Fa un parell d’articles que deia que estava segur que la indústria no era la culpable del desmesurat increment de demanda d’electricitat. Ho deia convençut dels esforços que ha de fer la indústria per competir. Però algú em va dir que se’m veia el llautó dient això. I vet aquí que m’he posat a mirar l’índex d’evolució econòmica, sector per sector. (...)
Els índexs que hi ha al Banc d’Espanya poden ser prou alliçonadors. Com a índex de producció industrial he pres el de la manufactura, ja que aquí no hi ha imputat el mateix sector d’energia.
Any
2000 2001 2002 2003 2004
Consum d’electricitat
6,5 |
4,7 |
4,1 |
5,4 |
3,6 |
Índex de producció Manufacturera
3,3 |
-2 |
0,4 |
1,5 |
1,2 |
Consum de ciment
11 |
9,7 |
4,7 |
4,9 |
3,9 |
Veient l’evolució en percentatge del consum d’electricitat, producció industrial i consum de ciment, queda ben clar que l’única correlació possible amb el consum elèctric prové del consum de ciment, lligat a la construcció. He revisat també la influència del sector turisme i de l’agricultura i la conclusió és la mateixa: la construcció és la que marca l’evolució de l’economia.
Ja podem anar fent Plans d’energia, Plans d’estudi, Plans de competitivitat,… en fi, qualsevol cabòria racional, que mentre que l’economia només doni voltes a la construcció, no avançarem.
Fa unes setmanes vaig llegir un article d’en Joan Ribas on deia que sort que ens quedava la construcció per aguantar l’economia, ja que els altres sectors ja estaven enfonsats. Tenia raó. Però el que no deia és que la construcció té part en la culpa que els altres sectors estiguin enfonsats.
Es construeixen 750.000 habitatges quan se’n necessiten 100.000 a l’any. La construcció suposa un 17,4% del PIB espanyol, mentre que a la resta d’europa és del 3,7%, i això significa que es deriven una quantitat enorme de recursos econòmics, humans i administratius, cap aquest sector, en detriment d’investigació i desenvolupament. Si fem ara la comparació entre l’índex d’inflació i l’índex de producció dels sectors, veurem que la conclusió és la mateixa: l’únic sector que creix i que pot influir en la pujada de preus és la construcció.
De fet, la construcció no és dolenta per se. El problema prové de l’especulació immobiliària, de fer creixements sense necessitat, passant de qualsevol evolució de l’economia.
S’han dit moltes coses de com frenar els preus dels habitatges. Que si s’ha de posar més sòl al mercat per fer caure els preus, que si s’ha de canviar la cultura de propietat per la de lloguer, que si s’ha de resoldre el finançament dels ajuntaments… Penso que cal cercar el problema on va començar. En efecte, el boom actual de la construcció va començar quan la moneda espanyola va entrar al sistema monetari europeu arran del naixement de l’euro. Això va donar a la moneda espanyola una estabilitat i uns tipus d’interès baixos mai vistos en la nostra economia. Aquest fet esperona la gent a comprar a llarg termini, cada dia més llarg. Si no n’hi ha prou amb 20 anys, n’hi posem 30, i si no n’hi ha prou n’hi posem 40, i si fa falta n’hi posarem els que facin falta. Increïble.
No conec un altre bé on no hi hagi límits per apujar el seu preu. Normalment si s’apuja un preu en excés, o bé entra la competència, o bé hi ha un altre producte competidor que el substitueix. L’immoble té la desgràcia de no tenir competència i de no poder ser substituït. Llavors el límit del preu hauria de ser el que un sou pot pagar. I aquí és on té la vessant més perversa. Si un sou no el pot pagar en 20 anys, n’hi posarem més, fins arribar a transferir el deute als fills, si cal. I és per aquí on s’ha frenar el cercle viciós de la construcció.
Recordo que durant la bombolla especulativa de la borsa mundial arran de les noves tecnologies TIC, un prestigiós economista retreia a Alan Greenspan el fet que la Reserva Federal nord-americana no fes res per frenar la bombolla especulativa. Bombolla que tothom sabia que esclataria i faria mal a l’economia. Jo penso el mateix del Banc d’Espanya; no entenc com Túnica política que fa és el control de la solvència de les entitats financeres, sense actuar frenant bombolles que ens acabaran destruint l’economia. La possibilitat que té el Banc d’Espanya per lluitar contra la inflació és cada cop menor ja que no pot variar els tipus d’interès; tampoc pot provocar una devaluació de la moneda. Però sí que pot prendre mesures sobre les entitats financeres per estroncar la bombolla especulativa. El Banc d’Espanya obliga les caixes i bancs a dipositar una quantitat dels crèdits que donen en un fons de seguretat, se’n diu aprovisionar. Fa poc ha incrementat aquesta quantitat per les hipoteques de més del 80% del valor de l’immoble. Una solució fàcil seria la d’aprovisionar més pels crèdits que siguin superiors als 15 anys, més als de 20, més als de 25, més als de 30,… I, per suposat, lluitar per evitar que els crèdits de consum per la compra de cotxes o altres béns de consum siguin finançats per les hipoteques.
Si el Banc d’Espanya ha de ser el garant de l’ortodòxia, l’ha d’aplicar. No es pot fer el longuis.
Aquesta bombolla que dura des de l’any 1998 ens ha provocat perdre el fre definitiu sobre la inflació (el Sr. Solbes encara no entén per què l’entrada de l’euro va provocar la pujada de preus que va causar), ha provocat l’entrada més massiva d’immigrants de la història del país (1 milió en cinc anys), ha provocat una pèrdua de productivitat impressionant i, el que és més greu, ha provocat la pèrdua de la cultura del treball i de l’esforç. M’explicava un professor de batxillerat que l’activitat que més atrau els seus alumnes és la borsa, l’especulació.
La bombolla de la construcció està ofegant a tot el teixit productiu, just en un moment en què no cal desviar esforços. El sector agrari el tenim gairebé desaparegut, el turisme té greus problemes de competència i de concreció de mercats nous i la indústria està en completa reconversió, tancant sectors intensos de mà d’obra.
I, com diu molta gent, ai el dia que la construcció freni, ja que alimenta íntegrament el consum. La recessió serà de les que recordarem.
Estic convençut que encara podem posar el fre a les hipoteques a termini infinit i derivar recursos de l’economia a desenvolupar nous projectes en la indústria que encara té lloc en la competència internacional. Encara que per tornar a tenir la cultura de l’esforç i del treball ens faran falta molts anys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquests vegada puc estar una mica mes d’acord amb tu en allò que es refereix a la construcció i als seus col·laboradors necessaris en el delicte: els bancs i caixes O es que no és delicte de prevaricació una condemna a trenta anys d’hipoteca essent nomès culpable de necessittar un lloc on viure? A més, encara els pobres reus han d’indemnitzar-los amb les desgravaccions fiscals que obtenen per la compra de la vivenda (3 mil milions d’ anuals) com demostrava fa pocs dies el professor de la UPF Garcia-Montalvo, es a dir com que les inmobiliàries ja han calculat la desgravació que obrtindrá el convicte, i via preu li afaiten també la deducció d’Hisenda i se la queden. Marevellòs, aixó és el lliure mercat. A més els hipotecadors ens re-hipotequen de per vida la part pagada perque ens puguem anar comprant xutxeries: cotxes, viatges, electrodoméstics… i despres de 20 o 30 anys, si falla l’última quota et quedes sense pis. Tot ben legal.
El teixit productiu ja ni és teixit, está embastat amb fils que aguantin mentre raja la mamella però es pugui desfer el trajo ràpidament i embastar una xilaba al Marroc quan allà ho posen "a huevo". Potser un dia arribará la recessió i les nostres vivendes seran embargades per La Caixa. No se que en fara de milions de pisos embargats. El Banc d’Espanya i els poders econòmics són els primers interessats en que aixó no passi i ja procuren un "aterratge suau" però que passaria si bona part dels hipotecats deixes de cop de pagar? Considerem aquesta possibilitat
josepselva
Amic Joan …
Que en som d’il.lusos tots plegats. Jo el primer.
Es clar que es veu que això no pot ser bó
! Però per què ? Si a tothom sembla que li va bé !
Si es ven construcció va bé a tothom, no ?
T’has parat a pensar a quanta gent de la cadena li va bé que els preus vagin
pujant tant ?
Més preu, més interessos, més comissió d’obertura, més cost notari, més cost
registre, més cost impost successions, més cost IBI, més cost comissió
compra/venda, més …
És una cadena que beneficia a molta gent. Desenganyem-nos,
no tothom que treu rendiment d’aquesta espiral son especuladors. També n’hi ha
que aprofiten l’energia generada per moure el seu molí.
No defenso ningú però ? creiem que un IBI de segona residència ha de
costar igual que el d’una primera ? És
un exemple però podríem rumiar com s’actua amb tots els costos, impostos i
taxes ?
El que passa és que les coses son com son i,
per canviar-les, cal que tinguem la informació ben clara però, sobretot, que la
tinguem tota.
Estem acostant-nos als preus Europeus a marxes forçades. Ara bé … , i acabo
igual que he començat. A mi em sembla que es veu clar que això no pot ser bo! Per què
? En la meva opinió perquè els salaris
no s’hi apropen al mateix pas o, de mica en mica, si perdem salaris industrials
de primera línia, també perdrem nòmines que puguin seguir aquest ritme.
Resultat, viatgem per exemple per Anglaterra,
i veurem com ens podem trobar d’aquí uns anys.
Quin País !!!!