Quan arriba el moment

Potser va ser amb els ulls clucs, ajagut a un llit, prement-se l’estómac adolorit amb la mà. O potser amb la mirada perduda enllà de l’oceà, fent ballar uns glassons a un got assedegat. Potser enmig d’una conversa sorollosa, en un tuguri emboirat. Sigui com sigui, conscient que la malaltia l’estava consumint i que quedava tansols un grapat de sorra abans no es donés per acabat el temps, el Stan Getz va decidir que faria una sèrie de concerts al Cafè Montmartre de Copenhagen, i que els faria acompanyat només del seu amic Kenny Barron.

Se’l sent dirigir alguna paraula amb to de broma al públic, amb certes dificultats, però. I malgrat tot, Getz no perd la intenció. És intens, molt emotiu. Les notes llargues expliquen recorreguts emotius complexos. El caràcter i la decisió no hi manquen, ans apuntalen la tendresa dels seus fraseigs. Diuen que va haver de parar en algun dels concerts, i van anul·lar una sessió, per l’intens dolor que sentia al fetge.

Les sessions van succeir-se els dies 3, 4, 5 i 6 de març de 1991, i van donar com a fruit un disc imprescindible, People Time. Aquí va cloure la seva carrera.

Tres mesos després, a casa seva, va alçar-se a mitja nit i va demanar ajuda per, des de la cadira de rodes, contemplar el mar. Seria el darrer cop. Cap altre dringar de glassons, cap altre tuguri eixordador.

 

 

People Time es va publicar en format de doble cedé amb una acurada selecció de les cançons d’aquelles sessions (enllaç a Spotify). Anys després es va publicar tot l’enregistrament en un àlbum de set cedés, People Time: The Complete Recordings (enllaç a Spotify).

 

L’hora de la gent.

Afegeix un comentari