Ara feia dies que no escrivia. Havia resolt tornar a la periodicitat setmanal però he anat arribant tard.
Un dia, anant en cotxe, em va saltar l’emissora de ràdio i em va aparèixer la COPE. Una mica més i tinc un accident! Era l’informatiu i feien apologia de la llibertat amb motiu de la no concessió de freqüències a la seva cadena per part del CAC. Per acabar-ho d’adobar, en acabar l’informatiu van emetre un anunci en que utilitzaven “L’estaca” tot reclamant llibertat. Que malament sona la paraula llibertat en mans dels feixistes… En arribar a casa vaig escriure el post, que vaig titular ‘què volen aquesta gent?’. Però no el vaig voler penjar sense abans tenir l’àudio de l’anunci. L’endemà ja vaig veure per tot arreu reaccions sobre l’anunci i que tothom en parlava i ho vaig deixar estar. Per cert, que em va semblar excessivament prudent la nota a la seva web amb que Llach va saldar el tema.
També havia pensat en parlar sobre el delicat estat de salut d’alguns cantautors. Joan Baptista Humet, sense ser un dels meus referents, crec que tenia un bon grapat de cançons precioses. Malgrat l’èxit que va obtenir cantant en castellà mai li van acabar de perdonar el fet d’haver cantat en català. Per ser sincers, li passava allò que aquí se li feia poc cas perquè cantava en castellà i a fora poc cas perquè venia de cantar en català. O dit d’altra manera, la síndrome del perico. Humet és un més de la llista de cantants que no han superat del tot el canvi d’idioma, tot i que és dels que en surt més ben parat. De fet, es pot dir que només Serrat i Albert Pla poden presumir d’haver triomfat després de cantar en català. La llista dels que no ho han fet és llarga com un dia sense pà, només cal recordar cassos com Sopa de Cabra i Gossos, no fa pas tant.
La mort d’Humet es va produir poc abans que la de Mikel Laboa. A banda de ser el gran patriarca de la cançó basca, Laboa era amic de Catalunya. Va participar a l’homenatge als 30 anys d'”Al vent” al costat de Raimon i va musicar un poema de Salvador Espriu: “Assentiré de grat”.
L’altre artista que mereix un record i tots els ànims del món, esperant que superi la seva malaltia és Quintín Cabrera. El cantant de Montevideo va viure uns anys a Catalunya. Es va integrar i va cantar en català. Ara fa molts anys que viu prop de Madrid però aprofita qualsevol pretext per tornar a Catalunya i parlar en català amb els seus amics. Ànims, Quintín!!!!
Al final he pensat en explicar tot això i acabar amb una nota d’optimisme. Una rumba nadalenca dedicada al Pare Noel. Us en deixo l’àudio i la lletra. La canten els Terratombats, d’Igualada, que acaben de treure el primer disc.
Que no et prengui el pèl, el Pare Noel
de Maó a Fraga és com una plaga per tot arreu.
Fora del balcó! És un impostor!
Per les nostres festes el que volem veure és el tió
Un paio barbut, gras petit i brut, arriba a l’escola
Ningú l’ha cridat, és l’home del sac, de la coca-cola
Té cara de vell, i el nas vermell, perquè es fot cassalla
És un indecent, espanta a la gent i a la canalla
Li diuen Noel, és un paio cruel, que ve de Lapònia
Ve cada Nadal, a fotre’ns el pal, amb la parsimònia
Per ell lo ideal, en plan comercial, vol que facis gasto
Ell vol que llencem, tot el que guanyem, en qualsevol trasto
Que no et prengui el pèl, el Pare Noel…
Un símbol dels rics, i de nens bonics i de casa bona
No és la tradició, és globalització, d’aquesta icona
En veus pel carrer, pels “xinus” també, entra arreu d’estranquis,
I ja n’estic tip, d’aquest malparit “putu” invent dels ianquis
La nostra il·lusió, fer cagar el tió i cantar nadales
Veure els Pastorets, i pels més xiquets, anar a la cavalcada
Cava o xampany, torró d’Alacant, i el caganer al racó
I sigues rebel, al pare noel, fot-li amb el bastó
Que no et prengui el pèl, el Pare Noel…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!