La Fornícula

La relació de Lee Morgan amb la trompeta deuria ser amor a primera vista. Un amor intens i virtuós.

Segons s’explica, fou ja amb 13 o 14 anys que la seva germana va regalar una trompeta a Morgan. Estem parlant del 1952, perquè ell havia nascut a Philadelphia el 1938. Doncs bé, només un any més tard, va començar a liderar bandes i a participar a algunes jam sessions al costat de, per exemple, John Coltrane o Beny Golson. Morgan creix (musicalment) i assoleix èxits d’una manera vertiginosa, com si tingués pressa per deixar la feina feta. Ara ho veureu: abans dels 18 ja participa a sessions d’enregistrament de les estrelles del hardbop Horace Silver (piano) i Hank Mobley (saxo tenor), i als 18 ja enregistra els seus tres primers discs com a líder. Aquell mateix any, el 56, i fins al 58 el creador del bebop, Dizzy Gillespie, l’enrola la seva bigband. Al gener del 58 participa a l’enregistrament d’un dels treballs més destacats de John Coltrane, Blue Train. A la tardor del 58, el fitxa el baterista Art Blakey per formar part dels famosos The Jazz Messengers, fins al 1961 (més tard hi tornaria). En aquest punt, Morgan fa una parada de dos anys, que dedica a rehabilitar-se i passar pàgina a la seva addicció a l’heroïna. A això l’ajuda molt tenir al costat una amiga, Hellen, amb qui tindria una relació intensa i amb qui s’aparella de manera força formal. El 63, enregistra per la Blue Note el seu disc més exitós (amb un número de vendes inèdit per un àlbum de jazz): The Sidewinder. I, a partir d’aquí, Morgan es converteix en una màquina de fer discs i concerts. I així fins al seu darrer disc, que es va anomenar The Last Session.

Però l’amor pot ser molt perillós, i sembla que els afers de faldilles de Morgan van intervenir tràgicament a la seva carrera. El trompetista havia conegut una altra noia amb qui passava estones, cosa que va acabar descobrint la seva parella formal. El 19 de febrer del 72, a Nova York hi nevava. L’amant de Lee Morgan volia marxar a New Jersey abans que la neu no ho fes massa difícil, però Morgan li va demanar que la portés a casa (per recollir la trompeta) i la deixés al club Slugs Saloon (una mena de taverna), a Manhattan. Quan eren prop de casa, però, ja hi havia uns 10 cm. de neu, i van tenir un accident. Van resultar-ne il·lesos, per sort. Morgan estava nerviós perquè arribava tard a la feina i no volia fallar a la banda (com havia fet anys enrere, quan era addicte al cavall). Van agafar un taxi que els va dur fins al club. Hellen, per la seva banda, va decidir que aniria a veure Morgan. El club era a petar de gent, que s’amagava de la tempesta de neu. Quan hi va entrar, se’l va trobar al costat de l’amant. Sembla que van discutir, que l’amant demanava a Morgan si no havien tallat, a la qual cosa ell va respondre que ell ja no hi tenia cap relació, amb ella. Això, si més no, és el què explicà Hellen uns anys més tard, just abans de morir. Encara segons ella, se’n va anar, però hi havia tanta neu que va tornar cap dins al cap d’una estona. Alguna cosa va passar; a ella li va caure la pistola del calibre 32 de la bossa (una pistola que Morgan li havia comprat per si s’havia de protegir). Amb un sol tret va tenir-ne prou per resoldre la picabaralla. Al carrer ja s’hi acumulaven 20 cm. de neu, i això va dificultar a l’ambulància poder arribar a temps de fer-hi res, i Morgan va morir dessagnat.

Així, als 33 anys, Lee Morgan moria i passava a engruixir la llista de músics de jazz morts joves. Una carrera intensa, ben aprofitada, que el va convertir en una referència del HardBop i un dels trompetistes més reconeguts del jazz.

–> Lee Morgan, a Spotify.

–> Blue Train, de John Coltrane, amb Lee Morgan.

–> The Sidewinder, el disc més conegut de Lee Morgan.