Eren més o menys tres quarts de 12 del matí quan per la ràdio he sentit un comentari que pot resultar una revelació política de primera magnitud. Era en la tertúlia que fan regularment a Catalunya Ràdio la model Judith Mascó i Marta Ferrusola, esposa de l’expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol. Parlaven de com ambientar la casa per tal de fer que els convidats s’hi sentin a gust i Manel Fuentes ha parlat de la música. “Música no, no en poso. Al meu marit li molesta” li ha etzibat l’exprimera dama catalana. Un bon punt de partida per entendre la política cultural en el camp de la música efectuada pels diferents governs Pujol al llarg dels 23 anys de govern convergent.
Llegir l’article sencer
Em pensava que després d’una frase tant contundent hi hauria algun tipus de matís. Doncs no. Per acabar-ho d’adonar, Ferrusola ha conclòs que a ells sí que li agradava la música, “aquella francesa tan dolceta”. Cert és que parlaven d’un determinat escenari però…
“Al meu marit li molesta la música”. Podria haver dit que no li agrada, que no li interessa, que necessita unes determinades condicions per poder-la sentir… Cap d’aquestes coses. Li molesta. I com que a ell li molesta devia pensar que molesta a moltes més persones. Això explica la política inexistent en el terreny musical dels governs presidits per Jordi Pujol. També explica perquè TV3 no ha apostat mai per la música en català. L’espanyola i l’anglosaxona la posaven els periodistes que hi treballen (aquesta no molesta, se sabria…), la catalana no cal; molesta. I suposo que un cantautor amb una guitarra cantant algunes inconveniències més que molestar deu irritar.
Lluís Serrahima, que va ser cap del servei de música de la Generalitat de Catalunya, em va explicar que malgrat la seva voluntat de fer sonar música en català a TV3 no se’n va sortir i que el president Pujol el va citar al seu despatx per solucionar-ho. El dia comvingut, la reunió pràcticament no es va celebrar per les múltiples interrupcions a què van ser sotmesos. Lògicament no es va prendre cap decisió al respecte. Ni aquell dia ni mai més perquè no hi va haver segona reunió.
Quan Jordi Pujol va arribar a la presidència de la Generalitat l’any 1980, la Cançó encara estava en plena efervescència. El 1979 va ser un dels anys més prolífics en referències discogràfiques de qualitat. No calia una política gaire arriscada per fer que seguís funcionant allò que de manera natural ja havia funcionat. En comptes d’això, en poc temps vam contemplar atònits com la majoria de cantants plegaven (Joan Isaac), començaven a cantar en castellà (Sisa) o tenien veritables problemes per seguir editant (Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor). A més, tret de comptades excepcions van deixar d’aparèixer nous valors. No cal dir que no tot és imputable a les molèsties que la música provocava en el senyor Pujol però és aclaridor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!