Fins ara, quan hom parlava de música en català i medicina, el nom que venia al cap era inevitablement el del doctor Estivill, el metge sobre trastorns del son que porta una de les veus cantants de Falsterbo Marí. Mentre estava fent l’especial sobre el pop dels 60 que Enderrock ha posat a la venda aquest febrer, em vaig topar amb un altre facultatiu mediàtic: el doctor Romeu. Aquest psiquiatre va enregistrar tres discos els anys 60. Com que a la revista no hi ha cabut la conversa que vam tenir, us la resumeixo en aquest apunt.
Convertit avui en un
prestigiós psiquiatre que sovinteja els mitjans de comunicació, Joan Romeu també
té un passat al món de la música. L’any 1968 va presentar un EP i dos discos
senzills, amb cançons escrites per ell mateix tot i que als discos surten cosignades
amb el productor del disc. A més,
ell va ser qui va posar en contacte el seu amic Pere Tàpias amb la que seria la
primera discogràfica del vilanoví, Ekipo. Els seixanta i els setanta també es
va dedicar a l’il·lusionisme.
On actuava Joan Romeu?
Jo anava molt sovint amb
tota la gent d’El Grup de Folk. Cantava coses diferents a les que fèien ells
però era molt amic d’alguns dels que en formaven part: del Jaume Arnella, del Pau
Riba, del Joan Casajoana… També havia anat molt amb els Dos + un i en altres
ocasions amb el Toti Soler o amb el Rafael Subirachs…
Quines són les cançons més significatives del teu repertori?
Al meu entendre n’hi ha
dues. Una és “El Mercat del Ram”, que és un retrat molt descriptiu,
dedicat al Mercat del Ram de Vic. L’altra és “El millor amic” que és
una d’aquestes cançons intimistes, adolescents, per fer plorar una mica les
noies. I anava molt bé perquè ploraven.
Sempre s’ha dit, el mateix Serrat ho ha dit en diverses
ocasions, que un dels motius per pujar a un escenari és per lligar.
Sí, sí, sí… Ell tenia una
veu tremolosa que encara l’ajudava més. Sincerament, a mi amb la veu em costava
molt lograr fer vibrar el clítoris de les noies…
Vas arribar a fer la prova per entrar a Els Setze Jutges,
oi?
Sí, la fèien a tot cristo.
Te la fèien per després poder-se permetre el luxe de riure-se’n de tu. Jo la
vaig fer davant del Miquel Porter i del Lluís Serrahima, que eren dues
bellíssimes persones i d’altres dos que no diré qui són perquè si no se’n pot
dir res de bo és millor callar. Me la van fer el mateix dia que al Guillem
d’Efak. També recordo que aquell mateix dia havia arribat des de Mallorca la Maria
del Mar Bonet. La vaig conèixer a
casa del Lluís Serrahima.
Quines influències tenien les teves cançons?
Dels d’aquí, sens dubte Serrat,
que era el que ens tenia a tots admirats. I dels de fora, sobretot la cançó
francesa. M’agradaria dir que tenia influències del Brassens però pobre de mi,
no. Més aviat em sembla que de Jean Ferrat. Encara l’escolto. Tinc gairebé
totes les seves cançons a l’ordinador
Vas deixar de cantar en acabar la carrera. Per què?
En part perquè les coses no
funcionaven bé i en part perquè vaig posar-me a treballar. És curiós que un any
abans, el Federico Gallo em va fer una entrevista a Radio Nacional i em va dir
‘¿això, quan acabis la carrera, ho deixaràs, oi?’ i li vaig dir ‘no!’. Vaig
pensar, que jilipollas… i tenia més
raó que un sant.
Alguna vegada has pensat en tornar a cantar?
No. Al meu despatx hi tinc
tres guitarres i de tant en tant toco alguna cosa. Però em vaig trencar
l’espatlla del braç esquerre i em costa molt fer les notes perquè no puc fer
força amb aquesta mà. He escrit alguna cosa però no l’ensenyo a ningú. Canto
per mi sol.
També vas dedicar-te un temps a la màgia.
Sí, això ho vaig aguantar
encara deu anys. El 1979 encara era vicepresident de la societat espanyola
d’il·lusionisme i el 1980 ho vaig deixar. El 70 vaig deixar la música i el 80,
l’il·lusionisme. Des d’aleshores també ho practico sol. Tindria molt pudor de
tornar-ho a fer en públic.
En alguna actuació vas alternar les dues aficions?
Un sol cop. A Tremp.
Els havia fallat un artista i ens van demanar si podíem fer algun número
d’alguna altra cosa. Amb el Toni Rumbau, que després va ser el director del
Teatre Malic, vam sortir i vam fer uns trucs de màgia. I en acabat, ell va
agafar les baquetes, que tocava la bateria i vam tornar a sortir, aquesta
vegada a cantar. Normalment feia actuacions de màgia i concerts però per
separat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!