He estat atent a la informació que ha sortit als diaris arran del començament de curs escolar. Aparentment tot és normal, res ha canviat,… doncs malament. No vull ser catastrofista, però, us recordeu de l´Informe Pisa que va sortir a primers d´any? Ens posava a la cua dels països de la OCDE en comprensió lectora, matemàtiques i ciències. Aquest principi de curs ha sortit un altre informe de la OCDE Una mirada a l´educació 2005 que aporta més elements d´anàlisi per esbrinar el funcionament de l´ensenyament a cada país. I diu coses que ja vàrem dir quan va sortir l´informe Pisa i que ara hem de tornar a repetir. Que a Espanya invertim el 4,9% del PIB en ensenyament quan la mitjana dels països industrialitzats és del 6,1%. Pitjor encara, a mesura que el nivell de vida ha anat pujant, els recursos no han seguit el moviment a l´alça. L´any 1990 es destinava el 5,1% del PIB a l´ensenyament, i a l´any 1995 el 5,4%. És a dir, anem a menys. Aquesta és la raó per la qual quan ens diuen que tot va igual és una mala notícia. Els passos que hem de fer son de gegants i no hi valen contemplacions. (…)
Seguim amb el reguitzell de dades. La despesa per alumne a Espanya és de 4.900 EUR, davant la mitjana de 6.100 EUR de l´OCDE, lluny dels 9.550 EUR de Suïssa i dels 9.400 EUR d´Estats Units. A Alemanya, el 98% dels alumnes acaben amb el títol de Batxillerat, mentre que aquí hi arriba només el 68%.
Pel que fa als sous dels mestres i professors, el seu sou mig a Espanya és de 33.600 EUR, aproximadament com els sous d´Irlanda, 8.400 EUR menys que els d´Alemanya, Corea i Japó. Finlàndia, exemple per la qualitat de l´ensenyament, té sous mitjos un xic inferiors als espanyols.
Un 33% dels alumnes espanyols abandona els estudis després de l´ESO, mentre que a Alemanya només és el 3%, i a França el 18%.
Finalment, al nostre país tenir títol universitari no incrementa les possibilitats de trobar feina, mentre que a la resta de l´OCDE sí.
Quina papereta! No és per sentir-se´n orgullós, consellera Marta Cid. No és per anar dient que el curs comença sense escolars al carrer, que les aules no estan massificades i que la planificació és correcta. És evident que s´han d´incrementar els recursos, no anem enlloc amb 2.000 professionals més. Amb aquest increment no millorem suficientment l´atenció dels 13.000 alumnes estrangers i dels 16.000 catalans nous; els 2.000 nous haurien de ser per atendre només l´arribada d´estrangers.
En un altre article vaig recordar que la millora del rendiment escolar no és exclusiu del sistema escolar. Que hi ha problemes de valors, de mentalització dels pares, d´una història cultural que és la que és. Però això no és cap excusa per no veure que les aules estan massificades i que el col·lectiu de mestres està desbordat, cremat. A la consellera li sembla «fals i injuriós» dir que hi ha una saturació general. Si la mitjana d´estudiants per classe a Espanya és de prop de 20, sap quantes classes amb 25, 26 o 27 alumnes fan falta per aconseguir aquesta mitjana? La majoria.
Manuel Castells deia en una entrevista: «L´èxit de Finlàndia es basa en un Estat del Benestar i en el seu sistema educatiu, que té la cota més alta de qualitat, a partir del que és essencial en educació: formar bé i oferir bones condicions als mestres i professors, que son la font principal de la qualitat educativa». I acabem de dir que aquest col·lectiu de Finlàndia no està millor remunerat que el nostre.
En pocs anys el nostre teixit social s´ha fet més complex. L´arribada d´emigrants en els darrers cinc anys és grandiosa, i ens ha portat a les comarques de Girona un increment de 100.000 persones més. Els canvis socials en aquests anys són també importants, amb una xifra de separacions i divorcis mai vista en la nostra societat. Canvis que afecten la mateixa arrel de la família i que comporten que el nen es trobi més hores sol i amb menys afecte. Una cosa i l´altra aporten cada cop més nens amb conflictes a les aules. La consellera diu que tenim el 9,5% d´alumnes emigrants al sistema i que s´han posat aules d´acollida en els centres que tenen almenys un 9% d´alumnes emigrants. Però això no resol, ni tan sols posa tiretes a la ferida del problema. Quan els mestres tenen aules amb 25 alumnes i poden tenir entre ells 7 alumnes amb necessitats educatives específiques, o quan tenen més de la meitat dels alumnes arribats de fa poc, o quan, perquè a l´escola que estan no hi ha aula d´acollida, han de tenir un o dos nens que no entenen la llengua amb la que treballen,… tot això mantenint una ratio de 25 alumnes per escola, què voleu que facin els mestres?
He llegit també que la salut mental dels nostres alumnes va de mal en pitjor. Des de l´any 1998 fins avui el nombre de visites als centres de salut mental de nens i adolescents ha pujat el 64%. El cert és de que la desestructuració de les famílies arrel de separacions i divorcis poden augmentar problemes psicològics que comporten problemes de disciplina a les aules.
El resultat és un col·lectiu de mestres desmotivat, que abandona mica en mica la vocació que el caracteritzava, amb problemes de baixa laboral per depressió cada vegada més freqüents i un col·lectiu de pares i la resta de la societat que ens quedem astorats de com es fa front a la gravetat del problema.
No anem bé quan es diu que l´any vinent possiblement hi haurà un augment d´una hora en l´horari escolar. Té tota la pinta de ser una informació per despistar el personal, com quan es parla del calendari.
No creieu que és millor concentrar tots els esforços en resoldre el moll de l´os que és treure pressió a les aules, disminuir ratios, posar reforços en les aules desbordades de problemes, que no pas augmentar encara una hora diària la pressió a l´aula?
La solució no pot venir de cap art de màgia, ni del voluntarisme dels mestres, ha de venir d´un augment en el pressupost d´almenys el 50%.
Acabo amb un altra cita de Manuel Castells: «Encara que hi ha ordinadors a les escoles, la connexió a Internet es manté en aules especialitzades sense integrar-les a l´ensenyament. Els nous projectes dels governs català i espanyol van en bona direcció, però el retràs és de tal magnitud que no n´hi ha prou en invertir més i millor, sinó que s´ha de fer més depressa que un entorn que avança més ràpid que nosaltres a partir d´un nivell molt superior».
Si és impossible arribar a obtenir els recursos necessaris, demano als polítics (tant els de l´actual govern com els de l´anterior) que siguin modestos i honrats i ens ho diguin. I que no segueixin amb arguments complaents. Serà la manera de no sentir-se injuriat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
¿Com vols resoldre el problema mentre el tema de l’educació estigui en mans d’uns "experts" que mai han posat els peus a una aula de secundària (on es concentren els principals problemes) o fa anys que no els posen?
Has llegit l’informe d’aquests "experts". Si no ho has fet encara el trobaràs la Web de la Conselleria d’Educació.
Carregar tots els neulès damunt els professors (tractant-nos d’incompetents, acomodats, poc motivats…) i volent resoldre els problemes creant un nepotisme i amiguitisme dins el sistema educatiu públic. Aquesta serà – segons ells – la solució.
I ara la conselleria ens amenaça amb augmentar en sis hores la permanència en el centre dels professors! Si l’amenaça es compleix les baixes per depressió augmentaran fins a xifres inimaginables.
Tot plegat per no voler agafar el bou per les banyes. Acabar amb un sistema nefast, basat en la falta de valors i d’esforç. Amb promocions automàtiques d’alumnes amb totes les assignatures suspeses. Mantenint la ficció de l’ensenyament per a tothom igual fins els 16 anys. Nois i noies que als 13 i 14 anys ja han tirat la tovallola i que es veuen obligats a continuar 3 i 4 anys més als instituts sense cap mena de motivació. Són ells els que creen la major part dels problemes.
Però clar per aconseguir això cal ser valent i no demagog. Cal deixar a banda clixès pseudoprogres que ens estan destrüint com a societat. Cal, entre altres coses, educar primer als pares i tancar amb clau i forrellat les facultats de pedagogia i psicopedagogia fins que pedagogs i psicopedagogs es reciclin ells. Abandonin el seu nefast discurs i baixin dels núvols a la terra. I als pares (respectant els seus drets) dir-els que no es posin més en qüestions d’ensenyament. Que es cuidin d’educar com a persones els seus fills i donin suport als professors davant actes d’indisciplina o falta de respecte.
No seria pas fàcil però començaríem a avançar. Ja sé que crido en el desert però almenys deixeu-me esbrabar una mica.