Una reeixida cançó de l’últim disc dels Brams és “Inauguració”, en la que Titot ironitza sobre el fet que, des de l’anticatalanisme més recalcitrant, gent com Federico Jiménez Losantos han contribuït decisivament en la presa de consciència nacional de bona part de la població. Més enllà de la boutade de voler dedicar-li un carrer o una plaça a cada poble i admetent la validesa de la idea, crec que hi ha alguns personatges que han estat molt més decisius per tal que s’hagi arribat a la situació actual.
Felipe González va ser president del govern espanyol des de 1982 a 1996. Tot i que, el 1978, l’acord per a la unificació socialista a Catalunya entre PSC (reagrupament), PSC (congrés) i la federació catalana del PSOE reconeixia el dret d’autodeterminació, el 1982 els socialistes espanyols van renunciar al dret d’autodeterminació dels pobles. Malgrat això, aquest document segueix vigent avui, quan els dirigents del PSOE fugen esperitats d’aquesta idea. Quan el PSOE va guanyar les eleccions per primer cop, la premsa internacional els va qualificar de ‘joves nacionalistes espanyols’. El govern de González es va caracteritzar per saber escometre una bona quantitat de reformes a les infrastructures de l’Estat. Però si alguna cosa s’ha de recriminar a González és haver silenciat el català als mitjans de comunicació públics. TVE en espanyol i per als espanyols. Tinc la percepció que la televisió franquista era més sensible a la música en català (a banda de gravar-los, alguns especials fins i tot els van arribar a emetre!) que no pas la tele socialista. Si González hagués volgut que se sentís el català amb naturalitat als informatius (eps, amb subtítols i tot el que faci falta) o que la música en català sonés als programes d’entreteniment, la situació seria molt diferent. Com a mínim no hi hauria aquesta percepció que els catalans parlem la nostra llengua per molestar. A més, durant la seva etapa al capdavant del PSOE van anar tenint cada cop més protagonisme els dirigents crítics no només amb el nacionalisme català sinó fins i tot amb Catalunya.
Però si González és responsable per omissió, José María Aznar ho és per acció. Aznar va ser president del govern espanyol entre 1996 i 2004. Ell va ser qui va dinamitar el fràgil equilibri sorgit de la Transició. Ho va fer en la seva segona legislatura, després que en la primera s’hagués vist forçat a pactar amb CiU. La seva estratègia va ser propiciar una lectura cada cop més restrictiva i uniformitzadora de la Constitució Espanyola. Per això es va sevir de tot tipus d’argúcies legals, fins i tot de les sentències del Tribunal Constitucional, que durant seu mandat es va polititzar molt. Els actuals equilibris, que fan impossibles sentències similars a algunes dels anys 80 (per exemple la de la LOHPA o l’aval del sistema d’immersió lingüística), són fills d’aquells moments. Acusava tota manifestació del nacionalisme català –per exemple l’exibició de símbols– de ser provinciana alhora que propiciava amb un cert aire messiànic la manifestació del nacionalisme espanyol, per exemple amb la gran bandera espanyola de 300 metres quadrats hissada a la plaça de Colom de Madrid.
Però tot això no hagués estat possible sense el suport desacomplexat de la corona espanyola. Seguint la tradició borbònica, la corona espanyola s’ha alineat amb els sectors més refrectaris a la diversitat nacional de l’Estat. Al principi del seu regnat, el rei Joan Carles va semblar fer alguns passos per comprendre Catalunya i va parlar en català a la seva primera visita a Barcelona davant la sorpresa de tothom. i és que només hi ha una cosa que vagi per davant del seu espanyolisme: la pervivència institucional. Abans ja havia estat desconsiderat amb els catalans en batejar un fill seu amb el nom de Felip, malgrat el consell que li havia donat l’insigne Josep Trueta a Oxford els anys seixanta. I ho ha tornat a estar fa un any quan va retreure al president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, l’èxit de la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012: “quina n’heu organitzat a Catalunya traient la gent al carrer amb enganys i amb ajuda d’aquests de TV3, l’Avui i La Vanguardia”. entremig, tants exemples com vulgueu.
Després podrem entrar en homenatges a Federicos, Maruhendes i perles similars però tinguem clar quins han de ser els primers en rebre la nostra gratitud.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!