el bloc en flames .cat

sempre tornem, com els zombies

6 d'octubre de 2006
0 comentaris

El món gira

S?hauria d?esperar que la gent que decideix ser pare fos mínimament conscient que hi ha una vida a les seves mans. Potser és molt esperar que els nous progenitors, davant de portes giratòries, portes autom àtiques, escales mecàniques o d’altres artilugis electrònics que poden fer molta pupa al seu primogènit, estiguin minimament atents. Però no, fixeu-vos-hi i veureu com els pares van tan feliços per una banda i la manainada, de cap a una mort segura per l?altra.

Això em passa per treballar just davant d?una porta giratòria, d?aquestes que hi ha a tots els hotels i grans edificis i que s?empren per evitar embussos i que la gent pugui entrar i sortir al mateix temps. Pot semblar una tonteria, però quan arriben grups de 20 persones en amunt és molt important que la gent que ja és a dins pugui sortir i no es quedi donant voltes per allà tocant els bemolls a la primera persona encorbatada que els apareix, normalment un servidor.

Se?ls veu a venir d?una hora lluny. Primer, el nen, com himnotitzat. Xupa el xumet i porta els braços estirats cap endavant. Cap rastre dels pares. Què fa un nen de 3 anys solet pel carrer al mig de Girona sense els pares? Ah sí! Són aquells d?allà, els que miren l?aparador del tot a cent just en direcció contrària a la raó de la seva existència. Deu ser el moviment circular de la porta, de la mateixa manera que els mosquits se senten atrets per la llum blava d?aquells artilugis que després els rosteixen vius. Sigui el que sigui, l?objectiu es clar: la porta. I el nen hi arriba abans que jo pugui apretar el botó vermell d?aturada d?emergència.

El nen entra. Queda atrapat i de sobte l?empenyen per davant i per darrera vidres que ell no veu. No sap què fer i cau. El gir de la porta l?empeny cap a fora i els seus moviments frenètics fan que, casualment, alguna extremitat (braços, cames, cap) els quedi atrapada entre la porta i l?exterior. En aquest moment s?activa el mecanisme de seguretat i la porta s?atura. I apareix el pare que, com a primera reacció, comença a donar cops a la porta. Ignora que no és un estri barat, però res no té preu al costat del benestar del seu fill, per suposat.

El nen no s?ha fet res, però sabeu què diuen els pares? ?Aquesta porta farà mal a algú? ?Haurieu de vigilar més això ? ?Si li arriba a passar res al meu fill us foto pels jutjats?. Per cada pare que ens diu ?Ostres em sap greu estava distret?, deu ens amenacen per no fer la feina que ens pertoca. Però que aquesta és la feina que precisament els pertoca fer a ells, no se n?enrecorden gaires.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!