La Fornícula

El Jazz és, en essència, una revolució permanent. Ho és en clau musical,  però també ha estat permenentment un motor de canvis socials.

Em sembla especialment oportú, per tant, recordar aquests dies alguns dels músics de jazz més importants de la història, implicats en de manera més o menys explícita en les lluites pels drets civils dels seus temps: Billie Holliday, Duke Ellington, Miles Davis, Archie Shepp, Charles Mingus, Abbey Lincoln, Max Roach, Sonny Rollins, Charlie Haden, John Coltrane, i un llarg etcètera. “Mingus i jo parlàvem de com de furiosos n’estàvem per les condicions socials a les que ens enfrontàvem”, explicava Sonny Rollins.

Per exemple, a finals dels 50 i durant els 60, Sonny Rollins, Max Roach, Abbey Lincoln i Charles Mingus van publicar àlbums que donaven suport obertament al moviment pels drets civils de Martin Luther King.

És divertit veure els títols dels àlbums publicats per Max Roach, perquè sembla que segueixin la pauta del nostre procés. El1960 va publicar We insist! Freedom Now [“Insistim! Llibertat ara”] i Members, Don’t Get Weary [“Membres, no us en canseu” -o, podríem dir, “persisitiu”-]. I el 1962, It’s Time [“És l’hora”] i Speak Brother Speak [“Parla, germà, parla”].

“El jazz”, digué Archie Shepp, “és una música que neix de l’opressió”. Termes molt presents, també, ara i aquí.