VIA A VIA

Encara que sembli contradictori, per raons personals no em desplaço mai en tren. Al lloc on visc no gaudim d’aquest mitjà de transport i quan em desplaço a Catalunya són comptades les vegades en què n’he pres un els darrers temps. Dilluns passat, 28 de juliol, va ser un d’aquests dies. Podia haver estat una plàcida experiència que desmentís les fins a cert punt exagerades i tendencioses notícies que m’arriben diàriament del nefast servei ferroviari de Renfe. Exagerades? Tendencioses? La de dilluns passat va resultar ser una jornada “normal”, és a dir, plena d’incidències de tot tipus, un compendi de tot el que no ha de ser el servei ferroviari però que a Catalunya ja es dona per habitual i previsible. Tot el que vaig veure i viure em serví per convence’m que, efectivament, totes les informacions que m’arriben de forma continuada no tenen res ni d’exagerat ni de tendenciós.

El meu desplaçament era ben modest, de Tarragona a Torredembarra, anada i tornada, per la tarda. S’ha de dir que aquell dia, 28 de juliol, hi va haver continuades interrupcions al servei del matí, suficientment significatives com per aparèixer als mitjans de comunicació i per afectar als serveis de la tarda, com així va ser. El tren anterior al que volia prendre, procedent de Saragossa, portava ¡una hora i quart de retard!, mentre que el meu, simplement estava “cancel·lat”, el que em va obligar a esperar-me mitja hora a la no massa amigable estació tarragonina. Prèviament havia intentat obtenir el bitllet a la màquina: quan ja havia fet tots els passos, pagament amb targeta inclòs, la pantalla m’informà que no em podia servir el bitllet i que passés per la taquilla. Contrariat, m’hi vaig dirigir i ¡oh, agradable sorpresa! vaig solucionar-ho sense fer cua i sense cap impediment, tornant a pagar, això sí. Quedava la qüestió del cobrament. M’haurien cobrat dues vegades? Tot podria ser, però no, després vaig comprovar que m’havien abonat el primer pagament.

El trajecte d’anada va ser plàcid. Dotze quilòmetres i deu minuts de recorregut no donen per gaires incidències, naturalment, però n’hi va haver una. Quan ens acostàvem a Altafulla, per megafonia i pel rètol lluminós del vagó se’ns anuncià que la propera parada seria ¡Puigverd de Lleida! M’imagino algun viatger o turista despistat que hagués fet cas d’aquesta insòlita informació, esperant en va l’anunci d’Altafulla i arribant a Barcelona sense saber què fer. La següent estació, Torredembarra, no s’anuncià, cosa que no sabia si interpretar-ho en positiu o no. Sort que ja me la coneixia de sobra. El trajecte de tornada va ser plenament “normal”, en termes de Renfe: es retardà gairebé vint minuts, anava ple de gent i només vaig aconseguir seient després de recórrer els vagons fins al final. Res noticiable, com es pot comprovar, a no ser que ho comparem amb Suïssa o Japó, és clar. Millor no fer-ho perquè, com se sap, les comparacions són odioses.

[Imatge: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!