Sis segles

El passat 15 de novembre va fer sis segles exactes d’un esdeveniment significatiu per a la història de les Illes Canàries. És el dia en què la senyoria de les illes, en mans fins llavors del conqueridor normand Jean de Bethencourt (esquerra) va ser traspassada al noble castellà Enrique de Guzmán. Si bé l’arxipèlag ja tenia lligams amb la Corona castellana, impulsora de la seva conquesta (també els havia tingut anteriorment amb el comte de Barcelona a través d’algunes expedicions comercials i evangelitzadores), el 1418 culmina la configuració político-administrativa d’arrel castellana (i posteriorment espanyola) a les Canàries, per bé o per mal.

Sabem la data exacta per un document de 1547 que és còpia d’un altre en què Maciot de Bethencourt, en nom del seu oncle Jean, traspassa la senyoria al noble esmentat. Les característiques d’aquests documents, la seva transcripció paleogràfica i les circumstàncies històriques que van determinar aquell episodi jurídico-polític constitueixen l’assumpte d’un llibre (dreta) dels professors Víctor M. Bello (historiador) i Enrique Pérez Herrero (director de l’Arxiu Provincial de Las Palmas) presentat la setmana passada al Club La Provincia de la capital canària, acte al qual vaig tenir ocasió d’assistir.

No estan clares les motivacions de perquè Enrique de Guzmán va rebre el domini feudal de les illes, que poc després (1430) cediria a un tal Guillén de las Casas. Navegant per la xarxa, descobrim que Guzmán, de la casa dels Medinasidonia (esquerra), era comte de Niebla i senyor de Lepe (el poble dels acudits) i besnét de Guzmán el Bueno (el que llençà un punyal des d’una torre de Tarifa perquè matessin el seu fill abans que rendir-se). Es casà amb Violant d’Aragó, néta del nostre Martí l’Humà i morí de forma tràgica el 1436 ofegat al mar en l’assetjament a Gibraltar, penyal de rabiosa actualitat.

[Imatges: Viquipèdia]

Perquè visqués com una reina

A la confluència dels carrers Pérez Galdós i Perdomo, de Las Palmas de Gran Canaria, s’alça un emblemàtic edifici modernista: el palauet Rodríguez Quegles (a dalt). La seva gènesi amaga una història d’amor.

Els Rodríguez Quegles eren una poderosa família canària, amb vincles polítics i econòmics. Juan Rodríguez González, majorer de Tetir, va fer les Amèriques (a Puerto Rico, concretament). Amb la fortuna aconseguida amb els negocis comercials, retornà a les seves illes natals el 1853, obrint unes oficines al carrer Triana de Las Palmas. A la continuació i expansió dels seus negocis d’importació i exportació no li van ser aliens ni l’aprovació de la Llei de ports francs (1852), ni l’ajut de qui seria el seu sogre, Rafael Quegles Martorell, un mercader català afincat a Canàries a principi del segle XIX. El 1894, després de la mort de Juan Rodríguez, els seus sis fills constituïren una societat que amb el temps entraria en el sector bancari, que adoptaria la denominació Banco de Canarias els anys seixanta del segle XX i que acabaria absorbit pel Banco Central.

Un d’aquests fills, Juan, fou el que remenava les cireres del negoci familiar, fins a convertir-se en el principal propietari de Las Palmas d’abans de la Primera Guerra mundial, però fou un altre dels germans, Domingo Rodríguez Quegles (esquerra), el protagonista de la nostra història d’avui. Regidor, conseller del Cabildo i president del Círculo Mercantil, Domingo prometé impulsivament a qui seria la seva dona, María Teresa González, que li construiria la casa “més bonica i suntuosa” de tot Las Palmas, “perquè visqués com una reina”. I efectivament, el 1900 es van iniciar els treballs per aixecar el superb edifici en un solar que havia format part d’un convent de monges. Del projecte se’n encarregà Mariano Belmás, un prestigiós arquitecte madrileny, el pressupost inicial fou de 500.000 pessetes del moment i en la construcció s’usaren marbres de Carrara, vitralls francesos i fustes nobles de Cuba i Guinea. No es van estar de res. No està clar quin any es va acabar la construcció del palauet, però és probable que fos als voltants del 1903, data de les noces que el van justificar.

Com tota gran mansió, el Rodríguez Quegles es deteriorà amb els anys fins que el seu manteniment fou inassumible, de manera que se’n va fer càrrec primer l’ajuntament de Las Palmas i després al govern de les Canàries, que l’han destinat a diferents funcions administratives i culturals (a la dreta, concert al pati). En aquests moments és la seu del Festival de Cinema de Las Palmas i del Conservatori de Música

[Apunt publicat originalment al bloc Neigà el 25 de març de 2017; informació extreta de www.guiadegrancanaria.org i de Fernando Carnero Lorenzo: “De Juan Rodríguez González al Banco de Canarias, 1853-1970“; imatges: www.lpavisit.com, www.laprovincia.es, www.ociolaspalmas.com]

‘El turista español y la camarera cubana’ (Res a celebrar)

[Ni catalans ni canaris tenim res a celebrar el 12 d’octubre, més aviat tot el contrari; article d’Iván Suomi publicat al setmanari digital Tamaimos avui mateix]

 

El turista español y la camarera cubana

Hace unos años en una terraza de Bruselas a una pareja de turistas españoles se les viró una cerveza. Al llegar la camarera a limpiar el estropicio, el turista, quitándole hierro al asunto, le dijo: –¡Nada, más se perdió en Cuba!

No, en Cuba perdieron ustedes, le respondió ligera la camarera, que era cubana.

Me vine a acordar esta semana de la anécdota del turista español y la camarera cubana a cuenta de la boutade del PP en el Ayuntamiento de Las Palmas de Gran Canaria, que vino a pedir nada menos que la ciudad celebrara “sin complejos y sin rubor” el Día de la Hispanidad. El portavoz del PP, Ángel Sabroso, habló de “fiesta de la hermandad, la unidad y la fraternidad entre los pueblos“, de “encuentro entre los mundos en 1492“, y dos piedras.

Sin complejos y sin rubor. ¿Es que, según el PP, eso que llaman fiesta “nacional” (¿no eran los toros?) se ha venido celebrado en Las Palmas medio de tapadillo y de manera acomplejada? Digamos más bien que el PP, como buen partido sucursalista, larga las consignas que le mandan desde la capital del reino, vengan a cuento en las distantes colonias o no, y la consigna del momento ya sabemos que es la de la exaltación de lo español, siéntase usted más español, así no, más español, ante la enésima crisis de esa quimera que es la unidad de cartón piedra de España. No están solos en esto: el partido canario nacionalista español por excelencia, CC, les hace de fiel escudero. La última ocurrencia es la de dar las campanadas desde Madrid, una reivindicación histórica del pueblo canario, que no tiene el pobre iglesias ni campanarios para marcarle el ritmo al que añurgarse cada fin de año. Esto sí que es acercarnos a España, y no el 75% de bonificación. Nota mental: en estas diatribas tan carpetovetónicas de dividir al personal entre buenos y malos españoles, a los canarios nos siguen colocando con los malos, por mucho que cacareen lo contrario.

Pero la madre de la baifa está en la “fraternidad de los pueblos” y el “encuentro entre los mundos“, o sea, en repetir falsedades históricas que por muy asentadas que estén no dejan de ser falsas. Le tocó al portavoz pepero un papelón bien sabroso, puesto que es sabido que ese encuentro fraternal le costó la vida a millones de personas, asesinadas o esclavizadas por los conquistadores venidos de las gloriosas Españas. En el siglo XVI la conquista de América suscitó una disquisición en España en torno a si los mal llamados indios tenían alma o no, elemento clave para justificar el uso de la violencia. En la práctica se impuso la tesis de que a los americanos se les estaba civilizando, que los conquistadores prácticamente se estaban sacrificando por civilizarlos en una misión cuasipedagógica, y que era inevitable algún derramamiento de sangre, ya que los americanos, desagradecidos, se resistían. Esta misión civilizadora, tan racista y eurocéntrica, ha perdurado en el relato histórico adaptándose convenientemente a las exigencias de cada época hasta llegar a nuestros días agazapada en expresiones pretendidamente inocuas como “fraternidad de los pueblos” o “encuentro entre los mundos”. Sí: la celebración de la hispanidad que propugna el PP entre otros es profundamente racista, colonialista y eurocéntrica.

Tiene gandinga que el PP haga su petición indigna nada menos que en la ciudad de Las Palmas. En 1492, todavía sin concluir la conquista de La Palma y aún por emprenderse la conquista de Tenerife, los canarios de Gran Canaria eran un pueblo recién sometido, bien por la fuerza de las armas, bien por los acuerdos firmados entre la nobleza indígena y los castellanos. Expoliados y esclavizados, la suerte de nuestros ancestros no fue tan distinta de la de tantos americanos. ¿Qué pretenden estos ahora que celebremos? ¿Sus delirios de grandeza explotadora venida a menos? La más tímida recuperación de nuestra propia historia despeja todas las dudas: Canarias figura en el relato de los pueblos conquistados, explotados y sometidos, se inserta en el discurso emancipador del sur que cuestiona la herencia colonial eurocéntrica, no en la patraña racistoide del encuentro de culturas. Nada pintamos nosotros en el Día de la Hispanidad. Jamás habrá encuentro de culturas posible si no es desde la asunción de las respectivas herencias históricas y la deconstrucción de narrativas aún hoy coloniales.

No, en Cuba perdieron ustedes, respondió ligera la camarera, haciendo saltar por los aires con una sola frase el relato histórico que damos por sentado.

[Imatge: elpaiscanario.com] 

 

La Monyos de Santa Catalina

Avui parlarem de “Lolita Pluma”, un famós personatge de Las Palmas que, com després veurem, ens recordarà poderosament la nostra “Monyos” barcelonina. Nascuda el 1904 al barri de La Isleta de Las Palmas, María Dolores Rivero Hernández va acabar essent coneguda per “Lolita Pluma” perquè el seu pare i el seu avi, originaris d’Arucas, eren dels pocs habitants d’aquesta població que sabien escriure a ploma.

Se sap que va estar casada però que va separar-se al cap de poc temps, circumstància que contribuiria, segons sembla, a desequilibrar-la psíquicament. La seva manera de viure era especial sinó extravagant, certament. Es vestia i maquillava de forma estrafolària i es passejava pel parc de Santa Catalina de Las Palmas rodejada de gats i venent flors de paper, xiclets i postals als turistes. Contestava iradament quan algú li portava la contrària però alhora era un personatge popular i entranyable que va acabar formant part del paisatge humà de la capital canària.

Moriria el 1987 a l’hospital Insular però el seu record ha perdurat en el temps. El 1998 s’erigí una estàtua seva (dreta), obra de F. Ávila, al mateix parc de Santa Catalina que havia fet seu. “Lolita Pluma”, amb el seu particular tarannà, ha estat qualificada com “una barreja de llibertat, decadència i humanitat”.

“La Monyos” curiosament també es deia Dolors (de cognoms, Bonella i Alcázar) i tothom s’adreçava a ella dient-li Lola, com el nostre personatge d’avui. Les similituds no acaben aquí perquè igualment es vestia de forma estrambòtica i es posava flors al monyo (origen del seu renom) i amb aquesta imatge esdevingué popular passejant-se per les Rambles i altres zones cèntriques de Barcelona (esquerra). A més, patia uns evidents problemes psíquics, sobre l’origen dels quals hi ha diverses versions. Es parla que perdé una filla de quatre anys atropellada per un carruatge, d’un marquès que la deixà embarassada i li prengué la filla, d’un amant de l’alta burgesia que li raptà el fill o que l’obligà a avortar… Un passat obscur que va donar lloc a tota mena d’elucubracions, certes, exagerades o directament falses. “La Monyos”, que havia nascut al Raval barceloní el 1851 i que moriria el 1940, va quedar a la memòria col·lectiva com un personatge popular i entranyable unit indissolublement a les Rambles, com “Lolita Pluma” ho fou al parc de Santa Catalina.

[Apunt publicat originalment el 18 de febrer de 2017; imatges: historiascanarias.blogspot.com.es; www.laspalmasgc.es; www.historiadebarcelona.org, foto Josep M. Sagarra Plana]