La Fornícula

Ahir, la militància de CiU de Terrassa va votar, finalment, quina serà la posició d’aquest partit en l’investidura de l’alcalde d’aquest dissabte: l’abstenció. CiU, ja ho ha explicat el seu líder, Miquel Sàmper, en roda de premsa, no ha volgut votar ni al PSC, que fa massa anys que governa la ciutat, però tampoc a la candidatura formada per ERC més els “anticasta”, TeC.

La cronologia dels fets em sembla molt important, perquè ha permès que aquests darrers dies els simpatitzants (o militants, o als mateixos partits) d’ERC, TeC i fins i tot d’ICV (que curiosament forma part del govern actual, amb el PSC) interpretessin -o, més aviat, a intentessin projectar als ciutadans- que la pilota era al camp de CiU, que el canvi era a les seves mans. Però aquesta és una lectura, com a mínim, interessada. La proposta de Tec + ERC era un vot gratuït (o qui sap si a canvi d’alguna cosa, però en cap cas d’allò que s’espera dels pactes: formar part del govern), un vot a canvi de fer fora la llista més votada pels terrassencs.

L’error d’ERC
ERC va afanyar-se a pactar amb TeC, passades les eleccions (o, si més no, van fer-ho públic passades les eleccions). La jugada era bona en clau de partit ja que, tal com quedava el mosaic de regidors, pensaven que, d’una tirada, obligaven a CiU a donar-los l’alcaldia, i a la vegada relegava els “altres” independentistes al segon o tercer lloc de l’oposició. La jugada, però, no ha sortit com esperaven, i CiU ha optat per permetre al partit més votat, malgrat tot, ser qui es quedi l’alcaldia (i no pas com a càstig, com ja s’ha explicat). ERC ha jugat fort, i amb certa malícia, i s’ha picat els dits. Si la seva preferència era sincerament un govern independentista, hauria estat més intel·ligent (o honest) pensar en pactes en clau nacional, enlloc de caure en el parany de prioritzar l’eix esquerra-dreta. Un acord entre els partits independentistes, hauria pogut forçar als altres partits a plantejar altres possibilitats. És una llàstima. El cas és que, ni que s’acceptés que l’estratègia era de bona fe, les acusacions que ara fan són distorsionades i sí que em fa l’efecte que tenen mala intenció. L’abstenció de CiU ha estat forçada justament pels qui l’han deixat fora. Resumir-ho tot en “era l’oportunitat de fer fora el PSC” és evidentment pobra, tenint en compte que ERC va formar part d’un govern amb PSC (del 2003 al 2007, amb Arribas, i del 2007 al 2011 amb Isaac Albert -l’actual candidat-). També aleshores hauria estat frívol resumir-ho tot en la necessitat de fer fora el PSC, i segur que hi havia imperatius que van fer pensar a ERC que era millor per la ciutat que el PSC continués al govern.

L’error de la CUP
Que la CUP hagi aconseguit un regidor és (o hauria de ser) una alegria pels independentistes, siguin de dretes o d’esquerres. Però, sempre segons el meu criteri, la CUP va cometre l’error estratègic d’advertir que no votaria a cap aliança on hi hagués PSC ni CiU (curiosament, no es van posicionar amb ICV ni amb Podemos, per exemple). És evident que era difícil de preveure que el seu vot, aquest dissabte, podia ser el número catorze d’una candidatura nacionalista (amb ERC, CiU, TeC i CUP, cadascú treballant carteres on se sentíssin còmodes). Però el seu posicionament inicial no deixava entrar CiU al pacte de govern amb TeC i ERC. Ara, si la situació era tan urgent…

L’error de TeC
TeC ha mostrat molta intel·ligència. I considero que el caràcter i l’estil d’aquesta candidatura difereix del mostrat per BeC. De seguida va trobar un aliat còmode, ERC, prou lluny de la seva competència més natural (CUP i PSC), i prou proper com per fer-hi govern (cal tenir en compte que alguns membres de TeC són tan independentistes com jo mateix -altres, clarament estan a favor de seguir sota el jou de l’Estat espanyol). A mi m’hauria estat bé veure què passava amb Matilla com alcalde. M’ha semblat que han fet una bona campanya, i em mereix certa confiança. Però ells també van caure en l’error de fer constar que mai no pactarien amb PSC ni amb CiU. I, esclar, després no van poder (o no van gosar) proposar a CiU d’entrar al govern. Llàstima!

L’error de CiU
CiU no va anticipar-se als resultats. És clar que ni tan sols les enquestes prèvies no auguraven un càstig tan gran al partit. Però, d’haver-ho fet, potser s’hauria pogut fer un pas endavant i preparar alguna estratègia conjunta amb ERC (i la CUP?) abans de les eleccions. O potser hauria estat més senzill avançar que no es pactaria amb ningú, i tenir les mans lligades (com la CUP o TeC) però cap mena de responsabilitat -ni de pressió-. El resultat hauria estat el mateix, però ERC (suposo) no tindria la barra de plantejar una situació descontextualitzada des d’on jutgés la correcció moral del vots dels regidors dels altres partits. Per això deia, al principi d’aquest text, que la cronologia ha estat important.

Si jo fos de CiU (que no en sóc), potser hauria preferit investir alcalde a Matilla, abans que Ballart, fins i tot tenint en compte aquest seguit de despropòsits. Però entenc la decisió dels militants de CiU.

La política és un art complicat i perillós. I potser el PSC ha estat, finalment, el més hàbil de tots. Veurem què passa a partir d’ara.