El bloc de JQV

Música en català… i més

29 d'octubre de 2009
General
7 comentaris

La modernitat del pop en català

Ha saltat la notícia. No sé com ha pogut passar per alt a la majoria de diaris però per sort, El País, garantia de solvència, n’ha estat al cas i ens informa. No ho han volgut posar en portada perquè els altres diaris no els copiïn però la informació, que és el més important, hi és. Senyores, senyors, el nou pop en català no està subvencionat. Felicitats a l’autor de l’article, un tal Xavi Sancho, que com a bon periodista s’ha documentat ampliament per escriure la seva crònica tot consultant fonts tan fiables com la wiquipèdia i a autòritats en el gènere com l’ínclit Sabino Méndez, un dels impulsors de Ciutadans, uix perdó, Ciudadanos.
En principi, l’article és per parlar del documental The new Catalan
song
i per extensió, de la nova fornada de grups de pop que canten en
català. Suposo que deu voler parlar de la generació que abanderen
Refree, Guillamino, Mishima, Mazoni, Antònia Font, Manel, El Petit de
Cal Erill… A l’hora de la veritat, però, només apareixen dos noms de
manera recorrent (Manel i Antònia Font) i un tercer citat de passada
(Mishima). Això sí, de passada, com qui no vol la cosa, carrega contra
tota la generació dels 90 des de Sopa de Cabra a Obrint Pas. No em puc
estar de reproduir algun fragment d’aquest pamflet pseudoperiodístic:
“Vale, los noventa nos dieron el discman, Cindy Crawford y Massive
Attack, pero tampoco es para tanto. Para esta gente, sí. A ellos les
dieron rock catalán subvencionado, al dictado de las instituciones,
musicalmente inane, un napalm sociocultural. Para Sabino Méndez, el
Juan Marsé del rock barcelonés (y autor de las canciones más célebres
de Loquillo y los Trogloditas), el boom de Sopa de Cabra o Els Pets y
su catarsis en 1991 (cuando 24.000 personas se reunieron en el Palau
Sant Jordi para pedir selecciones de dominó catalanas, subvenciones a
la butifarra del Perol, el Nobel para Baltasar Porcel y, bueno,
escuchar el Boig per tu de Sau, otorgándole a aquel tema de amor
convencional una carga política que ni toda la discografía de Billy
Bragg) “nació como una operación promocional apoyada por el poder
autonómico de la derecha de Pujol a través de TV3″.”

No faré m’allargaré en comentaris perquè tot és sobrer. Parlar d’un
documental sobre el pop català del segle XXI i dedicar més espai a
carregar-se la generació dels 90 només es pot entendre si ho fa un
indocumentat o la mala fe. Si a més hi sumem una darrera frase –”
Cuentan los libros de historia —incluso lo dice la Wikipedia, para que
los más posmodernos se fíen del dato— que la primera canción de rock en
catalán se titula Ciutat podrida y fue obra de un grupo punk con nombre
castellano, La Banda Trapera del Río”– ja queda clar que són les dues
coses juntes. No sé si Sancho ha llegit algun llibre en sa vida, el que
segur que no ha llegit és cap llibre d’història de la música en català.
Ni tan sols les revistes musicals espanyoles de referència, que han
consagrat reiteradament el disc Dioptria de Pau Riba -de 1969!– com el
primer disc de rock fet a l’Estat espanyol. Com a mínim, l’article ens
deixa el bon gust de les encertades paraules de Guillem Gisbert, que
parla sense embuts i sense complexes des de Catalunya estant. També hi
ha l’opinió de Joan Miquel Oliver, que opina sobre el nacionalisme
sense que vingui gaire a tomb. Coneixent Oliver, entenc les seves
paraules però estic segur que hi ha una part de la conversa que no surt
a l’article. O fins i tot, una part de la conversa que l’entrevistador
ja no va gosar ni plantejar.

Per veure l’article d’El País clicka aquí

Ser modern i cantar en català

Un apunt final de poques ratlles sobre la sèrie del moment, Arròs
covat
, que el canal 33 emet clandestinament i que és més fàcil seguir a
través d’internet. Els protagonistes viuen a Barcelona, són moderns i
parlen en català, tot i que poc acadèmic però això són coses de la
modernitat. El que més sobta és que la música de la sèrie –com a mínim
els vuit primers capítols– és en castellà o anglès. No es pot ser
modern i escoltar música en català, es veu. Complexos provincians que
es canalitzen a través de la televisió pública catalana. Només hi ha un
moment en un capítol en
que es canta en català: per caricaturitzar la dificultat d’obtenir
crèdits. Es fa amb traç gruixut –és una caricatura– i amb la música de
“Los pajaritos” de l’inefable María Jesús y su acordeón. La música de
debó, en espanyol i anglès. Quin país, mare meva…

  1. Bon comentari, Joaquim. Sempre surten amb les mateixes mentides. Aquests grans crítics que aprofiten qualsevol ocasió, vingui o no a tomb, per fotre’s de la música en català, farien bé de fotre una bona repassada al pop espanyol, per exemple, que no dóna res de bo des dels temps d’Alaska y Dinarama (o Pegamoides), gairebé. Només cal veure quin coi de personatges són tinguts avui per referència de la música en castellà. El panorama és paupèrrim, si més no pel que fa a la majoria de grups de l’estat espanyol.

    Del rock català aquesta gent només en coneixen el nom. Era molt fàcil menystenir el moviment amb la fama que van crear els mateixos crítics parlant de grups nodrits per subvencions de la Generalitat. Ara es veu que no tenen pebrots per discutir la genialitat de bandes com Manel o Antònia Font, que es fiquen més aviat poc en política, i els cauen, per això mateix, més simpàtics. Que obrin els ulls, que hi ha molta gent que fa anys i panys que llança un disc memorable rere un altre, i no són poques les bandes que van sorgir per aquella època -o abans- i continuen oferint el seu talent a qui no està carregat de prejudicis gairebé racistes i gosa escoltar-se’ls.

  2. És ben bé que el no-nacionalisme (eufemisme de nacionalisme espanyol que utilitzen els que no es volen autoreconèixer com a tals) és una malaltia que  no té cura…

  3. Joaquim l’encertes en gairebé tot. Llàstima que t’equivoquis en el nom de l’inflable acordionista que va popularitzar “Los Pajaritos”: en el seu DNI hi figura el nom de Maria Jesús Grados, va nèixer a Càceres i actualment viu per la costa alacantina tocant l’instrument als jubilats de l’imserso.

  4. Ja fa anys que eldiari El País fomenta l’anti-catalanisme.

    Franco va prohibir el català.
    El diari El País, l’està matant a calúmnies
    Ha matat l’anima dels catalans socialistes del psc_PSOE
    Els “nous catalans” ens han enganyat: Són espanyols que estan colonitzant Catalunya.
    Els vam acceptar a casa nostra com a “nous catalans” i n’hi ha que se n’han fet dignes, però….n’hi ha molts  que  són “xarnegos” ( gent desintegrada i malalta de castellanisme espanyolista)

Respon a quimvic Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!