En el debat sobre la línia d’alta tensió Bescanó-Baixàs hem de diferenciar tres aspectes diferents.
1 – La necessitat d’energia suficient per al funcionament del TGV. És necessari tenir prou pulmó per absorbir l’entrada del TGV a la línia. Els valors deuen ser per a cada tram de línia de TGV 60 Mw de potència on es té en compte l’impacte de l’entrada del tren a la línia. Es necessitarien doncs 120 Mw per als dos trams de línia perque fos estable. Aquesta alimentació és la que s’ha de fer a Santa Llogaia i a Riudellots.(…)
2- Es necessita reforçar l’alimentació elèctrica de les comarques de Girona. Les línies actuals estan a punt de no poder admetre més demanda elèctrica. A Girona generem el 10% de l’energia que consumim. Els nous parcs eòlics i les noves plantes de cogeneració no resoldran aquest dèficit. Només una planta de cicle combinat de 400 Mw pot contribuir a resoldre aquesta manca. Pel altra part, per evacuar l’energia produïda pels parcs eòlics, potser 100 Mw, fan falta línies amb gran tensió, doncs es passa de ser exportador a importador nets a la comarca de connexió, l’Alt Empordà, i només amb alta tensió les fluctuacions de tensió poden ser minvades. La solució perfecte és la connexió de 400 kv fins a Santa Llogaia i una central de cicle combinat allà mateix.
3- És necessari per a la península Ibèrica la connexió amb Portugal, amb el Magreb i amb França. Les connexions fan que la xarxa sigui més mallada, amb més nodes, donant-li estabilitat. El futur tecnològic encara accentua més aquesta necessitat. Una recomanació de la Unió europea és de que almenys el 10% de l’energia pugui ser disponible amb intercanvis entre països veïns. A Espanya estem molt lluny d’això, principalment per la oposició a creuar la frontera. La línia de Coll d’Ares, de 380 kv es va construir per exportar l’energia de Vandellòs 1 a França. En l’actualitat importa energia i també n’exporta, depenent dels moments del mercat. A l’any 1993 hi va haver un tall important a Catalunya i a les comarques de Girona varem aguantar gràcies a aquesta connexió.
Els països escandinaus estan connectats amb cables submarins. Països com Dinamarca, Noruega i Suècia, gens sospitosos de ser nuclears, estan connectats entre sí amb cables submarins.
La tecnologia del cable submarí és diferent de la tecnologia de cables aeris. La corrent, enlloc de ser alterna (AC), es transforma en contínua (DC). Aquesta transformació aporta l’inconvenient del seu cost, però també resol problemes de transmissió submarina, de llarga distància i de potència. És utilitzada també quan hi ha problemes de sincronisme per raons de freqüència, cosa que no és el cas d’Europa.
La possibilitat de fer la connexió amb aquesta tecnologia HVDC no s’ha de despreciar. El problema econòmic el podem resoldre augmentant la capacitat d’intercanvi elèctric, passant de 2400 Mw previstos a 4500 Mw. La tensió de la connexió HVDC pot arribar fàcilment als 800kv.
Una connexió d’aquesta forma pot ser tant soterrada paral·lelament al TGV, com submarina. En el primer cas, la connexió Santa Llogaia – Baixàs té una longitud de 61 km. En el segon cas arriba a 122 km.
L’augment de la potència d’interconnexió pot permetre el desmantellament de la línia Vic- Coll d’Ares – Baixàs, donant més valor a la nova inversió.
En resum, la proposta per resoldre el dèficit elèctric a les comarques de Girona és:
– Instal·lació d’una central de cicle combinat a Santa Llogaia de 400 Mw
– Connexió de 4500 Mw i 800 kv amb França
– Desmantellament de la línia de 380 kv Vic- Coll d’Ares -Baixàs
Els costos de la proposta són relatius. Si al mon hi ha almenys 40 instal·lacions amb tecnologia HVDC, per raons diverses, les raons d’impacte al territori poden ser de prou valor per justificar aquesta tecnologia. Mapa1. Mapa2
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
