Ja teniu un nom

Quan el 1955 Dinah Washington va demanar a Quincy Jones que fos l’arreglista del seu proper disc, es va trobar que la discografica (Mercury) li va demanar que fos un nom conegut (comercialment atractiu).

 

Quincy Delight Jones Jr. va néixer l’any 1933 a Chicago. De nen es van endur la seva mare, que era esquizofrènica, i no va tenir-hi més contacte. Això, naturalment, el va marcar molt. El seu pare era jugador de beisbol. Jones explica que els negres, aleshores, no tenien referents, i que per això va fer allò que hi havia a prop: Chicago, anys 30… (no calen detalls). ‘Vaig fer allò que calgués per sobreviure”. Després va descobrir la música. L’únic que podia controlar i, per tant, on se sentia lliure. Jones deuria ser un nano llarg. Es colava darrere els escenaris i demanava consell a les estrelles del moment. Als 14 anys es van traslladar a Seattle. Allà, Lionel Hampton li va dir “nano, vols tocar a la meva orquestra?”. Diu que van treballar 70 nits seguides, sense cap dia de festa. El 1950 va traslladar-se a New York. Allà va començar a treballar escrivint partitures a tothom qui li ho demanés. I allà es va relacionar amb figures com Miles Davis, Billie Holliday, Charlie Parker, Gene Kupra i amb Ray Charlie, a qui, des que es van conèixer, a Seattle, ha considerat un germà.

I així, amb 22 anys, es troba amb Dinah Washington, qui aleshores es trobava en un moment excel·lent de la seva carrera. Ella també era de Chicago, i també havia treballat a l’orquestra de Lionel Hampton. I havia escoltat arrenjaments de Jones, i li havien agradat (també li deuria agradar ell, perquè sembla que van tenir una aventura).

Ara, Quincy Jones, és una persona més que reconeguda. I molt merescudament reconeguda. La seva biografia és impressionant: discs imprescindibles, productor dels discs bons de Michael Jackson, productor del darrer disc de Frank Sinatra, compositor de bandes sonores conegudíssimes —el primer negre d’escriure bandes sonores per a Hollywood!—, ha rebut una col·lecció inacabable de medalles i distincions, i ha treballat amb els millors d’aquest món del jazz i el rithm’n’blues. Deia que ara la seva trajectòria intimida. Però aleshores, el 1955, no tenia prou nom per la Mercury Records.

 

Però Washington els va resoldre el problema: voleu un nom conegut? Ja teniu un nom: el meu. Quincy Jones serà el meu arreglista.

 

Així va néixer For Those In Love (enllaç a Spotify), un disc mític, que encara avui pot veure’s entre els discs de referència a les llistes de tops. Fins i tot hi ha qui el considera el millor de Dinah Washington. Entre els músics hi ha, a més d’altres, Clark Terry (trompetista de capítol a part), o els músics que quatre anys després formarien part del Kind of Blue de Miles Davis, Jimmy Cobb (bateria) i Wynton Kelly (piano).

Entre les cançons, destaquen, per exemple, I Don’t Know What Love Is o Blue Gardenia. A Blue Gardenia (cançó de Lester Lee and Bob Russell), Washington canta

Love bloomed like a flower 

Then the petals fell 

Blue gardenia 

Thrown to a passing breeze 

But pressed, yes they’re pressed in my book

Of memories.

I és una bona proposta per aquest disc: escoltar-lo, deixar-ne caure les cançons, i desar-les premsades a la memòria.

Afegeix un comentari