El bloc de JQV

Sí, al final vaig ser a Verges, al concert del Llach. Va ser una decisió no premeditada, presa el mateix dissabte.
Només arribar, la primera gran sorpresa va ser la boníssima organització que gasta la gent del poble. No sé si és que n?han après a cops de processó i dansa de la mort però el cert és que tot estava planificat. Les coses obvies, com l?aparcament i les privades, com el funcionament dels bars, tots molt ben preparats per rebre cinc mil persones que totes volien sopar, ni que fos un entrepà, abans de la marató llaquiana de tres hores.
I del concert, què voleu que us digui? Crec que ja se n?ha parlat per activa i per passiva i que s?ha dit pràcticament tot. A mi em va agradar, molt. Em va agradar que fes el darrer disc sencer, que cantés ?Amor particular?, ?Que tinguem sort?, ?Cançó a Mahalta? i ?Viatge a Itaca?. I em va sobtar no sentir ni ?L?estaca? ni ?Companys no és això?, aprofitant la selecta audiència que tenia a la fila central. Llach ha acabat com volia, amb dignitat. Chapeau.
De les reaccions, m?ha agradat sobretot l?article On és Ítaca? de Xavier Bosch a La Vanguardia de dilluns. Explica que guardarà l?entrada del concert de Verges al costat de la final de Wembley i descriu el moment un dels instants més emocionants de la vida: ?El naixement d’una filla, la mort de la mare, la publicació del primer llibre, dues lligues en l’últim minut, la concessió de la hipoteca, el primer acte sexual, l’enterrament d’un ser estimat, la sublimitat de veure el Gran Canó i l’últim concert a Verges. Principis i finals. Inicis i nostàlgies?. M?agrada especialment quan es pregunta on és la nostra Ítaca: ?fa massa anys que pugem al vaixell i que comencem la travessia, però seguim mirant cap a l’horitzó i no veiem Ítaca per cap costat. És més, un diria que, amb la tripulació actual, potser que tinguem Ítaca al clatell?. Com deia aquell: ?que n?aprenguin?.
I pel que fa als efectes colaterals cal parar esment amb el que escriu Xevi Planas, també el dilluns, en aquest cas a El Punt. L?article es titula apocalípticament Campanades a morts. La tesi que manté el periodista gironí no es desvetlla fins al final de l?article: ?Aquesta ha estat una setmana tràgica per a la cançó del país, encara que els mitjans de comunicació no ho hagin reflectit prou.
Dimecres Raimon acceptava el Premi d’Honor de l’Academia de la Música lamentant que des de fa set anys no pot actuar en un teatre a València. Raimon mantenia en les declaracions el to impotent de quan ha denunciat que no sonen cançons seves a la ràdio pública catalana.
Dijous Llach, que continuarà al capdavant del Celler Vall Llach, raonava la seva retirada alertant sobre el panorama de la cançó: «Plego perquè no tinc l’energia que es necessita per ser present en el nostre panorama musical, que cada cop és més complicat per a un cantant en català.»
Dissabte el moderador d’un debat a Verges sobre Els Setze Jutges va haver d’interrompre una intervenció crítica de Maria del Mar Bonet queixant-se que no pot cantar a les Balears: «Pari! Ja en tenim prou amb un cantant que es retira. No anunciï que vostè també es retira!»?
Però aquí no s?acaba tot. Planas aprofita que el conseller Treserras visita Verges i l?aborda. La resposta, el més preocupant: ?Respecto molt aquests creadors excepcionals, però en tots els sectors de la cultura és lògic que es tanqui, amb el desplaçament de gust del públic, un cicle històric on no sempre hi ha relleu. La cançó no ha estat més mal tractada que el jazz. El que cal és que els músics tinguin llocs on actuar?. No pot ser. Una persona intel·ligent i culta com Joan Manuel Tresserras no pot haver dit això. El desplaçament del gust del públic? Que jo sàpiga el públic català té gust per la cançó d?autor. Només cal veure com s?omplen els concerts quan ve Pedro Guerra o Ismael Serrano, per no parlar dels monstres Silvio Rodríguez, Aute o Sabina. Així, no és una qüestió d?estil. Per ventura, senyor Tresserras, no serà una qüestió de llengua? Em temo que sí. I em temo que és així perquè el públic no té accés fàcil als nous creadors catalans. O millor dit, té un accés molt més fàcil als nous creadors en espanyol bombardejats des de teles ràdios i entrevistes a diaris. Quan Llach ?ajuda? a Feliu Ventura, el grau de popularitat del jove cantant de Xàtiva puja com l?escuma. Per què? Perquè comença a ser conegut. ¿Què hauria passat si en comptes de Feliu Ventura, Llach hagués cantat amb, posem per cas, Òscar Briz o El fill del mestre? Qui seria avui l?artista més conegut? La ?normalització?, o sigui el fet d?elevar a categoria de ?normal? que el ja hauria de ser ?normal? per naturalesa no només passa per la llengua parlada. També per la llengua cantada.
En fi, no segueixo que sinó ningú no em llegirà. Si has arribat fins aquí, gràcies (espero que serveixi per compensar la setmana que no vaig escriure res). Com a premi, una pregunta: sabeu on Llach va cantar ?L?estaca? per últim cop?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!