3 d'abril de 2005
General
0 comentaris

La paradoxa de l’estatut

En un article recent en Jordi Xargayó  es referia al Oasi català com una fase en la que s’amaguen draps bruts. Deia també que el seu origen és divers, pesant sobretot el fluix èmfasi durant l’oposició del PSC al govern de Pujol.

Jo crec que tota la societat catalana hi tenim part de culpa. La nostra societat, malcriada en les darreres generacions,  s’ha acostumat a voler escoltar només allò que li agrada, rebutjant els conflictes; una societat que no valora l’esforç i el treball per avançar i que li sembla que té dret a tenir-ho tot pel fet d’haver nascut.(…)

És així com els polítics, quan trenquen la cordialitat política i es treuen els draps bruts, veuen com els seus votants ens indignem i els exigim bons modals. Ha de ser aquest fet excusa per amagar continuadament les malifetes dels politics?. Evidentment que no i per això hi ha prou mecanismes en la democràcia per resoldre aquests problemes; uns son mecanismes del poder executiu i legislatiu, altres son del poder judicial, però no oblidem que també tenim un altre mecanisme que se’n diu poder de la premsa. Hauria de ser possible que aquest poder, independent es diu, facilités la investigació d’afers bruts. Però heus aquí que la completa independència no existeix; veieu com a mostra la capacitat de transformació de La Vanguardia: quan el govern de Madrid va canviar de PSOE a PP hi va haver un canvi de director. Ara, quan hi ha hagut altre cop el canvi polític, el director no ha canviat, però sí que s’hi ha entrat al diari noves opinions més properes als governs actuals.

Arrel de l’afer del 3% vaig escriure que ara no era el moment de fer falsos enfrontaments dialèctics sense tenir proves. Un clima d’enfrontament continuat, fet de manera gratuïta, no convé en un moment on fa falta el major consens per acabar l’estatut. I això no vol dir que no s’investigui si hi ha trames de corrupció. Només vol dir que no s’ha de donar cap oportunitat als que poden aprofitar aquestes excuses per no arribar al consens quan faci falta. En aquell article deia que si es continuava així era millor que dimitissin el president  Maragall i  Mas. M’han dit que em vaig equivocar quan vaig arribar a la conclusió de que la millor solució, si es donava el cas de la dimissió, era la successió de Maragall pel conseller Castells; que la política no té lògica i que la carta amagada en la successió és la consellera Tura; també que en cap cas cal pensar en un recanvi del President Maragall. És possible, però jo prefereixo ser fidel a la meva lògica.

I del Sr. Mas, què en diem?. El Sr. Mas és una persona mentalment forta. El resultat de les últimes eleccions encara el van fer més fort si cap, encara que podria ser que el resultat fos degut més a un plebiscit a l’obra de govern de Pujol que no pas a la figura de la seva persona. Doncs hi ha una enorme diferència entre el fet planer de Pujol, humil en la seva conversa amb la gent, front la imatge altiva, gairebé xulesca, gens propera a la gent, de  Mas.

L’enfrontament entre Mas i Maragall ve de lluny, de quan eren junts a l’ajuntament de Barcelona. L’actual situació és però, molt més complexa. Neix en la legislatura anterior quan des de l’oposició Maragall va proposar la reforma de l’estatut front la defensa de Mas i el seu partit de noves lectures de l’estatut vigent. Recordem que CiU deia això perquè governava amb el suport del PP. La paradoxa que sigui Maragall l’impulsor del nou estatut front el nacionalisme de Mas explica moltes de les situacions actuals on es cerca qualsevol excusa per resoldre-la. Així hem vist les situacions de ridícul que han estat les de -si no ho retira tirarà per la borda tota la legislatura-,   -aquesta rectificació l’honra com a president-, -retiro la querella perquè accepto l’excusa-, fins els arguments actuals que son els que Maragall no pot liderar la redacció de l’estatut negant-li tota autoritat com a president. Més ridícul no pot ser i només s’explica per la por a quedar descol·locats com a força nacionalista exclusiva per parlar de l’estatut i de Catalunya.

Crec que aquesta estratègia dura que segueix Mas, a més és errònia. Si vol continuar l’haver de Pujol, ha de fer política d’estat, de país en deien aquí, vetllant pels interessos generals i no pels del partit; els seus votants no l’entendran si no ho fa així. Pujol havia deixat una imatge de que primer eren els interessos del país. Era un argument recurrent i intens que tothom havia acceptat. No es pot  liquidar aquesta manera de fer amb tanta facilitat.

Mas hauria de promoure el màxim consens per l’estatut. I ja veurem què passarà a l’hora de que el PSC l’hagi d’aprovar, o ja veurem què passarà durant la seva presentació a Madrid. És en aquest moment on cal estar preparat per fer oposició frontal, no avui.

Perquè el fet de dificultar l’aprovació a Catalunya de l’estatut no ho entendrà  ningú. I menys encara que es negui l’autoritat al president de la Generalitat.

Heus aquí doncs que la paradoxa de l’estatut porta al cap de l’oposició Mas a una situació de permanent ridícul i de desgast per a ell. Donat que és un home fort, amb la seva posició arrastrarà a tot el seu partit i federació amb ell. No hi ha gaires possibilitats de que dimiteixi ni tampoc de que no es presenti a les properes eleccions a president de la Generalitat.  La seva posició orgullosa, arrogant i altiva pot portar a la federació que representa al fracàs.

I vet aquí que això igual pot suposar el començament d’una regeneració política. El començament d’un període on sorgeixin polítics capaços de traçar un projecte llunyà que ens faci trempar a tots i ens doni la moral per lluitar.

És clar que pot ser que tot plegat només sigui una il·lusió meva… Prefereixo pensar que serà “la paradoxa de l’estatut”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!