Ens ho creiem o no?

Han passat unes quantes setmanes del gran concert al Camp del Barça i, deixat baixar el suflé de les grans emocions i les petites indignacions, ha arribat l’hora de fer un balanç. 
No vull parlar del desencert de nomenar director artístic un músic en actiu (és lleig que l’encarregat de dir que no a alguns grups i músics sortís a cantar dos cops aquella nit); ni de la mala planificació del temps (esperem que la consulta i la independència no arribin amb una desviació del 40% del timing previst); ni de l’estrany criteri de selecció dels participants, amb absències i presències difícilment explicables; ni tan sols del lamentable final, amb les tres pitjors intervencions de la nit. Però tampoc de les bones versions que hi va haver ni de l’emoció que es va palpar al llarg de la nit ni de l’extraordinària comunió entre públic i artistes…
Parlem de la música en català. Ens la creiem o no ens la creiem? Ens omplim la boca dient que som al millor moment de la nostra història però… aquesta percepció la comparteixen les suposades elits culturals? A primer cop d’ull, un concert com el del Camp del Barça, amb una presència majoritària de música en català ens hauria de dir que sí, però… Quants artistes van poder cantar les seves pròpies cançons? No hauria valgut la pena poder donar-se a conèixer en el concert més multitudinari en què mai hauran participat? Per què Sopa de Cabra,Pep Sala, Joan Isaac, Brams, la Dharma i Maria del Mar Bonet sí que ho van poder fer? No es va tractar de manera injusta artistes com Xavier Baró, cantant una versió feta per Joana Serrat (si haguessin cantat la versió de La Trinca haurien aconseguit que part del públic l’entonés)? El relleu natural no és l’invers?
Un dels discos més venuts cada anys és el de La Marató, que edita TV3 i que distribueixen diferents diaris. És un disc on la música en català és la indiscutible protagonista però que es caracteritza per NO deixar que grups i cantants mostrin la seva feina al gran públic. Com al concert del 29 de juny. Fa anys s’utilitzava els músics per raons extramusicals. Vist des d’aquest punt de vista no hem evolucionat gaire. Se’ls reclama per omplir el Camp del Barça i es menysté la seva obra a l’hora de la veritat. Potser que comencem a pensar alguna cosa diferent per al concert del SÍ al referèndum.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *