Pere Figueres. El cant dels ocells

Malgrat la seva qualitat, Pere Figueres (Pontellà, 1950) és un cantant força desconegut al sud de les Alberes. La seva vida ha transcorregut entre vinyes però ha anat trobant moments per dedicar a la seva gran passió: la Cançó. Tenia condicions per haver estat un dels grans de la Cançó, una opinió compartida per Lluís Llach, que fa uns anys li va proposar de fer la primera part a les seves actuacions, però Figueres va triar la seva feina de pagès. Ara que la salut l’ha jubilat de la seva feina de vinyater viu a Bages, al pla del Rosselló. Acaba de presentar el disc Ocells (Autoedició), un treball basat en l’obra poètica de Jordi-Pere Cerdà.

Concert a Folgueroles

Pere Figueres a Folgueroles

D’on surten aquests Ocells?
Són uns petits poemes que Jordi Pere Cerdà va escriure després del naixement del seu fill, Cristòfol. N’he musicat 29 dels 36 que va escriure. Bé, a mi me n’havia ensenyat dos o tres més i els especialistes diuen que n’hi ha encara altres que jo no he vist. En tot cas, n’hi ha 36 de publicats. Són poemets que ell deia que eren petites coses que havia fet com entreteniment però que quan els llegeixes t’adones que hi ha una recerca precisa de mots i una força literària enorme. És un poeta molt interessant i molt cultivat. Quan els vaig començar a musicar els hi vaig anar a cantar i ho va trobar molt bé. Em va dir que dels cantants que han musicat els seus poemes, que jo eri el que havia entès millor la seva poesia.
Abans ja havies musicat altres poemes d’ell. És el teu poeta de capçalera?
Sí, és el meu poeta perquè quan el llegeixo em transporta molt lluny i cantar-lo és un gran plaer. He provat de cantar altres poetes rossellonesos com Joan Amade o Josep Sebastià Pons però no em toquen tant com ell. He gravat alguna cosa de Joan Amade i a Pons l’he cantant però no l’he gravat mai. De vegades encara miro de musicar-ne algun poema però no m’acaba d’agradar com queda. Ara estic musicant poemes de dones. He llegit molt de Maria Mercè Marçal i he descobert la Clementina Arderiu i m’encanta.
El 1998 vas publicar Arbres. Sembla que hi hagi una línia naturalista en la teva obra. Ocells és la continuació d’Arbres?
Jo he estat un home que sempre he viscut a les afores i que sempre he estat sol enmig de la natura, de les meves vinyes. M’han sempre encantat els boscos. Sense fer-hi atenció hi ha coses que t’entren i segurament aquestes coses m’han tocat. Però jo faig una altra anàlisi que és que al marge d’aquest territori que m’envolta jo no trobo cap terreny de creació musical i poètica. No l’hi trobo. No sóc un intel·lectual, no he anat a escola, no tinc formació d’analisi, no m’interessa. A mi m’interessen les coses que em toquen sense que te n’adonis.
Quan llegeixes un dels poemes reconeixes els ocells del teu paisatge?
Sí, i tant. Potser mai no els havia mirat tant i ell, amb les seves paraules, m’ha fet recordar que sí que els havia mirat.
En aquesta línia ‘naturalista’ tens algun altre projecte?
De moment, no. Ara estic en una edat que em sembla normal que no m’hauria d’aturar. Tinc un sentiment que l’escenari per mi m’esdevé difícil i hi ha jovent que ha de fer la feina. Jo ja he fet el meu i he provat de fer-ho tant bé com he sabut. No tinc res més a dir. El que m’interessa ara és acabar aquesta feina dels Ocells i que no quedi penjada en una lleixa sense que ningú se n’adoni. Per això el vaig presentar a Folgueroles. Va ser el 21 de març, que és el dia mundial de la poesia. No va ser una decisió per prendre posició. Ho hagués pogut fer a Perpinyà. Però ara Catalunya és en un moment de la seva història que a mi em toca d’una manera fortíssima. Em sembla que s’estan fent bé les coses. Vaig pensar que si presentava el disc a Perpìnyà, l’endemà tindria una notícia al diari que hagués dit ‘Pere Figueres va cantar ahir al Teatre Municipal’. I ja està. Ho vaig fer a Folgueroles sense importar-me què es digués de mi. M’anava bé de fer-ho. Vaig pensar que la gent del sud tindria una escolta molt diferent que els d’aquí.

Concert a Folgueroles

Pere Figueres a Folgueroles

I després de Folgueroles?
L’he de presentar a Perpinyà, esclar. I també tinc previst actuar al Temporada Alta. Però no vull fer molts concerts. Vull fer els concerts acompanyat dels dos músics amb els que hem gravat el disc i és complicat poder-ho fer perquè la Paola ara marxarà un any fora.
Quant de temps has treballat els Ocells?
Vaig començar el 1998 o 1999. Jo havia escrit unes quantes cançons per una cantant rossellonesa que es diu Maria Andrea Calafat, que té una veu que m’interessa molt. El 2003 o 2004 vam fer un concert al Teatre Municipal de Perpinyà. Jo la vaig acompanyar a la interpretació dels meus textos que són Deu cançons per a Maria, i després vaig cantar Ocells amb un percussionista. Després tot va quedar una mica penjat… Anys més tard em va venir la idea de cantar Ocells amb veus d’homes, tipus polifonies. Vaig demanar a un professor de música a Montpeller que es diu Jean Golgevit que em fes els arranjaments. I ho vam començar a assajar amb el Gérard Meloux, el Gerard Jacquet i el Josep Cabré. El 2005 vam fer un concert al Teatre Municipal i va anar molt bé. Però només vam treballar amb 15 ocells. Al final li he donat sortida amb el Gérard Meloux, que és el meu guitarrista de tota la vida, i la Paola Maureso. Els arranjaments són del Gérard.
Sobre la taula tens el projecte de reeditar els primers discos, els que mai no han estat en format CD.
Sí, es reedita l’EP Pres d’aquest país sóc (ADV, 1977) i els dos LP, A la recerca d’una terra (ADV, 1979) i Tinc el cor un poble (Grec, 1983). El disc es diu Olors de vida i el treu DiscMedi.
Quantes cançons deus haver fet en tota la teva vida?
No en tinc ni idea. No ho sé. Només amb aquest darrer disc n’hi ha quasi 30! A més, tinc cançons escrites sense musicar i altres que havia cantat que n’he oblidat la música. No ho sé. Si tinc temps, voluntat i peles ho aniré gravant. Però és molt complicat. I tinc una edat que m’han passat una mica les ganes. Potser ho gravaré, i que en facin el que vulguin!
Tinc la sensació que entre el segon disc Tinc el cor un poble i l’Arbres, va passar massa temps.
És la meva falta. Potser en aquells moments vivia una vida més difícil però com a cantant tinc un buit de deu anys, sí. Però no m’importa.
Forma part de la teva llibertat, també. Com a creador t’has sentit lliure?
Sí, completament. Mai ningú no m’ha dit ‘has de fer un disc cada any’. Però jo no sóc un cantant professional.
Però hi va haver un moment que semblava que et podries haver professionalitzat…
Sí, però jo estava més enamorat de les vinyes que de les guitarres. Sí, em van proposar de ser teloner de Lluís Llach però no ho vaig fer. és molt difícil d’acceptar coses així. Potser pensava que no en seria capaç.
Et sap greu no haver-ho fet?
No. Jo sóc un cantant que fa les coses com li ve de gust. Ho provo de fer bé i si no agrada a la gent m’és igual. Jo ho he fet. No estic en recerca de notorietat ni de glòria. I estic content perquè hi ha molta gent interessada pel que faig.
Si mires els cantants joves de Catalunya Nord, creus que hi ha gent que ha recollit el vostre testimoni: el de Jordi Barre, d’en Giné, el teu…
Sí. Els anys 70 hi havia més demanda de cançó en català que no pas ara. Potser ara no hi ha tanta gent però malgrat això hi són Joan Llorenç Solé, Joan Ortiz… Hi ha un moviment però de moment és minoritari.

Joaquim Vilarnau

 

Crítica del disc Ocells: (Enderrock 223, maig de 2014)

Pere Figueres
Ocells (Terra Fonda, 2013)
Pere Figueres és vinyater. La seva vida ha transcorregut a l’aire lliure amb els arbres i els ocells com a companys més propers. També és un excel·lent músic i cantant, i una de les referències ineludibles en parlar de la gent que canta en català al Rosselló. I bon lector de poesia. En aquest disc encapsula les tres afeccions (natura, música i poesia) tot cantant 29 petites peces musicals basades en poemes que fa uns anys Pere Jordi Cerdà va fer sobre ocells per dedicar-les al seu propi fill. Figueres musica els poemes amb respecte i tendresa i el guitarrista Gérard Méloux hi posa els arranjaments adequats: sobris però definitoris. Tant, que en algun moment del disc sembla fins i tot que sentim cantar els ocells. La interpretació es completa amb la bandúrria i el llaüt de Paola Maureso. Tot plegat dóna harmonia a l’obra. Un disc que només podran assaborir els que no visquin pendents del rellotge. J.V.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *