El bloc de JQV

Música en català… i més

29 de desembre de 2006
General
63 comentaris

La salut de la música en català

Aquest matí, mentre esmorzava, pensava que havia d?escriure el post si no volia faltar a la cita que m?he autoimposat d?escriure cada divendres. Però no tenia gaire clar el tema.
Quan he connectat l?ordinador i m?ha aparegut l?article ?La mala salud del ‘rock català’? de la periodista esportiva Laura Crespo, ho he vist clar.

Després d?un retrat certament esbiaixat de l?actualitat de la música en
català, la noia s?atreveix a fer afirmacions tan categoriques com:
?personalment fa temps que m’avorreix escoltar música en català, que em
sembla tota igual? o ?que falten idees noves, grups que aportin
qualitat o veus en les quals fixar-se sembla obvi?.
És clar, Crespo té 30 anys i deu formar part d?aquesta generació de
llops periodistes que han crescut llegint i creient-se el que diu El
País. Com sabeu, en aquest diari, la informació de la música en català
l?ha signada durant molt de temps el periodista Luis Hidalgo, que també
ha estat el responsable de programes musicals de TV3. Hidalgo es va
distingir, des de les planes d?El País, per la seva animadversió envers
el rock català i per ser un dels impulsors de la campanya que
assimilava rock català i subvencions. Com si els músics de Sau, Sopa de
Cabra i Els Pets cobressin de la Generalitat, quan en realitat el que
rebia un sou a càrrec de l?erari públic era ell mateix, que els sous de
TV3 els paguem entre tots.
En fi, tornem a la senyoreta Crespo. El més divertit de l?article, que
es publica sota l?empar del paraigües de La Vanguardia, és que per
reforçar i donar credibilitat a la seva teoria, contrasta la seva
opinió amb un grup català? que canta en anglès: Mendetz. Aquests, en un
acte de generositat, salven Antònia Font de la crema de tot el que sona
en català.
No podem rebatre ?seria massa fàcil i avorrit? cada argument que exposa a l?article. Centrem-nos em un parell d?idees.
Diu que l?avorreix la música en català i que tot sona igual que fa 15
anys. Per desmuntar aquesta afirmació només cal que escolti alguns dels
discos que han aparegut aquest 2006: Amb lletra petita de Conxita, La
manera més salvatge
d?Enric Casasses i Pascal Comelade, Obrador de
Xerramequ Tiquis Miquis, Clavell morenet de La Troba Kung- Fú,
Electrokàustik de Kitsch, Flors de joglaria de Xavier Baró? a banda
d?Antònia Font, que sembla que després de 5 discos ja ha descobert. O
que senti els discos de debut d?Splac, Splac; de Plouen catximbes,
Plouen catximbes i d?El fill del mestre, 78. Algun d?aquests s?assembla
al so de fa 15 anys?
Per acabar acusa als grups catalans de poca imaginació i de versionar
cançons anglosaxones, cosa que qualifica com ?un pobre recurs, símptoma
de falta de creativitat i de ser escassament originals o, pensant
pitjor, tenir ganes de guanyar una subvenció de manera fàcil i ràpida?.
Molt bé. He sentit moltíssimes versions fetes per grups espanyols i mai
he llegit ningú que digui que les fan per manca de creativitat o per
ser subvencionats.
A mi em sembla que hi ha molt d?autoodi en aquell article. L?únic
encert que li reconeixo és que el va postejar el dia més indicat: el 28
de desembre.

  1. Diaris com LA VANGUARDIA de Barcelona i EL PAIS de Madrid s’han caracteritzat sempre per ser profundament anti-catalans tan pel què fa als llibres com a la música. Creuen que l’espanyola és una cultura superior i que la catalana la fan quatre arreplegats radicals i polititzats.

    Malgrat tot, guanyarem!

  2. Aquesta senyora és de les que llegeix El País amb una sola mà. La Vanguardia continua la seva tradició de periodisme mortuori per a tot allò que és català.

  3. Tambien tenemos a Marc Parrot con un disco en catalan muy bueno MENTIDER , el articulo que comentais es un conjunto de topicos , no cita ni a SISA ni ORIOL TRAMVIA , ni QUIMI PORTET , clasicos.

  4. Hola,

    Només respondre-li a la multimediàtica que se m’enfot el que li agradi i deixi d’agradar. No ets referent de res i les teves opinions fan riure. El teu post sobre el Summercase és digne d’un estudiant d’ESO describint la seva darrera sortida al museu de la Xocolata. Pel que fa a les ràdios, també demostrar no tenia ni punyetera idea del seu funcionament, parlo de les radiofòrmules importants, però en fí, tu  continua parlant amb desconeixement de causa.

     I si, continuant amb els teus tòpicassos, cites el concert del Sant Jordi, suposo que ho deus fer per venir a dir sibilinament que el rock català és per adolescents histèriques. Jo també en tinc trenta -tot i que a diferència de tu els aparento- i et puc assegurar que em continuen agradant molts dels grups de la meva adolescència: Pearl Jam, Radio Futura, Nirvana, AC/DC.

    Per cert, em sembla que el teu interés en fer un bloc només s’explica pel teu somni de que algú dels "de dalt" et llegeixin i deixis de podrir-te en la web d’un diari esportiu i passis a La Vanguardia o a Culturas. Amb posts com aquests, et retrates i continuaràs xupant roda.

  5. Hola,

    Només respondre-li a la multimediàtica que se m’enfot el que li agradi i deixi d’agradar. No ets referent de res i les teves opinions fan riure. El teu post sobre el Summercase és digne d’un estudiant d’ESO describint la seva darrera sortida al museu de la Xocolata. Pel que fa a les ràdios, també demostrar no tenia ni punyetera idea del seu funcionament, parlo de les radiofòrmules importants, però en fí, tu  continua parlant amb desconeixement de causa.

     I si, continuant amb els teus tòpicassos, cites el concert del Sant Jordi, suposo que ho deus fer per venir a dir sibilinament que el rock català és per adolescents histèriques. Jo també en tinc trenta -tot i que a diferència de tu els aparento- i et puc assegurar que em continuen agradant molts dels grups de la meva adolescència: Pearl Jam, Radio Futura, Nirvana, AC/DC.

    Per cert, em sembla que el teu interés en fer un bloc només s’explica pel teu somni de que algú dels "de dalt" et llegeixin i deixis de podrir-te en la web d’un diari esportiu i passis a La Vanguardia o a Culturas. Amb posts com aquests, et retrates i continuaràs xupant roda.

  6. Parlar de música pop és, indiscutiblement parlar de modes que van i venen, el que avui és apaludit per una gran majoria demà pot ser oblidat o defenestrat. Quan el mercat potencial és gran, la supervivència té més marge. Cantant en català s’acaba posant tot en un mateix sac perquè sembla que la unió fa, o hauria de fer, la força. En els noranta una guspira espontània va encendre una foguera mediàtica que va ser apagada argumentant una dubtosa qualitat de les noves propostes que s’afegíen al fenòmen i unes formes demodés dels que eren l’enveja de les llistes de vendes.

    Cantar en català es converteix gairebé en un acte de militància i compromís cultural però no només això. Hi ha inspiració, creativitat, originalitat i qualitat. Podria suggerir-vos una llarga llista de recomanacions però em limitaré a tres noms que sonen ben diferent però formen part d’aquesta ,mateixa lliga catalana, Miquel Abras i el seu primer disc "Entre mil vidres trencats", Casual amb "La nova medicina" o Plouen Catximbes amb el seu primer àlbum. La salut del "rock en català" és tan dolenta (o bona) com la del "rock espanyol", "americà" o "peruà"…hi ha diversitat però falta un aparador que els mostri al públic perquè escolti, aplaudeixi, critiqui i se’ls faci seus. Per poder opinar s’ha de poder escoltar i em fa l’efecte que parlem per parlar amb poc coneixement de causa perquè es fa difícil trobar mitjans de comunicació audiovisuals que ens mostrin les noves propostes musicals cantades en català.

  7. Problemas de memoria histórica? Bueno. Yo si que estuve. Y la verdad que fue de vergüenza ajena ese fenómeno de fans montado a golpe de subvención y de auto-promoción. Luis podía cobrar pero ellos también. De qué sino ahora están donde están? De qué que todos ellos (o algunos) gozan de segundas residencias?. Les salió bien el invento y me alegro por ellos. Pero… no nos engañemos. Fue subvencionado. Y claro si la memoria no os falla os daréis cuenta de que el rock no puede ser subvencionado. Es una situación contra-natura. Os imagináis a los Pistols recibiendo ayudas del gobierno? A Dylan? A los Pixies? Nirvana? El rock catalán de los 90’s fue super-subvencionado y por eso pasó lo que paso. Fue un crecimiento en falso. Cuando se cerró el grifo, se acabaron las aportaciones. Se había generado un mercado que se quedó sin recursos con qué seguirlo alimentando. Otra cosa es la calidad. Insuficiente. Pero lo hubiera dado por bueno si por detrás de Sopas y Pets hubieran asomado otros con propuestas digamos que más vanguardistas que dieran continuidad al invento. Que han aparecido, no lo dudo, pero que ante fenómenos como OT’s más todo lo que nos viene del exterior se han quedado en nada (mediáticamente). A los políticos les gustan las cuotas, pero no entienden de arte o de música (en este caso). Llach decía hace poco que este país no necesita gestores (que sólo entienden de números) sino gente valiente. Los catalanes hemos demostrado saber hacerlo pero… Hay algo que falla. Puede ser un problema del conjunto. Es muy freudiano dar la culpa a la opresión lingüística. No dudo que exista. Pero os imagináis a Serrat i su "Canço de matinada" en los 60’s? Y como coño se lo hizo? Lo saben los chicos listos. Ni puta idea, verdad. Y Serrat os juro que no recibió ni un duro. Como pudo triunfar Dylan a nivel mundial con su sonsonete y esos churros de texto saliendo de su boca? Si es que al final tuvimos que tirar de cancionero. Eran sus canciones las que abrían puertas.Y hablamos de otras épocas en la que la presión mediatica no era ni la mitad de la mitad de la de ahora. Y encima nosotros que estábamos en nuestra particular cúpula de cristal. O sea que doble trabajo. Doble valor. De acuerdo, eran otras épocas.

    No es un problema de exteriores sino de interiores.  El rock catalán llega lastrado por haber sido subvencionado y por tanto politizado. Y esa es otra faena gordo que se les ha hecho nuestros artistas. Una cuota extra de desconfianza para poder llegar al nucleo duro. Luego entrará en juego su calidad. La hay pero a cuenta-gotas. Detecto una gran confusión a la hora de componer. Y mucho estandard. Para que quieres una copia si ya tienes el original? me dije en los 90’s. Por eso no les compré ni un disco. Ni un puto disco. Los Sopa eran unos Rollings de pueblo. Los Sangtraït, tres cuarto de lo mismo. Quizás los Pets se salvasen. Con los que no puedo es con Laxnbustos. Si tienes un mínimo conocimiento es imposible que les compres. Hasta se lo dije al cantante que, claro, pilló un rebote de cuidado. Actualmente salen más grupos que antes y todos con más compostura, más conocimiento y más calidad, pero han elegido un momento dificilisimo para salir. Todo y tener unos medios a su favor (peores o mejores, con más cuota o con menos). El producto puesto en el mercado es abusivo. Hay demasiado. Dudo que las instituciones hagan algo (esperemos que no) Quizás sólo sea cuestión de algo más sencillo. Una canción, sólo. Como comenzaron los otros movimientos. Con una basta. Espero que no sea un "Opa" en catalán porque entonces quemo mi pasaporte. Quizás un "Anarchy in UK".  No se.

    Aviso a navegantes: lo de las razones socio-politicas ya huelen. Quizás sea una excusa barata que tapa mediocridades. Tenemos el ejemplo del rock francés que da envidia. Y esos tampoco mojan. O sea que…

  8. per trobar grups dels que es pot estar segura que no han rebut ni la més mínima subvenció pots anar al País Valencià. Trobaràs Sant Gatxo, Miquel Gil o Feliu Ventura sense caure en el temut món dels que canten política.

  9. Fan gràcia les crítiques al que sona en
    català, que si és repetitiu, que si sona antic…que potser és veritat, però serà que
    els d’OT (copla i bolero passat pel termomix) són molt pioners!  I molts
    dels grups que fan coses una mica diferents canten en castellà, si, però
    transoceànic o es limiten a plagiar el que es fa a les Amèriques, de dalt o de
    baix,  amb un toc de rumba o de flamenc segons convingui!

  10. És decebedor i trist que sempre hàgim de ser nosaltres els que ens justifiquem i els que hàgim de donar explicacions a persones que no tenen ni la més remota idea del que parlen, que opinen amb tòpics, que no es molesten a parar l’orella per saber el que passa. És cansat (i no paga gaire la pena) haver de discutir amb algú que diu que el roc català es va acabar fa quinze anys, quan, de fet, el que passa és que mai més no s’hi ha interessat des de fa quinze anys. No val la pena ni fer-li una llista de músics interessants, perquè tampoc no es prendria la molèstia d’escoltar-los.

  11. Hola!
    Tela el debat…
    Només dir que existeixen moltísims grups que canten en català, que no són molt coneguts i tu no els tens en compte.
    Laura, mai he llegit res teu ( a part del article aquest de la música en català), però crec que abans de fer una afirmació dient que tot el rock català està malament, has de escoltar molta música.
    No se si coneixereu la pàgina http://www.musicalliure.net ( soc webmaster d’ella). Allà podeu trobar molta música en català que està sota creative commons ( lliure distribució), us la podeu descarregar i llavors opinar.
    Jo, com a estudiant de música que soc, crec que hi ha grups que valen molt la pena i que el rock català ( la música en català en general) és més viva que mai, l’únic problema és que a diversos polítics no els interessa promocionar-la.
    Us animo a tots ( però en especial a la Laura) ha descarregar-te molta música de musicalliure.net ( i d’altres llocs!) 😉
    Salut !

  12. Sin ir más lejos, me gustaría puntualizar tres tonterias para contestar a quin se sienta aludido:

    En el País Valencià:

    – Miquel Gil. Su album ‘Katá’ fue considerado entre los 10 mejores de la lista ‘World Chart Music’ de la decada de los 90. Reconocimento mundial entre gente entendida y aquí sin duda, olvidado desde hace muy poco y para algunos. Sólo recomendar su  disco ‘Orgànic’, mucho mejor. Indiscutible. Sin duda mucho mejor que cualquier cancioncilla de la oreja de Van Gogh.

    – ‘L’Ham de Foc’. Número uno en más de veinte paises durante el año pasado en toda Europa. Indiscutible exito de su disco ‘Cor de Porc’. Alguien los conoce aquí ? Experimento novedoso y rico en sonoridades, inconmensurbalemente mejor que cualquier acorde de David Bisbal.

    Dejo sin nombrar la rica poesia de Feliu Ventura y  las sonoridades complejas de Gátaca.

    En Mallorca:

    – Antònia Font. Con su disco ‘Taxi’ fueron muy bien valorados por la critica del Estado, incluso revistas españolas, nada sospechosas de catalanistas. como Rock Deluxe valoró su álbum como uno de los mejores del año. Con ‘Batiscafo Katiuskas’ rompen moldes y idean sonoridades hasta hoy nunca forjadas en nuestro país. Hace muchos años y parece que algunos han descubierto la sopa de ajo. Ya se sabe, hasta que no sales en el País Tentaciones uno no existe.

    En el Principat:

    – Els Pets. Grupo que ha madurado enormemente y que con su album ‘Agost’ fue ya considerado, también a nivel de expertos españoles no catalanistas un disco muy serio y de gran calidad musical. Nada que envidiar a Seguridad Social, supongo.

    – Marc Parrot. Ahora que canta en catalán supongo que no habrá empeorado, no? Su último disco es sin duda un verdadero bombón musical.

    – ‘La Troba Kung-fu’. Rico y variado experimento sonoro. Mestizo y cálido. Alguien se atreve a decir que no es sugerente? Puede que mejor que Amaral.

    – Camiando de estilo, Glissando*, cuyo promotor es Miqui Puig de los Sencillos (supongo que tampoco un tipo sospechoso), recoje el testigo de las banda británicas y algunos los ponen incluso al nivel de Oasis. Alguien los ha escuchado?

    No hablaré por conocido del indiscutible Sisa, del prometedor Roger Mas, del provocador Quimi Portet, de los desconocidos pero imponentes Kitsch, de Comelade i Cassasses (lo siento por los que se perdieron su último concierto en el Palau), de los bailongos Gertrudis i Rauxa, de los lacónicos Mazoni y Sanjosex, etc…Incluso me atrevería a poner en la lista al joven y desconocidisimo Cesk Freixas, que él solo con su guitarra es capaz de ponerse al nivel de cualquier cantautor del más alto nivel. Lastima para él que sus canciones tienen un conetnido demasiado político y nunca lo conocereis.

    Para acabar, antes de opinar siempre esta bien haber visto mundo y haber oido música. La verdad es que de lo contrario ciertas críticas sirven para constatar y poner en relieve la ignorancia dequien las realiza. y la verdad es que esto para un periódico como el Pais que pretende ser serio es muy triste. Sabe mal, la verdad.

  13. No tot el que es canta en català és rock. Hi ha moltíssims grups i cantants en molts altres estils i que lamentablement ningú coneix ja que els mitjans de comunicació -com La Vanguardia- mai difonen. ¿Quan ha sortit un comentari sobre els grups o cantants: "Els Convidats (de Manresa), Al Mayurqa (de Mallorca), Albert Bueno (Catalunya Nord), Franca Massu (L’Alguer), Aires Formenterencs (de Formentera), Joan Amèric (País Valencià), Anton Abad (La Franja de Ponent), Xavier Baró (Andorra), Guillamino, Mishima, Clara Andrés, G-21 Km, Nou Romancer, Rosa Luxemburg, i molts i molts més…?

    Hem d’entendre que quan la periodista fa l’article s’ha informat i més si aquesta treballa en un diari com La Vanguardia així ha de ser i per tant no entenc com pot arribar a fer una afirmació tant agosarada , a no ser que pretengui alguna cosa que no diu.

    Crec que la cançó catalana (en general) pateix de molts mals: nul·la difusió dels discos en català, (voler comprar un disc d’un grup minoritari pot arribar a ser tota una epopeia), nul·la programació als mitjans audiovisuals (TV3 n’és un clar exemple) i a més a més els "soferts" artistes que hi posen tota la seva voluntat no reben cap tipus d’estímul. Senyora Laura Crespo, li recomano que escolti una mica més de música en català i no simplifiqui tant.I de passada faci el favor de treballar el sí de La Vanguardia per tal que en les seves pàgines hi apareguin més ressenyes de la cançó catalana, tota la que es fa, ja que com a molt hi surten els que ja tenen un nom: (Lluís Llach, Sisa, Maria del Mar Bonet, …) 

    Cordialment. 

  14. Estic al·lucinada davant la quantitat d’arguments sòlids que s’han abocat per refermar la sabuda teoria que el rock català és subvencionatm que la música en català és de mala qualitat i que fa 15 anys que no apareix cap grup nou.
    Va començar una noieta que treballa en la versió electrònica d’El Mundo Deportivo, tot i que a ella li agrada dir que treballa a La Vanguardia. Aquesta periodista, que s’autodefineix com ‘multimèdia’ (ja explicarà ells quina és aquesta nova modalitat de periodisme) fa un escrit plagat d’errors, mitges veritats i tòpics, agita la coctelera i ho vomita. Quan se li posen clares les coses (a veure si algú s’entreté a fer-ho punt per punt) diu que no, que ella el que volia és que li diguessim grups nous. Compra’t l’Enderrock nena, i no toquis els collons.
    Després surt un pajarraco que encara no hem aclarit si treballava al magatzem o a les oficines de PDI que, des de la seva tribuna privilegiada d’observació, reitera tòpics. Es veu que a principis dels 90, la Generalitat consultava als empelats de PDI la seva política de subvencions. Quan se li demanen proves diu que no, que ell no és periodista.
    L’últim il·luminat es despenja dient que, tot i que no ve a tomb, Llach, Raimon i Rossell tenen mala veu i no tenen vergonya. Saule (suposo que el nick no de venir de Sau…) el que no tens vergonya ets tu. Ets un indocumentat tan gran com els altres dos d’abans però a sobre ets menys intel·ligent. Posats a buscar exemples de la mala qualitat, no posis els cassos dels tios de la cançó més reconeguts internacionalment. Només et faltava posar-hi Serrat. Mala veu? Si només jutgem per la veu Bob Dylan (saps qui és?) no hauria fet res. Ni Tom Petty, ni tan sols Bruce Springsteen. Escolta, llegeix i quan hagis crescut torna a parlar.

  15. Qué ‘chupi’ es opinar sobre ‘rock català’…

    EMPAR MOLINER 20/01/2007

     

    Vota

      

    Resultado (13 votos)
     

    Hasta hace poco, ser periodista musical era una plasta. Tenías que hacer como estos abueletes que se pasan el día yendo a conciertos y escuchando discos nuevos. Por suerte, ahora, los que tienen esta vocación pero se aburren con el rollo de documentarse, cuentan con una nueva salida laboral: escribir sobre música en catalán. Prueba de ello es el irrepetible artículo de Laura Crespo publicado en La Vanguardia. Se llama La mala salud del ‘rock català’ y es a propósito del último disco de Sopa de Cabra. La autora -que en la foto de la web de su diario aparece abrazada poéticamente a su guitarra- nos regala un dato revelador sobre sí misma. Que estudia este instrumento "como afición y vía de escape de las tensiones diarias". Cómo la comprendo..

    Pero entre tensión y tensión, Crespo escribe esto: que el último disco de Sopa de Cabra "es un claro síntoma de la mala salud de la música en catalán", porque "es triste volver a sacar otro trabajo en memoria del amigo muerto (éste es el segundo), con el añadido de que sea un refrito de canciones que tienen más de quince años a sus espaldas". También nos hace saber que el tema L’Empordà es "capaz de lograr lo que muy pocos han conseguido dentro del universo en catalán: que nos sepamos la letra, o al menos, el estribillo". Añade que la aburre escuchar música en catalán: "Me parece toda igual y me resulta decepcionante que nadie logre componer algo que no suene a lo de siempre", y añade: "Nadie arriesga, y en la radio siempre se escucha a los mismos grupos tocando el mismo estilo".

    Como ven, hablar de lo catalán es un chollo. Si Laura dijese, es un suponer, que el nuevo disco remasterizado con la discografía completa de Héroes del Silencio que acaba de salir es el claro síntoma de la mala salud de la música en español, la mandaríamos a repetir tercero de ESO. Le diríamos que ese cedé no es símbolo de nada porque cada día salen discos, algunos horrendos y algunos muy buenos (como Desaparezca aquí, de Nacho Vegas). Pero con la música en catalán no hay que poner ejemplos y cuanto más te pases más te aplaudirán. Queda claro, pues, que Laura tiene razón al denunciar que Sopa de Cabra saca otro disco sobre el amigo muerto. ¡Hay que variar un poco los temitas, hombre…! Es lo que yo digo. Si Edgar Allan Poe hubiese escrito en catalán y no en inglés, la última reedición de sus poemas sería un síntoma de la mala salud de la literatura anglosajona. Nos parecería que es triste volver a sacar otro libro sobre la difunta Anabelle Lee.

    La aplaudo cuando dice que la aburre escuchar música en catalán, que le parece toda igual. En catalán, rindámonos a la evidencia, pasa lo que no pasa en ningún otro idioma. En otros idiomas, por raro que parezca, hay canciones repugnantes y canciones sublimes, canciones cursis a matar y canciones tan preciosas que te ponen la piel de gallina. En catalán, en cambio, todo suena igual y todo tiene el mismo estilo. Laura escucha las canciones de Adrià Puntí, Roger Mas, Quimi Portet, Pascal Comelade, Abús, Mishima, Sanjosex, Xavier Baró o Kitsch ¡y le suenan igual! Y eso me lleva a pensar en su profesor de guitarra (el que le alivia las tensiones diarias). Desde aquí le invito a un coñac doble cuando quiera por el esfuerzo, sin duda encomiable, que está haciendo con su peculiar alumna. En fin, que Laura se aburre escuchando música en catalán en la radio porque nadie arriesga. (Sobre todo los que la programan). Yo, sin ir más lejos, oigo Radio Club 25 en el bar. Esta emisora cumple la penosa y cagarruta cuota catalana poniendo la canción Muriel de Adrià Puntí (ese músico que según Laura no arriesga y que a mí, pobre indocumentada, me parece increíble). Pero, por suerte, los de la radio tienen el criterio de Laura y no el mío, y Muriel siempre suena cuando falta medio minuto para la hora en punto, así no hay que escucharla entera. Uf.

    En fin. No se puede negar que mete el dedo en la llaga al decir que poca gente se sabe los estribillos de la música en catalán. Ella habrá hecho sus comprobaciones, así, por encima, y habrá visto que lo de "Qualsevol nit pot sortir el sol" se lo saben cuatro carrozas, que lo de Bon dia se lo saben cuatro separatistas y lo de Boig per tu, cuatro nenas aficionadas al karaoke. Lo que está claro es que Laura y mi vecina del tercero no se saben los estribillos de Abús o Roger Mas. En cambio, sí sé que se saben los de Mecano o David Bisbal, ese prodigio de riesgo. Y seguro que hasta se saben La dolce vita, de Ryan Paris. ¡Si hombre…! La del anuncio del Pryca.

    moliner.empar@gmail.com

  16. Em sembla increïble que algú pugui escriure un article d’un calibre similar amb tant poc fonament.

    De grups catalans n’hi han molts, i no tot es redueix als que han mogut més masses. Tots coneixem Lax’n’Busto, Obrint Pas i Els Pets, però n’hi han altres que estan esperant el seu llançament i són tant o més bons que aquests grups o cantautors que semblen ser els únics que coneix la senyora Crespo.

    Existeixen infinitat de gèneres i, de cada gènere, infinitat de grups. Estic bastant segura que la Sra Crespo no ha escoltat mai cap cançó de Refree o de 12twelve, probablement desconeix qui són Sanpedro i tampoc s’ha molestat per averiguar-ho.

    Per què si no, no em quadra que algú pugui escriure una cosa així amb tanta varietat i sobretot, amb tanta qualitat musical que hi ha avui en dia, sobretot gràcies a internet. Però sembla que cantar en anglès vol dir molar més, tot i que s’ha de dir, que hi han molts grups catalans que toquen la llengua i que tenen treballs absolutament impecables.

    La meva conclusió és que avui en dia, tothom pot ser reporter i tothom pot escriure articles. Ser periodista no és cap garantia, i més si ets dels dogmàtics que, quan sents algú que coneix un tema, en copies les paraules i te les fas seves, sense buscar més enllà.

    I només puc dir una cosa: ella s’ho perd.

    Felicitats pel blog.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!