Lampedusa a Bakú (Eurovisió 2012)

El Festival d’Eurovisió, cinquanta i tants anys després de la seva creació, segueix reinventant-se, que és una manera pedant d’aplicar aquella màxima gattopardiana de “canviar-ho tot perquè tot segueixi igual”. Efectivament, és sorprenent com un esdeveniment que és sempre igual (l’escenari de llums i colors de sempre, la desfilada de friquis transnacionals de sempre i l’inacabable procés de votacions políticament previsibles de sempre), aconsegueixi captar la captatio benevolentiae de centenars de milions de televidents, entre ells qui us escriu, euròfil impenitent.

La crònica d’aquest any comença amb la inevitable referència a l’escenari del delicte. Bakú és la capital de l’Azerbaidjan, estat caucàsic amb algun problema de respecte als drets humans, factor que ha merescut uns ulls ben grossos per a la generalitat de l’opinió pública. Després del que va passar amb els Jocs Olímpics de Pequín, què podíem esperar? El règim azerí no només ha aconseguit dissimular les seves lletgeses, sinó que va aprofitar el happening musical per colar-nos (com s’ha fet a totes les altres edicions, val a dir-ho) un seguit d’espots publicitaris per animar-nos a fer turisme a aquella remota república, generosament regada de petroli, factor que explicaria el sorprenent espectacle de gratacels i avingudes carregades de llum que ahir se’ns va oferir.

Pel que fa al fons de l’assumpte, és a dir, les cançonetes de marres, aquest any la qualitat era més aviat baixa.  Balades de sempre, interpretades per nois d’aspecte prou arreglat (res a veure amb les estridències de fa uns anys). Cançonetes més rítmiques a càrrec d’aprenents de Shakira, amb l’inevitable ventilador que els feia voleiar el seu cabell Pantène. Grups roquers abillats amb gavardines negres tipus Matrix. Musicalment parlant, es van salvar Gran Bretanya (venerable Engelbert Humperdink, qui et va convèncer?), Noruega (la meva preferida que, ai las, va quedar la darrera) i Grècia (que devia distreure els seus angoixats compatriotes a base d’ensenyar carn acompanyada de ballarins espasmòdics).

Per donar de menjar a banda, com se sol dir, les octogenàries russes cantant en udmurt (aprèn, Espanya), l’albanesa amb una mena de monyo gegant, i els bessons irlandesos vestits de Locomía, que van acabar xops al mig d’un surtidor amb aigua de veritat.

Va guanyar Suècia, una noieta (a la imatge) que no només va tenir el seu dret a ventilador a la cara, sinó també a una pluja de porexpan. Acompanyada de sintetitzadors electrònics, va interpretar Euphoria. No sé si és la paraula que millor defineix el moment que estem vivint, però… qui ha dit que el Festival d’Eurovisió tingui res a veure amb la realitat?

[Imatge: noticias.terra.es]

‘Staying alive’

Ha mort Robin Gibb, un dels components dels Bee Gees, uns dies després de fer-ho Donna Summer. La música pop i disco, de dol. La banda sonora d’un moment crucial de la meva vida: la post-adolescència, si és que això existeix.

Quants centenars de vegades devia posar el Saturday Night Fever al meu tocadiscos? Rescato el disc (vinil en diuen ara) i acaricio la polsosa coberta i no puc evitar taralejar mentalment cada cançó mentre en llegeixo el títol: Staying alive, More than woman o Night fever, les superconegudes peces del grup, al costat de la psicodèlica versió que Walter Murphy va fer de la (oh, sacrilegi!) Cinquena simfonia de Beethoven.

Sï, d’acord, eren uns horteres. Aquells pantalons pota d’elefant, aquells colls de camisa, aquells penjolls daurats a sobre de la pelambrera pectoral… i aquelles veus inconfusibles. Però, ¿De veritat algú tindrà la barra de criticar aquell grup, que va vendre milions i milions de còpies, al costat de la basura (m’encanta aquest barbarisme) que es fa avui? Em quedo mil vegades amb el falset dels Bee Gees i el seu món, també falset, d’inacabables nits boges.

Staying alive: mantenint-se amb vida. El pobre Robin Gibb ha perdut la cruel batalla contra la malaltia, com Donna Summer, aquella que treballava dur pels diners (concepte ben actual, per cert). Ens queden les seves veus, les seves melodies. Aquestes es mantindran sempre amb vida. Sort d’això.

[Imatge: contraportada del disc Saturday Night Fever, propietat de l’autor del bloc]

Enganxat al Scrabble

O a l’Scrabble, mai no he tingut clar si aquestes paraules no catalanes poden apostrofar-se o no.

Ho he de confessar. Estic enganxat al Scrabble o Paraules Creuades en la seva versió digital, que es diu Apalabrados, apta per I-pads i que va en combinació amb el Facebook. T’ho posen tan fàcil, que, abans que te n’adonis, estàs jugant amb vint persones a l’hora, coneguts o desconeguts. La màquina et suministra aleatòriament les lletres, quan les col·loques al tauler et diu si la paraula està al diccionari (català!!! a part de set o vuit altres llengües del nostre entorn), et suma els punts, et diu les fitxes que et queden i et recorda quants minuts fa que has jugat. És la pera llimonera.

Per la resta, presenta les mateixes dificultats que el joc manual. On coi poses la Q? I la Ny? Sempre tens massa vocals o massa consonants i quan pots formar una paraula guapa, et fa nosa alguna lletra lateral. Au, vinga, torna a pensar alguna combinació acadèmicament beneïda. Però no hi fa res: treballen les neurones i sempre aprens algun mot desconegut.

Ah, se m’oblidava. Jugar-hi és de franc. Detall no poc important en els temps que corren.

[Imatge: scrabbleprat.org]

La tria de Sant Jordi

Aquí va la meva tria, absolutament personal, de novetats editorials de Sant Jordi:

Álvaro, Francesc-Marc: Entre la mentida i l’oblit. La Magrana. Un dels meus intel·lectuals de capçalera, Álvaro, en aquesta ocasió recull articles de Serra d’Or i de La Vanguardia, i en ells desenvolupa la seva tesi de la distinció entre història i memòria. La dèria de les darreres dècades de confondre les dues coses i establir-ne una “oficialitat” porta el periodista de Vilanova a clarificar conceptes i veure-hi més clar.

[Diversos autors] APM? El circ de la tele. Ara Llibres/TVC. En realitat no és una novetat, perquè ja fa molts mesos que va aparèixer, però segueix encapçalant les llistes de vendes i demà no serà una excepció. Ja sé que és un exponent d’aquesta cultura del “ha-ha-ha” que no sempre està ben vista, però no puc fer-hi més: sóc un fan d’aquest programa, que com a mínim et distreu dels problemes de la vida diària durant mitja hora. El llibre és un recull de les frases que s’han fet cèlebres de tant repetir-les (“Ho haveu vist?”, “Es de ser inútiles” o “Hi ha molta maldat en aquest món”). Amb el llibre regalen una samarreta; què més voleu?

Espinàs, Josep Maria: Entre els lectors i jo. La Campana. Si una cosa caracteritza Espinàs és la seva proximitat a la gent que des de fa dècades segueix els seus llibres (85, com la seva edat) i els seus articles periodístics. No és estrany, doncs, que rebi milers de cartes de lectors que s’hi sentin identificats i als quals l’escriptor intenti donar resposta. El present llibre és el resultat d’aquest exercici epistolar.

Pujol, Jordi: Memòries. De la bonança a un repte nou (1993-2011). Proa. En realitat l’autor és Manel Cuyàs, que dóna forma al tercer i darrer lliurament dels records personals i polítics de qui va liderar el nostre país durant dues dècades. Parla del període més determinant si el que interessa (i a tots ens interessa molt) és com fer front al “repte nou” de la nostra societat. Sembla que a l’ex-president li està costant bastant fer el pas definitiu cap a l’independentisme sense manies, però caldrà esforçar-se en comprendre la seva postura. La lectura dels tres volums de Cuyàs ens ajudarà a fer-ho.

Saló, Aleix: Simiocràcia. Debolsillo. Potser el nom no diu gran cosa, però es tracta de l’autor de dues perles que han corregut com la pólvora per la xarxa: Españistán i Simiocràcia, en els quals explica de manera tan sarcàstica com entenedora perquè estem com estem políticament i econòmica, i ho fa amb uns dibuixos animats molt atractius visualment. La versió en paper del segon d’aquests videus és la que ara surt publicada.

I per acabar, un desig-jaculatòria: que Sant Jordi ens il·lumini demà, tant meteorològicament com mentalment.

‘The ides of march’ (‘Els idus de març’)

Un jove s’incorpora a la direcció de la campanya electoral d’un presidenciable nord-americà. Aviat comprovarà fins on arriba el joc brut a la política. Enganys, xantatges, traïcions… i, com aquell concurs de quan érem nens, fins aquí puc llegir.

El director i actor George Clooney, que ja ens va sorprendre agradablement a Bona nit i bona sort, demostra amb aquesta nova pel·lícula que passarà a la posteritat no com un guaperas que anuncia màquines de cafè sinó com un cineasta de qualitat, amb un discurs ideològicament avançat, almenys segons els cànons nord-americans. En aquest film fa el paper d’un candidat progressista i no pot evitar “col·locar” el seu discurs al respectable. La seva recent detenció en una manifestació contra el Sudan, davant de desenes de càmares (quina casualitat!) ajudarà de ben segur a la seva popularitat i, doncs, al taquillatge de la pel·lícula. Però no li ho tindrem en compte. Passar una bona estona al cinema no té preu (bé, sí, 7,80 euros, però ja se m’entén).

A destacar també el paper del verdader protagonista, el jove i ambiciós director de campanya (Ryan Gosling) que ben aviat descobreix on s’ha ficat, però que també ben aviat aprèn a moure’s entre polítics influents, periodistes quisquillosos i rivals amb aspiracions, i a actuar en conseqüència.

La crítica ha senyalat les influències de Tots els homes del president o de L’ala oest de la Casa Blanca. És cert. Tant a la ficció com a la realitat, tot el què toca la política, almenys a partir d’un cert nivell, es converteix en merda, i amb perdó. El film de Clooney ens ho recorda, si és que algun despistat encara no ho sabia.

Antonio Tabucchi (1943-2012)

Una de les poquíssimes pel·lícules que ha aconseguit emocionar-me (parlo de fer-me un nus a la gola) quan l’he vista al cinema és Sostiene Pereira, recordada sobretot per l’esplèndid treball d’un veterà Marcello Mastroianni. Com se sap, narra la història d’un obscur periodista portuguès que, proper a jubilar-se, assisteix a l’ascens del feixisme al seu país i, lluny de girar el cap, decideix fer-li front i trobar així sentit a la seva vida.

L’autor de la novel·la en què es basava el film, Antonio Tabucchi, ha mort avui. Com el periodista lusità, era un intel·lectual compromès contra tota classe de totalitarismes i un significat detractor del berlusconisme, aquell règim vulgar i demagògic del seu país d’origen, Itàlia, amb permís del seu estimadíssim Portugal.

[Fotoç: bibliomil.wordpress.com]

Va per vós, Jaume Bonet

[Avui és el Dia internacional de la poesia; aquí en teniu una i m’agradaria dedicar-la a Jaume Bonet, en la seva lluita contra el lingüicidi que tots estem patint]

La Balenguera misteriosa
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila,
teixint la tela per demà.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa qui s’enfila,
de la vellura qui se’n va.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

Joan Alcover: La balenguera.

Dalí es digna a visitar-nos

El 1973, coincidint amb el bimil·lenari de l’estada de l’emperador August a Tarragona, les forces vives de la ciutat van idear un happening certament original per l’època. Van pensar en Salvador Dalí perquè pintés el quadre del bimil·lenari, el van convidar, el van passejar pels carrers més cèntrics de la capital, va ser afalagat per autoritats, periodistes i públic en general, per acabar dibuixant quatre gargots en un llenç gegant.

Doncs d’això va l’exposició que han muntat a Caixa Tarragona. Responent a la crida efectuada en el seu moment, diversos protagonistes o testimonis d’aquell esdeveniment n’han cedit fotografies, filmacions, llibretes d’autògrafs, cartells i altres objectes curiosos. S’hi exposa també una mena de tron on va seure el diví Dalí (així s’autoqualificava) mentre era transportat per un elefant de cartró, procedent de la cavalcada dels Reis, ja que no va ser possible disposar d’un de viu. També es passa un reportatge amb entrevistes als protagonistes dels fets.

Jo en aquell any ja vivia a Tarragona, però no recordo haver-ho presenciat. Possiblement estava de campament, ja que era en ple agost. Sí que recordo els comentaris desaprovatoris que en va fer el meu pare, en el sentit de que trobava una mica patètic el pintor prestant-se a aquell show, més a prop de l’astracanada que d’una innovadora performance. Veient avui les filmacions i les fotos, li dono la raó: tot plegat va ser una mostra de provincianisme, per molt que avui hi hagi qui digui que allò va contribuir a que el nom de Tarragona traspassés fronteres. Tot el contrari: aviat va quedar en l’oblit, i l’únic que en va treure pròfit, com era d’esperar, va ser el propi pintor de Figueres, que sabia publicitar-se com ningú.

Per si tenia algun dubte sobre la valoració negativa d’aquella visita, un detall m’ha acabat de convèncer. El discurs que el pintor va adreçar a la multitud, lògicament en castellà, va acabar amb grans lloances als llavors prínceps d’Espanya i al invicto Caudillo (sic). I la gent, feliç, aplaudint: per un dia van sortir al NO-DO. Així estava el pati fa quaranta anys.

[L’exposició Experiències amb Dalí es podrà visitar a la sala d’exposicions de Caixa Tarragona fins el 29 d’abril]

[Foto: www.fundaciocaixatarragona.com]

Enciclopèdies 2.0

La canallesca ens informa que l’Encyclopaedia Britannica deixa de publicar-se en paper dos-cents cinquanta anys després de la primera edició, per passar a fer-ho exclusivament de manera digital.

Signes dels temps. També la Gran Enciclopèdia Catalana va donar aquest pas fa alguns anys. Els avantatges són prou evidents: possibilita la introducció de continguts multimèdia (sons i videos) i, sobretot, permet la permanent actualització dels articles. El gran problema de les edicions en paper era que de seguida es quedaven obsoletes i la manera de comprovar-ho era consultant informació com ara els censos de població, els premis Nobel o els Oscars. De seguida faltaven les dades del darrer any.

Però tot i l’obligat pas als continguts enciclopèdics digitals, res ens ha d’impedir aquell gust que dóna prendre un volum de la GEC (per exemple, el catorzè, llas-Maup), escarxofar-se a la butaca preferida una tarda de pluja i fruir de tot el saber universal, redactat curosament en català i per ordre alfabètic, obrir el volum aleatòriament, posem per la plana 422, i conèixer l’existència d’un escultor italià conegut com Il Marrina (1476-1534), autor de la portalada de la Libreria Piccolomini, a la catedral de Siena. Oi que no ho sabíeu?

L’alemany miraculós

Darrera conferència de Joan B. Culla al CaixaFòrum de Tarragona. El professor, amb l’ajuda de les pastilles Juanola, ha parlat de Conrad Adenauer, aquell polític alemany no excessivament conegut que va dedicar a la cosa pública seixanta anys de la seva llarga vida. Primer com a exitós alcalde de Colònia, aquella meravellosa ciutat renana, i després de la Segona Guerra Mundial com a canceller en uns moments extraordinàriament difícils per al seu país. Amb perseverança, amb mà de ferro, amb la complicitat de la població i amb ajuda exterior (el Pla Marshall) va anar donant forma a allò que se n’ha dit “el miracle alemany”, recuperant en pocs anys el potencial econòmic de preguerra, normalitzant les relacions amb França i protagonitzant el naixement de la nova Europa que es volia unida. Curiosament, un polític tan experimentat com Adenauer no va estar a l’alçada de les circumstàncies quan es va aixecar el mur de Berlín, i potser això va contribuir a precipitar el seu final polític.

Sempre he admirat el poble alemany i especialment aquell procés de recuperació moral i econòmica de la segona meitat del segle XX, que va culminar amb la caiguda del mur i la reunificació en un sol estat. De manera que caldria pensar-s’ho dues vegades quan avui tothom es permet, amb o sense coneixement de causa, criticar obertament les polítiques d’austeritat d’Angela Merkel. No dic que siguin les més adeqüades: només dic que caldria tenir en compte tots els precedents històrics quan les posem en tela de judici.