El bloc de JQV
Música en català… i més
Blau, la música té color
Moltes vegades ens queixem de la precarietat de la indústria musical del país. Tot i que, certament, la cosa no funciona gaire bé, hem de reconèixer que la mínima infrastructura existent es deu en gran part a un seguit de persones que amb la seva feina, de vegades heroica, han aconseguit que la música en català no sigui una cosa absolutament residual. Estic pensant en aquests moments amb gent com Salvador Cufí, Joan-Carles Doval, Vicent Sengermés o Miquel Àngel Sancho. Aquest darrer, ja fa vint-i-cinc anys que va publicar el primer disc amb el segell mallorquí Blau. Era el mític Joana Lluna de Joan Bibiloni.
No farem aquí un repàs a la història i a la discografia de Blau,
responsable de la publicació de discos indispensables com alguns de
Joan Bibiloni, Tomeu Penya, Biel Majoral, Antònia Font, Música Nostra,
Uc, Sa Ximbomba atòmica, Miquela Lladó, S?Albaida, Ocults? però cal dir
que sense Blau, la història de la música als Països Catalans hauria
estat diferent i segur que hi hauríem sortit perdent.
Però Sancho no s?ha limitat a publicar discos. Va ser un dels impulsors
de Somràdio, una emisora mallorquina que es va distinguir en els temps
del Pacte de progrés pel seu suport a la música del país. El PP,
instaurat de nou al Govern de les Illes va tancar Somràdio però des de
fa poc, es pot sentir a través d?Internet [enllaç]. Des de Blau, Sancho també va
impulsar la creació de Discmedi, de la qual encara n?és soci. L?aliança
estratègica Blau-DiscMedi ha afavorit certa fluidesa en els intercanvis
musicals Catalunya-Illes. I una altra faceta del personatge,
organitzador de concerts. Ell és qui ha portat, entre d?altres, Van
Morrisson a les Illes.
Però la primera empresa musical de Sancho és una botiga de discos,
Xocolat. Ara ja no és la petita botiga que va muntar Miquel Àngel
Sancho el 1979. Ara és un dels punts neuràlgics de l?activitat musical
mallorquina. La seva botiga és un temple al bon gust musical, un espai
a anys llum de la majoria de botigues musicals. Els altaveus no
matxaquen amb estridències i els clients parlen en veu baixa, gairebé
com si estiguessin en un museu o una biblioteca. Hi ha tots els discos
que us pugueu imaginar i els dependents saben de què els parles quan
els fas una pregunta. Si sou Palma, segur que hi heu estat; si no ho
sou i hi aneu alguna vegada, passeu-hi a donar un cop d?ull. Crec que
botigues com aquesta haurien d?estar a les guies turístiques en un lloc
ben destacat, al costat de la Catedral i el castell de Bellver.
Però el que fa que Xocolat sigui única i irrepetible és el despatx d?en
Miquel Àngel. Separat per una paret de vidre de la botiga, Sancho manté
el contacte amb els clients. I, sobretot, amb els músics. Arribar a
Xocolat i veure?l reunit amb tal músic o tal altre és molt habitual. O
amb músics de grups diferents? Quants grups es deuen haver format en
aquelles parets? Quans discos hi han pres forma?
Esperem que algun dia, en Miquel Àngel ens escrigui les seves memòries i desvetlli aquests secrets.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He estat fa uns dies a Mallorca i he intentat comprar algun disc dels molts grups que hi ha, i la feinada que he tingut. Al final l’he trobat, però a Palma quasi és impossible o millor dit, és totalment impossible.