Algú es pot sorprendre si li explico que l’economia no va bé, que està en un molt mal moment. De fet, les estadístiques oficials no diuen pas això, diuen que el creixement de la nostra economia està pel 2,7%, essent un dels millors de l’economia europea.(…)
Però això és una veritat emmascarada per una mentida; d’aquest creixement, gairebé la meitat ve en forma de fons estructurals des d’Europa, mentre que l’altre meitat ve des de la bombolla de la construcció. Sense aquests dos inputs, la nostra economia deu estar com la resta de les economies dels països d’Europa, a cavall entre zero i la recessió. Aquesta agra realitat és la que hem de treballar els que estem en sectors com la industria, el turisme, l’agricultura i la ramaderia. El creixent dèficit comercial ho corrobora.
I no creieu que sigui una cosa temporal, que passarà d’aquí uns mesos. La crisi que viu l’economia del mon occidental, l’americana, l’europea i la del Japó, és una crisi de canvi de model. La globalització de l’economia ha canviat els esquemes de gairebé la majoria de les empreses. De cop hi ha por en veure que en el futur no podrem competir amb països emergents d’Àsia, comencem a veure que la nostra competitivitat cau en picat i no tenim prou moral per fer noves inversions que ajudin a superar la baixada de competitivitat. D’això se’n diu por a la incertesa.
I per tant no hi ha cap més sortida que tornar a recuperar aquesta confiança per poder tornar a invertir i per trobar nous models i productes que ens facin de nou competitius. D’aquí els esforços del govern català i estatal en noves mesures per millorar la competitivitat.
A Catalunya el problema és més greu que a la resta d’Espanya al no tenir accés als fons estructurals i al fet de que el dèficit fiscal i financer ens impedeix resoldre des de l’arrel els problemes estructurals de l’economia, la qual cosa és part de la manca de competitivitat. Ens havíem fet il·lusió que, per una vegada, el seny català permetés assolir un estatut amb consens ampli que acabés definitivament amb un dèficit fiscal de Catalunya del 4% com a màxim. La mateixa il·lusió ens l’havíem fet pensant de que mica en mica hi hauria un canvi en l’ensenyament que millori el nivell dels nostres futurs treballadors, amb millors coneixements informàtics, d’anglès i professional. Una il·lusió que passava per entreveure noves polítiques per millorar la investigació i la innovació, així com un canvi del model de transport. Aquesta il·lusió ens podia fer pensar que d’aquí a 4 o 5 anys hi podria haver un canvi en el model de creixement de l’economia.
Però vet aquí que això només eren somnis. Somnis derivats de creure que estàvem en una societat de guant blanc, on es respecte al contrari, on es pot parlar amb el contrincant, en definitiva, on preval el bé del comú sobre el personal. La societat del seny català, del “oasis català” com deien a Madrid. Fins i tot ens havíem cregut que els catalans érem diferents de la resta d’Espanya.
Tot plegat un miratge. L’ultima setmana de febrer hem descobert que els nostres polítics eren com els altres, aquells de la política-escombraria. Hem vist com la vida política catalana era com la del circ de gladiadors pensada per satisfer la catarsi del poble que espera cada vegada més sang i fetge.
I ara què?. Ha de dimitir l’actual govern?. Hem de suspendre el camí del nou estatut?. Hem de suspendre totes les mesures que han de retornar la confiança a l’economia per tornar a caminar?
Perquè totes les hipòtesis son dolentes. Tant si dimiteix el govern com si dimiteix l’oposició ens porta a tenir un període d’inestabilitat més enllà de tres anys. I us asseguro que això és una eternitat davant la gravetat del moment que vivim. Si, com a conseqüència d’aquest moment, ens hem d’empassar sols la crisi econòmica latent, haurem de pensar que el que cal és el recanvi de tota la classe política dirigent.
Hem d’exigir com mai que l’ordre i la calma torni a la política catalana. Que de la mateixa manera que mai s’ha trencat el respecte entre la gent autòctona i l’emigrant, tampoc hem de trencar el clima entre els que pensen políticament d’un color i un altre.
On son els politics responsables, aquells que en diuen que fan política d’Estat?
No a la política-escombraria!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!