La Fornícula

Els entrego el meu vot! PP, Partit amb Pilotes d’escudella de Sant Esteve. Sempre fent costat a la causa, sempre a punt per convèncer alguna ànima despistada. Que es vota –i s’aprova- enreferèndum un Estatut amb més arnes que la boina de John Lennon Give-Peace-A-Chance? Doncs, res, per si no fos prou pelleringa, ens recullen un festival de signatures (4 milions de paperets de confeti), recollides amb 876 caixes apilades sobre palets i transportades  amb 10 furgonetes. I, foto: el Rajoy que diu que ens vindrà a explicar perquè hem de voler ser espanyols, s’hi fa fotografiar. Bravo! Què ho fa, això? Hi fa massa fred, a Madrid, i els vells mariners, al bar del Congreso, s’engresquen la sang amb aiguardent d’albatros? Com? Un pacte fiscal? Escola en català? Tres ous durs! Dèficit fiscal? Va, no fem bromes, home! A pagar el beure. El beure i els col·legues del CNI. Cercle de Notaris de la Independència; donar fe, escampar informes falsos, deixar-se despistar per la bici de l’Herrera i la calba d’en Duran… Aquests van venir en massa a la Barcelona turística, l’any passat. Trias encara no devia haver inspeccionat els pisos turístics low coast (en català, “el litoral de l’ou”). Ai, però per fortuna la justícia és cega. O, més que cega, és que se li ha posat un tel a l’ull. I topa de cap en una i altra soca, avançant d’esma. Ai, ves! El TC suspèn la declaració de sobirania sense valor jurídic, que és com si l’hagués suspès l’Edu, el peixater del meu barri, perquè jo sóc si vull ser, diguin el que diguin. I llavors fem manis, fem vies i fem ves. Però en això els mestres, els meus estimats mestres del PP, no fallen. Resulta que comptem gegants de cartró, que només érem una dotzena, o que no semblava una ve sinó aquella taqueta que els va caure un dia a sobre de la ena. I, en el fons, a la plaça de Catalunya hi cap més gent. Bé! Bravo, altra vegada. Sumem. El govern d’Espanya, la nació que era nació abans de la mateixa aparició dels dinosaures, és la gran marquesina de la independència. I el 9-N no és res. Un botifarrendum (o un llonganissendum, pels de les terres de ponent) de més de 2 milions de persones que contra amenaces i especulacions d’inutilitat, surten a llescar el pa i a sucar-lo amb tomàquet. Allà, passat el Pirineu, encara no han recuperat l’alè. Però a Madrid “de seguida” reaccionen, i al cap de pocs dies parlen de majories silencioses i pica-piques de trastocats. Tan tocats de l’ala, que cal invocar les forces supremes de la Justícia. I esclar, la justicia topa de morro en l’esmolada pica. Aixeca al cel, enorme, l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic. I es pronuncia: desobediència greu, prevaricació, malversació de fons públics i usurpació de funcions. Vet aquí els quatre genets legislatius de l’apocalipsi. Els quatre delictes de Mas, que ens estan convertint en experts en burocràcia fiscal. Tribunal Constitucional, Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Fiscalia Superior de Catalunya, querelles, fiscals, juntes, ciutats de justícia, tràmits, defenses, acusacions, magistrats instructors, recursos, admissions… Ens mereixem un títol, pel curset on-line de 60 hores que estem fent. I va, i parpelleja damunt les mortes nines. Jo votaré el PP, perquè mai no s’havia orquestrat una campanya tan sòlida per la independència d’un país des de l’altra bàndol. És història. I, si a Mas, Rigau o Ortega els cau el pèl, si us plau, que redoblin els tambors! Aleshores faré jo sol una gigaenquesta vestit de blau i amb un albatros a l’espatlla (au marina –sovint carronyera-, icona del PP), demanant el vot pel PP. O pel PSOE, si em pica, que al final tant és treballar com fer feina. O, per Podemos. I, amb permís del poeta Maragall, en acabat me’n tornaré, cap a casa, orfe de llum sota del sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant lànguidament la llarga cua.