La senyora de Cornudella

Aquest matí, escapada amb el cotxe fins a Cornudella de Montsant. Feia bo i això s’havia d’aprofitar. Les carreteres raonablement buides (ramats de motoristes, algun ciclista), el dia lluminós, l’incomparable vista del Montsant, tot es conjugava perquè la jornada fos perfecta, i així ha estat.

Passejant per la població prioratenca, m’he topat amb una senyora que, pel que s’ha vist, tenia moltes ganes de xerrar amb algú. Només veure’m de lluny, i sense que ens coneguéssim de res, ja m’ha fet l’observació de que el carrer on ens trobàvem sempre és humit i quan gela, rellisques. A l’acostar-se, ha continuat parlant-me del temps, i de la setmana dels tres barbuts, s’ha lamentat de que cada vegada viu menys gent al poble i de “lo maco que era això abans”. Des de casa seva es veu el cementiri, però a ella això li és igual, “total, tots hi acabarem anant”, per acabar confesant-me l’edat que té, que no aparenta. Jo anava dient que sí a tot, sense poder ficar cullerada.

Repeteixo que no la coneixia de res, però després d’acomiadar-me’n no he pogut més que lamentar-me de constatar com tot un món (gent que conversa al carrer, fins i tot amb desconeguts, saviesa popular, filosofia de tocar de peus a terra…) se’ns en va en orris mica en mica. Una llàstima.

Abans de marxar de Cornudella, he aprofitat per comprar algunes ampolles de vi de Montsant. No tot està perdut.

Correos ve de ‘córrer’?

Rebo avui una carta del meu bon amic José Manuel, d’Oviedo. És una felicitació de Nadal i en ella em desitja un feliç any nou. Per la data en què he rebut la misiva, podria semblar el 2013, però no: em felicita el 2012. És estrany que el José Manuel, de sempre puntual i metòdic, hagi tardat tant. Miro el mata-segells del sobre i llavors tot quadra: porta data de 23 de desembre.

Que una carta tardi 20 dies a viatjar d’Oviedo a Tarragona, quan un avió triga una hora en fer el mateix recorregut, diu molt de Correos y Telégrafos, aquest meravellós servei públic de transport de cartes i paquets (els telègrafs han passat a millor vida, m’imagino) gestionat pel no menys meravellós estat espanyol.

Calmo la petita indignació que tot plegat m’ha produït i, en lloc de comptar fins a deu com recomanen els especialistes, m’entretinc a badar els detalls del sobre. El segell, de 0,35 euros, té com a motiu un llaüt i el mata-segells, a més de la data incriminatòria, inclou una curiosa llegenda: “Correos y Telégrafos, la compañía de todos“. Sembla que hi falti una paraula: “de todos los incompetentes” “de todos los zánganos” o “de todos los cantamañanas“? Potser aquesta última li escauria, per fer joc amb l’instrument que il·lustrava el segell.

La marededéu trobada

Ahir a casa va passar un succés que, ben explicat, podria donar lloc a un bonic conte nadalenc. La mare, com cada any, havia muntat fa dies un pessebre format per figures molt petites, de la mida d’un didal. Ahir, amb gran consternació, va notar a faltar la figura de la Mare de Déu. Encara que no tingui cap importància, no deixa de saber greu. No era el seu dia: es va passar bullint els canelons i la pasta li va quedar tota desfeta. No va tenir altre remei que recórrer a un pla B: un producte que venen, similar al caneló, que es posa en aigua calenta fins que queda prou dúctil com per embolicar el farcit.

Tornem a la figureta del pessebre. Tot dinant, de sobte va notar una nosa entre la catifa i la sola del calçat. Doncs sí: era la marededéu que, miraculosament, “apareixia” amb gran alegria de tots plegats. La vam batejar com “la Verge de la Catifa”. Festivitat: el 8 de setembre (dia de les marededéus trobades).

I els canelons li van sortir boníssims.

[A la imatge, figures del pessebre de la també vigatana Pilarín Bayés]

Ja les tenim aquí

Les festes, vull dir. Socors. Ja tenim aquí tot l’estol de banalitats, tòpics i vulgaritats que les acompanyen. Preparem-nos, perquè per molta crisi que hi hagi, no ens lliurarem dels anuncis de perfums (fragàncies, en diuen), dels papanoels penjats als balcons ni de les angoixes del “i a fulano, què li compro?”. No ens lliurarem dels llums dels carrers, cada any més tristos, penjats puntualment el mes d’octubre (!). Tampoc de les peixateres d’algun mercat, cridant com a possesses, afavorides amb la grossa de Nadal. Tampoc dels infumables programes de televisió de cap d’any, amb els presentadors vestits de pallasso i les presentadores vestides de… (m’ho callo).

En fi, afegim-hi només les cavalcades de Reis, abans impressionants i majestuoses i ara carnavaleres i kitsch, i tindrem el quadre complert del què ens espera les properes setmanes. L’únic consol a aquest panorama (reconec que em passo una mica amb el meu escepticisme) és que enguany ens estem lliurant, a data d’avui, dels anuncis de cava (xampany en seguim dient els fidels a un món que se’ns en va en orris). És curiós, però ningú no troba a faltar les burbujitas.

Píndoles de campanya: carn o peix?

L’avorrida i plúmbia campanya electoral em reservava avui una inesperada sorpresa final. Aquest matí un cotxe donava voltes pel meu barri llançant des de la finestreta uns paperets allargats. De quina candidatura es tracta? A una banda del full el missatge és “Una mayoría ‘aplastante’ aplasta a sus votantes” (observeu la rima) i “Al votar, tú lo puedes remediar”. Sembla propaganda anti-PP, això és evident, però, quina? La sorpresa la dóna el dors del paperet, que és una diatriba contra la indústria càrnica i a favor dels vegetals i de la dieta mediterrània.

He intentat relacionar les dues cares de l’anunci. Ens estan dient que el PP és la carn a evitar, culpable segons el pamflet de malalties cardiovasculars, càncer, artritis i reumatismes? Intenten, inconscientment, que ens decantem pel PSOE, un hipotètic peix blau que, segons diuen els entesos, és tan bo per a la salut? O bé la menció als vegetals és una aposta bastant críptica a favor d’alguna opció ecologista?

El diumenge, en la soledat de la cabina electoral, com qui tria el menú d’un restaurant, haurem de decidir què haurem de “menjar” durant quatre anys. Carn o peix? Bistec popular o sardina socialista? Afortunadament per a la nostra salut també hi ha la pasta, la fruita, les verdures, el formatge, els fruits secs, la llet, els ous, l’arròs, el llegum… Que aprofiti!

Píndoles de campanya: les escorrialles

Píndoles diverses trobades a la peculiar farmacopea de la campanya electoral del 20-N:

* Carme Chacón ens demana “esforç” en un cartell lluminós (al carrer Pere Martell, de Tarragona). Doncs per la cara d’avorrida que fa, ningú ho diria.

* Els que també han quedat ben retratats són els d’Iniciativa. Joan Coscubiela (el “Coscu”, per als amics) fa una cara una mica com de panoli, amb perdó. Pitjor ha quedat la seva correligionària de Tarragona, que ja ni recordo com es diu: fatal, la pobre.

* Un articulista, desconegut per a mi, assegura avui al Diari de Tarragona que una de les opcions a considerar a l’hora de votar és Unión, Progreso y Democracia (més conegut com “el Partit de la Rosa Díez”), bàsicament perquè és tirant a socialista. Una mica després de llegir aquesta temerària afirmació, m’assabento que Sáenz de Ynestrillas, conegut ultradretà, demana també el vot per UPyD perquè és semblant a Falange Auténtica. Alguna cosa falla.

* Entrevista a Duran Lleida aquesta nit a TV3. Preguntat per si és cert que ha cobrat de les farmacèutiques per defensar els seus interessos a Madrid, tal com afirma algun polític, li ha faltat temps per contestar que “si tenen proves que ho denuncïin al jutjat”, insistint en la presumpció d’innocència. Era molt més senzill dir simplement que “no”.

* La darrera pregunta a l’ínclit polític-democristià-que-no-vol-ser-ministre és si prefereix de president a Rajoy o a Rubalcaba. Contesta que guanyarà Rajoy, però li agradaria ser-ho ell. No es pot tenir tot en aquesta vida, ves.

Píndoles de campanya: les ‘pijes’ del PP

El diari gratuït Més Tarragona portava avui encartada publicitat del PP. Diferents candidats, alguns perfectament desconeguts, ens prometen vaguetats relacionades amb l’economia i l’ocupació. La Cori Bonfill (si es diu Cori, deu ser de Reus) ens assegura que “acabarem la T-11 i l’A-27”. I tu que ho puguis veure, maca. Parlant seriosament, urgeix enllestir les obres de millora de la T-11 (la carretera que uneix Tarragona amb Reus, a la foto), començades in illo tempore i que no tenen data de caducitat. Ara el PP diu que les acabaran, però tampoc diuen quan…  

Un company de feina que m’ha vist l’opuscle peper damunt la taula no ha pogut evitar fer-ne broma:

– veig que ja t’has canviat de jaqueta…
– sí -li he contestat jo- ja m’he fet la foto per al carnet…

La conversa ha continuat amb més ironies sobre el partit que ni ell ni jo votarem diumenge que ve, fins que ha deixat anar:

– l’únic que m’agrada del PP són les dones: joves, ben vestides, pijes

Doncs a mi, ni això.

Píndoles de campanya: el dia de la por

No, no és la por que pugui fer l’espot electoral del PSC, ja retirat. Aquest anunci no fa por ni indigna, més aviat fa llàstima. Llàstima de comprovar com una força política diguem-ne centrada, diguem-ne catalanista i diguem-ne progressista (ja sé que és molt dir, tot això) segueixi no entenent res del que és i el que passa a Catalunya, i ho reflecteixi en la seva campanya electoral, exemplificada en l’indecent anunci dels maniquís.

He de reconèixer, en canvi, que l’espot que sí m’està agradant molt és el d’Esquerra. Dic jo que està inspirat en aquell que passen a tots els cinemes i que promou que et treguis les entrades amb anticipació en un caixer, per no perdre’t cap espectacle: hi estàs o no hi estàs?, i la càmara rebobina o va endavant. Caldrà veure com la mig renovada ERC és capaç, de Madrid estant, de lluitar contra la comunitat autònoma que va enrera i a favor de la república del sí que va endavant.

I a quin tomb venia això del dia de la por? Doncs és un acudit molt dolent: avui és 11/11/2011: u-u-u-u-u-u.

Píndoles de campanya: Alfredo & Mariano

És un anunci recorrent a la televisió aquests dies: dos homes, un amb una pronunciada alopècia i l’altre amb ulleres i barba cuidada, s’abracen com dos vells amics:

hombre, Mariano!
– hombre, Alfredo!

Quan s’acomiaden, els dos llueixen un ganivet clavat a l’esquena. No sé de què és l’anunci, ben poca-solta per cert, però és estrany que el deixin emetre en plena campanya electoral.

Doncs això és el que esperàvem presenciar dilluns a la televisió, un matadegolla entre Rajoy i Rubalcaba, si realment volien ser coherents amb el llastimós espectacle que durant set anys han protagonitzat el PP i el PSOE al Congrés de Diputats. Però no, en el seu lloc vam veure un Rajoy escorrent molt gallegament el “bulto” de les provocacions de Rubalcaba (“no faré el què vostès ja han fet”) i aquest torpedejant-lo a preguntes però donant per perdudes les eleccions, sense ser-ne conscient (“vostè farà”, “jo faria”).

No dic que no sigui bo el fair play, naturalment, però un debat amb més nervi i amb més tensió no hagués fet mal a ningú. Com tampoc no hagués estat sobrer parlar de poder autonòmic, corrupció, moviments d’indignats i tants altres temes de roent actualitat. Potser si haguessin convidat més candidats, com correspon a un estat on el sistema electoral és proporcional i els parlaments són pluripartidistes, i s’hagués posat a l’ordre del dia més varietat de temes, la gent no hagués canviat de canal per sentir les plúmbies respostes de Carles Reixach a Om, el seu convidat.

Píndoles de campanya: pujar al carro

Que aquesta campanya no passarà a la història en cap sentit, no és una novetat. Però si ho haguéssim de concretar en una imatge concreta, aquesta seria la desganada publicitat del partit que totes les enquestes, cuinades o no, donen per guanyador absolut. El Partit Popular (que és tan popular com socialista o obrer ho és el PSOE) presenta uns cartells d’un color blau que ja no espanta ningú, amb les cares del Mariano i l’Alejandro, caps de llista de Madrid i Tarragona, respectivament. L’eslogan, “Suma’t al canvi”, remet a un subliminal “Puja al carro guanyador, tio”, adreçat a aquests electors que són l’equivalent a aquells que van a cridar a Canaletes quan el Barça guanya una copa però que en diuen pestes guan perd un partit.

No votaran el PP perquè siguin de dretes o perquè es sentin espanyols o perquè vulguin un canvi. El votaran per experimentar la satisfacció personal i íntima, però també ridícula, de saber que han guanyat ells. Podran dir el mateix que va dir una vegada Pío Cabanillas, aquell polític gallec tan gallec: “hem guanyat nosaltres, el que passa és que no sé qui som nosaltres”.

Però que no es facin il·lusions: les poltrones ja estan repartides de fa prou temps.