23 de maig de 2005
Sense categoria
2 comentaris

Que algú aturi la construcció

Fa un parell d’articles que deia que estava segur que la indústria no era la culpa­ble del desmesurat increment de demanda d’electricitat. Ho deia convençut dels esforços que ha de fer la indústria per competir. Però algú em va dir que se’m veia el llautó dient això. I vet aquí que m’he posat a mirar l’índex d’evolució econò­mica, sector per sector. (...)


Els índexs que hi ha al Banc d’Espanya poden ser prou alliço­nadors. Com a índex de produc­ció industrial he pres el de la ma­nufactura, ja que aquí no hi ha imputat el mateix sector d’energia.

Any

2000     2001     2002    2003    2004

Consum d’electricitat

6,5

4,7

4,1

5,4

3,6

Índex de producció Manufacturera

3,3

-2

0,4

1,5

1,2

Consum de ciment

11

9,7

4,7

4,9

3,9

Veient l’evolució en percen­tatge del consum d’electricitat, producció industrial i consum de ciment, queda ben clar que l’única correlació possible amb el consum elèctric prové del consum de ciment, lligat a la construcció. He revisat també la influència del sector turisme i de l’agricultura i la conclusió és la mateixa: la construcció és la que marca l’evolució de l’economia.

Ja podem anar fent Plans d’e­nergia, Plans d’estudi, Plans de competitivitat,… en fi, qualsevol cabòria racional, que mentre que l’economia només doni vol­tes a la construcció, no avança­rem.

Fa unes setmanes vaig llegir un article d’en Joan Ribas on deia que sort que ens quedava la construcció per aguantar l’e­conomia, ja que els altres sec­tors ja estaven enfonsats. Tenia raó. Però el que no deia és que la construcció té part en la cul­pa que els altres sectors estiguin enfonsats.

Es construeixen 750.000 ha­bitatges quan se’n necessiten 100.000 a l’any. La construcció suposa un 17,4% del PIB espa­nyol, mentre que a la resta d’europa és del 3,7%, i això significa que es deriven una quantitat enorme de recursos econòmics, humans i administratius, cap aquest sector, en detriment d’in­vestigació i desenvolupament. Si fem ara la comparació entre l’índex d’inflació i l’índex de producció dels sectors, veurem que la conclusió és la mateixa: l’únic sector que creix i que pot influir en la pujada de preus és la cons­trucció.

De fet, la construcció no és do­lenta per se. El problema prové de l’especulació immobiliària, de fer creixements sense ne­cessitat, passant de qualsevol evolució de l’economia.

S’han dit moltes coses de com frenar els preus dels habitatges. Que si s’ha de posar més sòl al mercat per fer caure els preus, que si s’ha de canviar la cultura de propietat per la de lloguer, que si s’ha de resoldre el fi­nançament dels ajuntaments… Penso que cal cercar el proble­ma on va començar. En efecte, el boom actual de la construcció va començar quan la moneda es­panyola va entrar al sistema mo­netari europeu arran del naixe­ment de l’euro. Això va donar a la moneda espanyola una esta­bilitat i uns tipus d’interès bai­xos mai vistos en la nostra eco­nomia. Aquest fet esperona la gent a comprar a llarg termini, cada dia més llarg. Si no n’hi ha prou amb 20 anys, n’hi posem 30, i si no n’hi ha prou n’hi po­sem 40, i si fa falta n’hi posarem els que facin falta. Increïble.

No conec un altre bé on no hi hagi límits per apujar el seu preu. Normalment si s’apuja un preu en excés, o bé entra la com­petència, o bé hi ha un altre pro­ducte competidor que el substi­tueix. L’immoble té la desgràcia de no tenir competència i de no poder ser substituït. Llavors el límit del preu hauria de ser el que un sou pot pagar. I aquí és on té la vessant més perversa. Si un sou no el pot pagar en 20 anys, n’hi posarem més, fins arribar a transferir el deute als fills, si cal. I és per aquí on s’ha frenar el cercle viciós de la cons­trucció.

Recordo que durant la bom­bolla especulativa de la borsa mundial arran de les noves tec­nologies TIC, un prestigiós eco­nomista retreia a Alan Greenspan el fet que la Reserva Fede­ral nord-americana no fes res per frenar la bombolla especu­lativa. Bombolla que tothom sa­bia que esclataria i faria mal a l’e­conomia. Jo penso el mateix del Banc d’Espanya; no entenc com Túnica política que fa és el con­trol de la solvència de les enti­tats financeres, sense actuar fre­nant bombolles que ens acaba­ran destruint l’economia. La possibilitat que té el Banc d’Es­panya per lluitar contra la infla­ció és cada cop menor ja que no pot variar els tipus d’interès; tampoc pot provocar una deva­luació de la moneda. Però sí que pot prendre mesures sobre les entitats financeres per estroncar la bombolla especulativa. El Banc d’Espanya obliga les cai­xes i bancs a dipositar una quan­titat dels crèdits que donen en un fons de seguretat, se’n diu aprovisionar. Fa poc ha incre­mentat aquesta quantitat per les hipoteques de més del 80% del valor de l’immoble. Una solució fàcil seria la d’aprovisionar més pels crèdits que siguin superiors als 15 anys, més als de 20, més als de 25, més als de 30,… I, per suposat, lluitar per evitar que els crèdits de consum per la compra de cotxes o altres béns de con­sum siguin finançats per les hi­poteques.

Si el Banc d’Espanya ha de ser el garant de l’ortodòxia, l’ha d’a­plicar. No es pot fer el longuis.

Aquesta bombolla que dura des de l’any 1998 ens ha provo­cat perdre el fre definitiu sobre la inflació (el Sr. Solbes encara no entén per què l’entrada de l’euro va provocar la pujada de preus que va causar), ha provo­cat l’entrada més massiva d’im­migrants de la història del país (1 milió en cinc anys), ha pro­vocat una pèrdua de productivi­tat impressionant i, el que és més greu, ha provocat la pèrdua de la cultura del treball i de l’es­forç. M’explicava un professor de batxillerat que l’activitat que més atrau els seus alumnes és la borsa, l’especulació.

La bombolla de la construcció està ofegant a tot el teixit pro­ductiu, just en un moment en què no cal desviar esforços. El sector agrari el tenim gairebé desaparegut, el turisme té greus problemes de competència i de concreció de mercats nous i la indústria està en completa re­conversió, tancant sectors in­tensos de mà d’obra.

I, com diu molta gent, ai el dia que la construcció freni, ja que alimenta íntegrament el con­sum. La recessió serà de les que recordarem.

Estic convençut que encara podem posar el fre a les hipote­ques a termini infinit i derivar re­cursos de l’economia a desen­volupar nous projectes en la in­dústria que encara té lloc en la competència internacional. En­cara que per tornar a tenir la cul­tura de l’esforç i del treball ens faran falta molts anys.

  1. Aquests vegada puc estar una mica mes d’acord amb tu en allò que es refereix a la construcció i als seus col·laboradors necessaris en el delicte: els bancs i caixes O es que no és delicte de prevaricació una condemna a trenta anys d’hipoteca essent nomès culpable de necessittar un lloc on viure? A més, encara els pobres reus han d’indemnitzar-los amb les desgravaccions fiscals que obtenen per la compra de la vivenda (3 mil milions d’€ anuals) com demostrava fa pocs dies el professor de la UPF Garcia-Montalvo, es a dir com que les inmobiliàries ja han calculat la desgravació que obrtindrá el convicte, i via preu li afaiten també la deducció d’Hisenda i se la queden. Marevellòs, aixó és el lliure mercat. A més els hipotecadors ens re-hipotequen de per vida la part pagada perque ens puguem anar comprant xutxeries: cotxes, viatges, electrodoméstics… i despres de 20 o 30 anys, si falla l’última quota et quedes sense pis. Tot ben legal.
    El teixit productiu ja ni és teixit, está embastat amb fils que aguantin mentre raja la mamella però es pugui desfer el trajo ràpidament i embastar una xilaba al Marroc quan allà ho posen "a huevo". Potser un dia arribará la recessió i les nostres vivendes seran embargades per La Caixa. No se que en fara de milions de pisos embargats. El Banc d’Espanya i els poders econòmics són els primers interessats en que aixó no passi i ja procuren un "aterratge suau" però que passaria si bona part dels hipotecats deixes de cop de pagar? Considerem aquesta possibilitat
    josepselva

  2. Amic Joan …
    Que en som d’il.lusos tots plegats. Jo el primer.

    Es clar que es veu que això no pot ser bó
    ! Però per què ? Si a tothom sembla que li va bé !
    Si es ven construcció va bé a tothom, no ?
    T’has parat a pensar a quanta gent de la cadena li va bé que els preus vagin
    pujant tant ?
    Més preu, més interessos, més comissió d’obertura, més cost notari, més cost
    registre, més cost impost successions, més cost IBI, més cost comissió
    compra/venda, més …

    És una cadena que beneficia a molta gent. Desenganyem-nos,
    no tothom que treu rendiment d’aquesta espiral son especuladors. També n’hi ha
    que aprofiten l’energia generada per moure el seu molí.

    No defenso ningú però ? creiem que un IBI de segona residència ha de
    costar igual que el d’una primera ? És
    un exemple però podríem rumiar com s’actua amb tots els costos, impostos i
    taxes ?

    El que passa és que les coses son com son i,
    per canviar-les, cal que tinguem la informació ben clara però, sobretot, que la
    tinguem tota.
    Estem acostant-nos als preus Europeus a marxes forçades. Ara bé … , i acabo
    igual que he començat. A mi em sembla que es veu clar que això no pot ser bo! Per què
    ? En la meva opinió perquè els salaris
    no s’hi apropen al mateix pas o, de mica en mica, si perdem salaris industrials
    de primera línia, també perdrem nòmines que puguin seguir aquest ritme.

    Resultat, viatgem per exemple per Anglaterra,
    i veurem com ens podem trobar d’aquí uns anys.


    Quin País !!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!