “sus quejas son fundamentadísimas”. Ja fa 130 anys d’això.

[Informacions d’Adolfo Sotelo Vázquez: “Benito Pérez Galdós y Cataluña” i Nueva Historia, núm. 24; imatges: wdl.org, tinet.cat i conversacionesenlabiblioteca.wordpress.com]

 

El poble admirable (Galdós i Catalunya, 1)

Dijous dia 10 va fer 175 anys del naixement de Benito Pérez Galdós a Las Palmas de Gran Canària. Tot i que aquesta capital presumeix amb orgull de ser el bressol de l’autor de Fortunata y Jacinta o els Episodios Nacionales (hi té dedicats un carrer, dos monuments, un teatre i un institut, a més de la casa natal), el cert és que l’escriptor estigué poc temps vinculat a les illes. Va estudiar al col·legi de San Agustín, al barri de Vegueta de Las Palmas, i a l’institut de La Laguna, a Tenerife. L’arribada d’una cosina seva (Sisita) el transtornà emocionalment, fet que està en l’origen, segons sembla, de la decisió de la seva mare d’enviar el jove Benito a Madrid per estudiar Dret. A mla capital espanyola desenvoluparia la seva extensa producció literària i la seva carrera política  (diputat per Las Palmas des del 1914), prou sabudes.

Avui poden ser més interessants algunes notícies biogràfiques seves, menys conegudes, que el relacionen amb Catalunya. Per exemple, opinava que el català era un poble admirable, sobri però també esplèndid, que té el doble mèrit de saber treballar i saber viure. Opinava que Espanya tenia la mateixa opinió del poble català que la que té Europa de l’anglès, “pero todo ello, bien mirado, es puro amaneramiento de la opinión, sin consistència nacional”. 

L’escriptor canari (a la dreta, dibuix de Casas) visità Barcelona per primera vegada amb ocasió de l’Exposició Universal del 1888. Conegué escriptors com Narcís Oller, Josep Yxart o Josep Pin i Soler i quedà fascinat per la ciutat, pel luxe dels seus edificis, pel paviment i l’enllumenat elèctric dels seus carrers i pels tramvies que els recorrien. Passejant i contemplant Barcelona i els llavors municipis de Gràcia, Sants i Hostafrancs augurava un futur de metròpoli comparable a Londres o Nova York.

El 1896 visità Reus el març i de nou Barcelona el juny, per a l’estrena de Doña Perfecta. Fou en aquesta segona estada barcelonina quan conegué Mossèn Cinto Verdaguer, a qui anà a visitar al seu domicili dels Penitents acompanyat d’Oller. Galdós certificà posteriorment el judici serè i l’equilibri psíquic de Verdaguer, contradient les acusacions de bogeria que contra ell s’havien llançat. El descriví d’aquesta manera: Fue un varón recto y puro, raro ejemplo de la fusión del hombre y el artista, modelo de sacerdotes, gran poeta, sin otro modelo que Cristo. Imitador de Cristo en la moral y en la poesia, ha sido el último y más visible de sus discípulos“.

Es va dir en algun moment que la figura de Mossèn Cinto Verdaguer va inspirar el personatge de Nazario Zaharín, el protagonista de la novel·la galdosiana Nazarín, un capellà visionari barreja de l’idealisme de Don Quixot i del misticisme de Jesucrist. El mateix autor va assegurar que, a mig escriure l’obra, l’havien influït els detalls que li arribaven dels problemes personals i eclesiàstics de l’autor de L’Atlàntida. Tot és possible, però els especialistes en Galdós es decanten més aviat per buscar Tolstoi i els místics castellans com els referents de Nazarín.

Tornaria a Barcelona el 1903, el 1917 (any en què assistiria a la representació de la seva obra Marianela per part de Margarida Xirgu, a la dreta) i 1918. Galdós estava contentíssim de l’afabilitat dels barcelonins, tant al teatre com a les innombrables visites que rebia a totes hores a l’Hotel Continental de la Plaça Catalunya, on s’allotjava.

[continuarà]

[Informacions de Viquipèdia, Historia y Vida, núm. 106 i Adolfo Sotelo Vázquez: “Benito Pérez Galdós y Cataluña”; imatges: museoreinasofia.es, snipview.com, visat.cat i Viquipèdia]

 

 

 

 

Pensar i adorar el que tu vulguis

La setmana passada parlàvem d’un activista tinerfeny encausat per uns comentaris a les xarxes socials; d’altra banda, les darreres setmanes els carrers de tot l’estat s’han omplert de manifestants amb reivindicacions feministes o protestant per insòlites (per indignants) sentències. La llibertat d’expressió i els drets de les dones, novament en el punt de mira. Serà oportú, doncs, parlar avui d’un personatge poc conegut, estretament relacionat amb aquestes lluites: Mercedes Pinto.

Mercedes Pinto Armas de la Rosa y Clós va ser una escriptora i periodista canària, nascuda el 1883 a La Laguna, remarcable per molts conceptes, però especialment per la defensa dels drets de les dones, de la classe obrera i de la modernització de l’educació. Als dotze anys ja guanyava guardons literaris, motiu pel qual va començar a ser coneguda com la “poetessa canària” (així, per antonomàsia). El 1909 es casà amb un capità de la Marina, Juan de Foronda (cap vincle amb el marquès, que se sàpiga), amb qui va tenir tres fills, que la maltractava i que va acabar internat degut a problemes psiquiàtrics.

Els anys vint es traslladà a Madrid on feu amistat amb Ortega y Gasset i Unamuno i on conegué el seu segon marit, Rubén Rojo, amb qui tindria dos fills més. És l’època en què comença la seva tasca de conferenciant de la Liga Internacional de Mujeres Ibéricas e Hispanoamericanas. El 1923 pronuncià a la Universitat de Madrid una conferència sota l’explícit títol d'”El divorcio como medida higiènica”, que provocà que el dictador Primo de Rivera la fes desterrar a l’illa de Fernando Poo (l’actual Bioko).

No hi aniria mai, perquè Mercedes decidí llavors exiliar-se a l’Uruguai, on prosseguí la seva agitada activitat política i cultural: col·laborà amb el govern de Montevideo, fundà la Casa del Estudiante, de promoció cultural, i inicià la revista Vida Canaria. El 1926 escrigué la seva novel·la més coneguda, Él (a l’esquerra), adaptada al cinema per Buñuel, a la que seguirien les obres de teatre Cantos de muchos puertos Un señor cualquiera. Fundà la seva companyia, la Compañía Teatral de Arte Moderno. Inicià llavors una llarga gira per diferents països sudamericans, impartint conferències i participant en jornades en qualitat de feminista, dramaturga i pedagoga, fins a traslladar-se a viure a Xile (1933). Allí conegué Pablo Neruda i continuà la seva activitat (a la imatge de la dreta, en una conferència). Del 1935 al 1943 residí a Cuba, desenvolupant una intensa activitat a favor de la Segona República Espanyola i també a favor dels jueus que, fugint dels nazis, arribaven a l’illa caribenya. El seu darrer país de residència, des del 1943, fou Mèxic on els seus fills es van fer un nom al cinema d’aquell país. També ella participaria en dues produccions cinematogràfiques espanyoles; les seves visites a l’Espanya franquista foren, però, molt esporàdiques. En una d’elles, el 1953, participà en un cicle d’art contemporani al Círculo de Bellas Artes de Santa Cruz de Tenerife.

Els darrers anys va continuar la seva activitat periodística, col·laborant a Excelsior, de Mèxic D.F., ciutat on moriria el 1976 amb 93 anys. L’epitafi de la seva tomba (imatge de dalt) són uns versos de Neruda (Mercedes Nieto… enérgicamente sola, urgentemente viva).

Per acabar, un poema seu:

Grilletes en los pies, venda en los ojos;
Prohibidas la acción y la palabra;
En las puertas fortísimos cerrojos
Y castigo ejemplar al que las abra…
Podrán tu cuerpo aprisionar feroces,
Tu boca amordazar como a las fieras,
¡pero no te podrán quitar los goces
de pensar y adorar lo que tú quieras!

[Informació extreta de Viquipèdia; imatges: canarias7.es, loquelaspiedrascuentan.blogspot.com i mujeresquehacenlahistoria.blogspot.com] 

 

Hidalgo, l’artista experimental (1927-2018)

El proppassat 26 de febrer morí a la seva casa d’Ayacata (Gran Canària) Juan Hidalgo Codorniu. Creador multidisciplinar, no hi hagué faceta artística que no conreés, des de la composició musical, on va excel·lir, fins a la fotografia, la pintura (a sota, exposició seva al CAAM de Las Palmas), l’escultura, la poesia o les performances, sempre des del vessant més experimental. Tingué, com veurem, relació amb el nostre país.

Hidalgo va néixer a Las Palmas de Gran Canària el 1927. La primera etapa de la seva vida la dedica a l’estudi de la música fins que el 1945 es trasllada a Barcelona, on ingressa a l’Acadèmia Marshall, la prestigiosa institució fundada per Enric Granados el 1901. Sota la direcció d’un altre músic de primer ordre, Xavier Monsalvatge, Hidalgo estudia piano, música de cambra, harmonia, contrapunt i fuga. La seva formació musical prosseguiria a Madrid, París i Ginebra. El 1957 fixa la seva residència a Milà, però és a Darmstadt (Alemanya) on estrena Ukanga, obra serial-estructural per a cinc grups de cambra, i més tard Caruga, i on coneix John Cage, l’avantguardista compositor conegut sobretot per la seva peça 4’33” (quatre minuts i trenta-tres segons de silenci absolut). Amb la influència de Cage, Hidalgo abandona la seva aposta pel dodecafonisme i abraça la música experimental. Juntament amb altres dos destacats compositors, l’italià Walter Marchetti i el català Josep Maria Mestres Quadreny, s’instal·la el 1960 a Barcelona novament. Per mitjà de Joan Brossa coneix Joan Prats, el secretari de Club 49, una associació privada promotora d’activitats culturals i amb l’ajuda de la qual crearia Música Oberta, organització dedicada a la música contemporània. Malgrat l’èxit del primer concert, Hidalgo i els seus socis han de marxar de Barcelona al no trobar prou suports per difondre unes idees musicals tan avançades per a l’època.

Establert a Madrid, la situació allí és pitjor, sense cap mena d’associació protectora; fou, però, a la capital de l’estat espanyol on el 1964 participa en la fundació del grup Zaj, una iniciativa artística bàsicament musical però que amb el temps es diversifica amb poetes, pintors, escultors (per exemple, el també canari Martín Chirino) i performers, practicant un “teatre musical” (a dalt, programa de mà d’un concert) on els gestos, els objectes, els poemes o les performances cobren protagonisme (un músic menjant-se una poma en una actuació va ocasionar un escàndol al Madrid de 1967). El 1972, avorrits per les pressions de la dictadura franquista, decideixen marxar de l’estat: el grup, que a partir d’ara el formaran només tres persones (Hidalgo i Marchetti, ja esmentats, i la performer Esther Ferrer, a la dreta) seguiria en activitat fins el 1996, quan el Museu Reina Sofía de Madrid li dedica una retrospectiva de la seva producció.

EL 1987 rep el Premi Canarias de Belles Arts i el 2016 el Premi Nacional (espanyol) de Cultura; el jurat destaca la seva trajectòria, innovació i aportació a l’art contemporani espanyol, suprimint tots els límits i encarnant l’esperit de les avantguardes internacionals. Per la seva part, l’historiador de l’art Julio Pérez Manzanares, que dedicà la seva tesi doctoral a l’obra d’Hidalgo definia l’artista recentment finat d’aquesta manera: “un poeta estrany, amb aquesta barreja de llenguatges i una base musical aplicada a tota la seva obra” i afegia que és necessari girar la vista cap a ell i la seva obra com a pioner de l’art experimental a Espanya, tant de forma individual com dins el col·lectiu Zaj.

 

A l’esquerra, dues instantànies recents de la intensa vida de l’artista: entrant en un homenatge que se li va dedicar (a dalt) i al seu casament al Bodegón del Pueblo Canario del seu Las Palmas natal (a sota).

 

 

[Informacions extretes de Viquipèdia, El País (10/11/1987 i 13/5/2015) i La Provincia (27/2/2018); imatges: laprovincia.es, foto Juan Carlos Castro, hundertmark-gallery.com, lavidanoimitaalarte.blogspot.com, foto Andrés Cruz i laprovincia.es]