Flaixos de Setmana Santa (2: passions)

Es pot reviure o commemorar la passió, mort i ressurrecció de Jesús, fil argumental de la Setmana Santa, de moltes maneres. Deixo ara de banda les pel·lícules que inevitablement ens oferia l’únic canal televisiu de la meva infància (Ben Hur, La túnica sagrada, Rey de reyes o La historia más grande jamás contada), pèplums més o menys distrets enmig d’una programació plúmbia a més no poder.

La manera més autèntica i nostrada de viure allò que, una mica enfàticament, s’anomena “el drama del Gòlgota” és assistir a les Passions que es fan a diversos pobles de Catalunya. Jo l’he vista dues vegades, fa molts anys, potser quaranta, a Olesa de Montserrat. Com a gran novetat, s’oferia en sessió contínua només els matins perquè anteriorment durava tot el dia, amb una pausa per dinar. Recordo l’espectacularitat de l’escenari, la quantitat de gent que hi participava i dues escenes amb efectes especials, com el cinema: quan estan al llac Tiberíades, amb tempesta inclosa, i quan Jesucrist puja al cel, òbviament estirat d’uns cables que no encertava a descobrir. La ressurrecció de Llàtzer (a la imatge) i el suïcidi de Judes també eren prou impactants. 

Una versió radicalment diferent de les nostres Passions, però en essència la mateixa cosa, és el musical Jesus Christ Superstar, que vaig contemplar a Londres el 1977. Només recordo que a la sortida del teatre (era el Palace, ho sé perquè conservo el programa de mà), no plovia, diluviava, potser en coherència amb l’espectacle bíblic que acabàvem de presenciar.

Ens falten les processons, que seran objecte d’un altre capítol d’aquesta sèrie d’apunts tan apassionant (i mai millor dit).

[Imatge: escena de la Passió d’Olesa, 1965, extreta de www.lapassio.cat]

Flaixos de Setmana Santa (1: el diumenge de Rams)

Quan era petit, a casa sempre es va seguir la tradició del palmó. Em sembla recordar que l’anàvem a comprar a la fira instal·lada a la Rambla de Catalunya. Era llarg i blanc, com diu la cançó del Serrat, un per cada germà, que pagava la respectiva padrina (el padrí s’encarregava de la mona). Els guarníem amb una cinta catalana i una garlanda, com si fos l’arbre de Nadal. En canvi, no recordo que hi pengéssim mai aquella mena de rosaris de sucre de colors, una mica horteres en honor a la veritat.

Mudats com mana la tradició, ens atansàvem a la plaça de la Sagrada Família on ens confoníem amb molta altra gent arribada amb la mateixa intenció: assistir a la benedicció de palmes i palmons. La plaça s’omplia de gom a gom, de manera que la gernació sempre em va impedir veure com el capellà, situat davant la façana de la Passió, llavors a mig construir, espargia l’aigua beneïta. En un moment concret, potser a una senyal convinguda, tothom es posava a picar el palmó a terra, frenèticament. D’això se’n deia “fer escombra” perquè el resultat de l’acció era que amb el peu del palmó podíem fàcilment escombrar el terra. Ignoro si aquest costum ha perdurat: em sembla que ens deien que portava sort.

El darrer ritual del dia consistia en lligar els palmons al balcó de casa, prèvia retirada dels de l’any anterior que, pobres, estaven completament oblidats, polsosos i ennegrits. I a esperar un nou diumenge de Rams.

[A la imatge, l’autor del bloc, a mitjans anys 60]

Deu anys sense pessetes

Com si fos fet expressament, aquests dies ha caigut a les meves mans una peça de dos euros de Luxemburg, poc habitual, amb el perfil del seu príncep (un Borbó, curiosament). Una moneda que ja fa deu anys que va amunt i avall del continent.

Fa una dècada, doncs, d’aquell petit trasbals quotidià que va representar canviar de moneda i, sobretot, del seu valor. Les espanyolíssimes (malgrat l’origen català de la paraula) pessetes desapareixien de les nostres butxaques (de fet, els diners sempre desapareixen de tot arreu) i en el seu lloc apareixien els euros, estandards d’una economia més seriosa i estable, almenys en aquell moment.

Després de rebre amb il·lusió els primers bitllets de diferents coloraines, amb olor de tinta fresca, i les primeres monedes lluents, com polides amb Netol, vaig adaptar-me de seguida al nou valor de les coses, fent un ràpid càlcul mental, això sí: sis euros, mil pessetes, cada euro, cent seixanta-sis pessetes. El que passa és que aviat, entre que tot es va apujar per arrodonir-ho (malgrat els vehements desmentiments de les autoritats econòmiques) i la força del costum, aviat vaig interioritzar un fals contravalor que crec que he compartit amb molta gent: un euro era el mateix que cent pessetes, i no.

El fet de comptar en pessetes, malgrat els meus esforços per oblidar-les, ha continuat latent en el subconscient. La prova és que, fins fa ben poc, quan anava a fer benzina posava 30 euros, en la idea que estava posant 5.000 pessetes, un número rodó. Ara ja en poso més perquè, entre la inflació (propiciada en part per la moneda europea) i impostos diversos, 30 euros queden molt lluny d’omplir tot el dipòsit, que seria l’ideal.

El que no he fet mai és aquesta pagesada de comptar per milions els preus dels pisos i les hipoteques. Bàsicament perquè he comprat (que no pagat del tot) un sol pis en aquests deu anys, no com altres que no han fet altra cosa en aquesta dècada prodigiosa de totxos i bombolles. Així ens va.

Quin serà el futur de l’euro? Resem ferventment a sant Benet de Núrsia, patró d’Europa, que mantingui la moneda única, perquè no m’imagino tornar enrere. No seria gens agradable que la nostra societat “bescanviés la pesseta” una altra vegada.

Històries de la caixa tonta (11)

Mirant el “clàssic” Madrid-Barça d’ahir al vespre em van venir a la memòria borroses imatges de partits similars fa molts i molts anys. Una prèvia: això de “clàssic” referit a l’enfrontament entre els dos equips més importants de la lliga estatal és una cosa bastant nova per a mi: jo diria que abans no es denominava així.

Recordo els partits en blanc i negre, toscament retransmesos amb uns equips tècnics molt més modestos que els d’ara i comentats per l’inefable Matías Prats (el pare del seu fill). No sóc capaç avui en dia d’assegurar si aquest senyor anava a favor dels merengues de forma descarada o bé ho dissimulava amb una pàtina de professionalitat. El cas és que el camp s’omplia de blancs (el Madrid) i de foscos (el Barça). Sempre em va semblar que hi havia més blancs que foscos al camp (sense comptar l’àrbitre). Era una percepció errònia, és clar, però convenientment alliçonat pel meu pare, ja vaig saber des de la meva tendra infantesa quins eren els bons i quins els dolents.

Potser perquè érem criatures hi havia un detall dels partits de futbol que no se’ns escapava: la quantitat de vegades que els jugadors queien a terra, producte de les trompades, els cops, les relliscades o el no saber frenar a temps. De manera que per nosaltres, un partit de futbol era “l’espectacle d’aquells senyors que sempre cauen”, definició que als meus pares els feia molta gràcia perquè, com a adults, no havien reparat mai en aquesta circumstància.

Han passat els anys i les dècades. Els foscos (els bons) ara els veiem en color blau i grana, però els blancs (els altres) els seguim veient blancs. Quines coses.

[A la imatge, el Barça de la temporada 1966-67, amb els primers noms de jugadors que recordo: Sadurní, Gallego, Eladio, Zaldúa, Fusté…]

Cavall Fort, aguanta’t fort

La revista infantil Cavall Fort arriba als cinquanta anys. Per molts més! És una publicació que em porta molts records, i tots agradables. Potser va ser el meu primer contacte amb la llengua i la cultura catalanes. Estaré eternament agraït als meus pares el dia que van tenir la bona pensada de subscriure’ns (a mi i als meus germans) a una revista diferent d’altres del moment (TBO, Tío Vivo, Pulgarcito), perquè arribava per correu, perquè era en català i perquè combinava dibuixos amb textos prou amens per al públic infantil.

Eren meitats dels seixanta. Cada dues setmanes entrava a casa una publicació que ens entretenia amb temes divulgatius (ciències, natura, història), ens introduïa en qüestions que no sentíem a l’escola, lògicament (drets humans, pacifisme, progressisme cristià) i ens “atrapava” amb els dibuixos protagonitzats per personatges tan populars com Jep i Fidel, Jan i Trencapins (i els Barrufets), la Patrulla dels Castors… Hi havia baralles entre els germans per ser el primer en llegir-lo quan arribava a casa.

Com a record més personal tinc l’haver guanyat una edició del concurs que apareixia a la penúltima plana. El premi: un lot de llibres infantils. No cal dir la il·lusió que em va fer.

Cavall Fort tenia (i potser encara el té) un lema preciós: “és una prova d’amor i de respecte per als nens i les nenes que l’han de llegir”. Era realment això: un intent seriós i ben aconseguit d’oferir al públic infantil un producte que el tractés com el futur públic adult que seria (que seríem) pocs anys després. Un producte digne, atractiu i, quan més necessari era, en català.

Vull acabar aquest apunt reconeixent el paper de l’església catalana en l’aparició al mercat de Cavall Fort. Potser aquests dies de commemoracions no es destacarà gaire i serà injust, però la publicació infantil va ser possible perquè alguns bisbats (crec recordar Vic, Solsona i Girona) van donar la cobertura legal que va possibilitar que Cavall Fort aparegués amb regularitat sense problemes de censura tardofranquista. És just reconèixer-ho en un moment, l’actual, caracteritzat per memòries històriques però també selectives.

[A la imatge, portada de Cavall Fort de Llucià Navarro, el meu dibuixant preferit]

Històries de la caixa tonta (10)

Una presència constant a la televisió de la nostra infància eren les pel·lícules de cinema mut. Cine cómico en deia Televisión Española, i les emetia per omplir forats entre programa i programa, juntament amb els dibuixos animats, els inefables Minutos musicales i aquelles Manos mágicas, amb la seva cançoneta inoblidable (bonitos juegos que de magia son…).

En Charlot, el “Gordo” i el “Flaco” (així anomenàvem el Gros i el Prim), en Harold Lloyd, en Ben Turpin (a la foto) i tants d’altres ens van fer passar estones ben divertides. El fet que actuessin amb uns moviments més ràpids del normal (per una qüestió tècnica, no premeditada), unit a contínues caigudes, persecucions i llançament de pastissos de nata donava com a resultat una bona estona de comicitat que ens entretenia a les tardes d’aquells dies més aviat grisos dels anys seixanta. No importava que les cintes estiguessin ratllades o amb salts d’imatge o que ja les haguéssim vist (les repetien contínuament), que nosaltres ens plantificàvem davant la pantalla en pic se sentia aquella sintonia dels Comedy Papers mentre un cotxe arrossegava una llarga filera de bombers i acabava fet un acordió després de passar entre dos tramvies…

Curiosament, aquestes pel·lícules han caigut en l’oblit més absolut, almenys en l’àmbit televisiu, trufat els darrers anys d’escenes tan gracioses com les baralles entre famosets de mitja bofetada i els guions d’algunes sèries, que avui són de trista actualitat. Quina gràcia, tu.

Històries de la caixa tonta (9)

No sé si és perquè la televisió era analògica i menys evolucionada que ara, però juraria que abans els aparells s’espatllaven amb més facilitat. Parlo d’un seguit de símptomes ben habituals als anys seixanta i setanta, tant en la imatge (ratlles, neu, el que a casa en dèiem puces) com en el so (de sobte emmudia). Quan més distret estaves mirant Ironside o Superagente 86, patapam!, la tecnologia et feia la guitza.

“És d’ells” era el comentari habitual quan la culpa era de l’emissió o de l’antena. Ells era Televisión Española, o sigui Prado del Rey i el repetidor del Tibidabo, a Barcelona. Després d’uns moments d’incertesa, podia ser que aparegués un rètol que deia “Rogamos disculpen la interrupción de nuestro programa. Permanezcan atentos a la pantalla. Gracias“. Si puc transcriure tan fidelment la frase és perquè, efectivament, ens quedàvem absorts mirant la pantalla, llegint i rellegint el missatge fins a memoritzar-lo, amb l’esperança que tornés la normalitat, però aquesta a vegades es feia esperar.

Si, per contra, l’origen de l’avaria no era “d’ells” sinó de “nosaltres”, llavors al pare li tocava fer de mecànic aficionat. Li agradava fer-se amb un tornavís i revisar fusibles i transistors, però era només això, un aficionat, i no sempre podia solucionar la pana. Qui més en sabia era un oncle meu que s’hi dedicava professionalment. Quan venia a casa, jo sempre pensava el mateix: “si ara s’espatlla la tele, el tiet ens l’arreglarà de seguida”.

Aquest oncle vivia a l’estranger i, per tant, no venia gaire sovint a casa. Quan vam ser nosaltres que el vam anar a visitar, ens va mostrar el seu taller de reparació de ràdios i televisors. Em va sorprendre la quantitat d’aparells que tenia: la gent els hi deixava per reparar però després ningú no es molestava en recollir-los. Ens va comentar: “us podeu endur tots els que vulgueu”.

Avui la gent encara té menys miraments: deixa el televisor avariat al contenidor de les deixalles i se’n compra un de nou. “Se m’ha espatllat la tele? Doncs en compro una de nova al Media Markt. Jo no sóc tonto!”

Històries de la caixa tonta (8)

Fins ara he rememorat programes vistos als televisors que he tingut a casa al llarg de la meva vida, però també tinc alguns records inesborrables de televisors d’altres cases.

Començo amb un oncle meu que, quan la caixa tonta era en blanc i negre, no se li va ocórrer altra cosa que comprar-se una mena de filtre amb el qual, assegurava la propaganda, es podia veure la tele en colors. Potser algú recordarà aquell invent (que era un frau en tota regla), consistent en una superfície transparent i colorejada: a dalt era blava, al mig vermellosa i a baix verda, pensat per si la imatge representava un paisatge, amb cel a dalt i herba a baix. Naturalment, si la imatge era el primer pla d’una persona, l’invent no servia per res.

Les primeres imatges en color, de veritat, les vaig veure al televisor d’uns amics en ocasió de l’arribada del president Tarradellas (“ja sóc aquí!”). Tot i això, els mitjans del moment (crec que era el 1977) eren molt limitats: per al desplaçament del Molt Honorable entre Montjuïc i la plaça Sant Jaume no hi havia càmeres disponibles i es va solucionar penjant uns dibuixos mentre el locutor anava explicant què passava. Una mica cutre.

Una altra ocasió en què vaig anar a veure la televisió a casa d’altri va ser un any que vaig seguir el Festival d’Eurovisió a casa de la portera (!). Era l’any en què per Espanya participava el Peret. La portera, una dona aragonesa de caràcter, quan va contemplar que en lloc del rumber mataroní guanyava ABBA no va poder dissimular la seva contrarietat i el seu disgust:

¿pero quiénes son esos? ¡Si van vestidos como marcianos!

[continuarà]

Històries de la caixa tonta (7)

Ja fa casi un mes que vaig suspendre amb un “continuarà” el meu personal repàs a la història de la televisió. Donant-hi voltes (el magí no para mai de treballar, en un sentit o un altre), m’adono que vaig deixar moltes coses al tinter. Sèries dels anys seixanta, per exemple. Sèries que, com passa amb tantes facetes a la vida, m’han quedat a la memòria molt més fidelment que les ximpleries de les darreres dècades. Potser per això, perquè són ximpleries.

Qui de la meva edat ha oblidat Viaje al fondo del mar? Confio que ningú. Era una sèrie de ciència-ficció i narrava les aventures de la tripulació d’un gegantesc submarí denominat Sibius, crec recordar, comandat per l’almirall Nelson. Al submarí sempre passaven coses rares: accidents, xocs al fons del mar, inundacions, invasions d’éssers malignes, pops gegants, marcians… Un dels personatges era el Kowalski, un matxaca a qui enviaven a alguna missió pels solitaris i llarguíssims passadissos de la nau i que cada setmana era la víctima propiciatòria dels intrusos que es colaven al submarí.

Una altra sèrie cosina germana de l’anterior era El túnel del tiempo. La cosa anava de la següent manera: els dos protagonistes quedaven atrapats en una mena de màquina del temps que cada setmana els transportava amunt i avall dels segles, però mai no aconseguien tornar a casa, cronològicament parlant. El capítol acabava amb els protagonistes caient lentament a l’escenari històric de la setmana següent: Roma, els faraons, les Creuades, els asteques, què-sé-jo. En el record familiar ha quedat una escena que es repetia sovint: la màquina del temps s’espatllava (“he perdido la imagen, no la puedo controlar“) mentre els tècnics, vestits amb bata blanca, manipulaven botons i palanques fins que la màquina petava i començava a treure fum.

I per acabar, una verdadera perla: Guardianes del espacio, els Thunderbirds. Era una deliciosa sèrie de marionetes macrocèfales que pilotaven avions, coets i altres ginys espacials. Fa alguns anys vaig llegir que s’havien tornat a posar de moda i que hi havien seguidors, però ignoro si l’han reposat en algun canal. Potser que TV3 faci un pensament i la programi: una sèrie amb més de cinquanta anys serà barateta, no?

[continuarà]

Recordant l’11-S

L’Onze de Setembre de fa deu anys va ser diferent. La commemoració de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques va quedar completament relegada per una altra caiguda, aquesta física: les dues torres bessones de Nova York.

És d’aquells fets realment històrics que porten aparellada la pregunta de com ho va viure cada un de nosaltres, com l’assassinat de Kennedy (qui ho recordi, jo era massa petit), el 23-F, la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona o la bomba al rack d’Empetrol (per citar un esdeveniment tarragoní). Jo tornava de Madrid, on havia passat uns dies de vacances. Just al sortir de l’estació de tren de Tarragona, a punt d’enfilar el carrer Barcelona, una trucada al mòbil de l’amic que m’acompanyava ens informava del fet: la seva mare li va explicar, tota esverada, que hi havia hagut una bomba a Nova York i que estaven caient gratacels. Jo en un primer moment vaig pensar que la dona exagerava una mica. Fet i fet, ja havia hagut una bomba al World Trade Center feia uns anys, amb conseqüències molt menys tràgiques.

A l’arribar a casa, em va faltar temps d’engegar la tele, just per veure com es desplomava, entre flames i fumarada un dels dos gratacels. Al meu amic només se li va ocórrer fer aquest comentari:

– això és com lo de Pearl Harbour!

Les investigacions posteriors a la tragèdia em reservarien una curiositat: un dels cervells de l’atemptat havia estat uns mesos abans a Tarragona, concretament a l’agència de viatges situada a pocs metres de la meva casa paterna. Quan hi passo per davant no puc evitar pensar en aquesta casualitat.