La Fornícula

de Quim Cardús i Cardellach

16 d'agost de 2019
0 comentaris

Les circumstàncies adverses i l’eruga

El jazz és una novel·la escrita als Estats Units, amb tintes de tots colors i paper d’importació. Hi ha capítols apòcrifs. I encara, afortunadament, pàgines en blanc.

El cas és que una de les pàgines del jazz va ser escrita a Toronto, al Canadà, el 1953.

L’associació local Toronto New Jazz Society va organitzar un concert amb les estrelles més brillants del be bop: Max Roach (bateria), Charles Mingus (contrabaix), Bud Powell (piano), Dizzy Gillespie (trompeta) i “Charlie Chan” —Charlie Parker, amb el nom canviat per una qüestió de drets— (saxo alt).

Era el primer cop (i seria el darrer) que es reuniria aquest quintet estel·lar; malgrat que s’havia estudiat contractar un altre pianista, Bud Powell acabava de sortir del sanatori on residia i va poder completar la formació; la recaptació obtinguda de les entradrd es repartiria entre els músics i els organitzadors… Bones expectatives, doncs, pel dia del concert. Però, què fa que les coses surtin bé? Quin control tenim d’allò que (ens) passa?

Bud Powell va presentar-se torrat; Charlie Parker va arribar sense saxo (s’explica que havia empenyorat el seu per comprar droga) i van haver de deixar-n’hi un els propietaris d’una botiga de Toronto (un de plàstic blanc!); sembla que la mateixa nit hi havia un combat de boxa important, i la venda d’entrades va ser un fracàs (he llegit que només Parker va aconseguir cobrar el concert); cal afegir que Parker i Dizzy, a més, no tenien bona relació, en aquella època, i algunes fonts afegeixen que fins i tot van discutir dalt de l’escenari. Per altra banda, Charles Mingus, tip de l’abús de l’exploració a què eren sotmesos els músics negres de jazz per part de les discogràfiques, va crear un segell propi, Debut. I, amb la idea de publicar el concert al seu segell, va enregistrar el concert amb un magnetòfon. A la gravació original, però, el contrabaix pràcticament no s’hi pot sentir, i va haver de gravar-lo a sobre, un cop a New York.

 

Hi ha un proverbi que diu només quan l’eruga es va pensar que s’acabava el món es va transformar en papallona. I potser va ser això. El concert va sortir rodó: intens, ple d’inspiració i concentració… I el disc del concert, Jazz at Massey Hall, és un dels àlbums més celebrats del gènere. Una pàgina curiosa, si més no.

 

–> Jazz at Massey Hall, a Spotify.

Jazz pels drets civils
26.09.2017 | 10.55
Mariano Navaja
02.12.2014 | 7.00
La mort del Cifu
06.04.2015 | 12.01

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!