15 de maig de 2005
Sense categoria
3 comentaris

Desenvolupament o supervivència

A l´Alta Garrotxa hi vivien almenys 10.000 persones fins a primers dels anys 1960. Avui és gairebé un espai salvatge, amb nombroses cases abandonades, moltes d´elles ja en estat ruïnós. Tota aquella gent, que vivia de la producció de carbonet vegetal i de la subsistència amb bestiar i agricultura pel propi consum, va prendre la decisió de baixar a la plana quan va haver-hi feina arran de la industrialització de la comarca. Quaranta anys més tard d´aquell èxode total, cap dels que van marxar no ha tingut intencions de tornar enrere i rescatar aquell estil de vida; una vida que només permetia la supervivència en un lloc on no hi havia electricitat, ni telèfon, ni aigua corrent, ni cap altre servei. (…)

Malgrat això, hi ha algunes cases i llocs, com Lliurona, o Monars, on sí que la vida hi ha tornat. No són els descendents els que hi han tornat, són gent neorural, que no es conforma amb el nostre estil de vida, que pensa que la societat actual perverteix l´home i que demostren que també es pot viure sense gaires serveis. Una d´aquestes famílies l´hem conegut en el nostre transitar a peu per aquest espai. Tenen dues filles, l´Aigua i la Joana, de 10 i 8 anys, les quals han viscut sempre allà. I és cert que semblen felices, sense importar si tenen això o allò, acceptant que viure vol dir el que coneixen. La seva ambició no va més enllà de poder jugar amb altres nens o que el seu pare els construeixi una cambra de bany.
Fa poc també vaig llegir una entrevista a un nord-americà que havia decidit plegar de la feina i viure amb un pressupost de 5.000 dòlars a l´any. Explicava que s´havia tornat un home feliç, lluny de les presses i de la pressió diària a la qual ens hem sotmès en posar-nos dins la roda del món actual. Jo també penso en el dia que em podré retirar de les meves tasques laborals i dedicar-me a temps complet a recórrer els camins del nostre espai de les comarques de Girona. Quan llegia l´entrevista em va venir al cap què passaria si tothom seguís l´exemple de viure amb pocs recursos; també em va venir a la memòria un rescat a muntanya, justament a Monars abans de la gent actual, on el rescatat amb helicòpter ens va dir que almenys els impostos que pagàvem servien per alguna cosa, obviant que ell mai n´havia pagat.
És evident que molts podem estar d´acord amb aquesta manera de viure. Alguns ho poden fer perquè han tingut la valentia de prendre la decisió oportuna, altres ho poden fer perquè els han prejubilat… però aquest estil de vida avui per avui no és generalitzable. Implicaria tancar tots els serveis que tenim, tant d´ensenyament, com sanitaris o de policia. Seria com tornar a l´Oest de les pel·lícules.
Fins que no tinguem un altre model per viure estem obligats a seguir en una societat en constant desenvolupament, que vol dir que per poder mantenir el que tenim hem de créixer cada any, produint una mica més. Ni tan sols podem seguir creixent zero, com ho indicava l´Informe de Roma. Estem obligats a créixer. També estarem d´acord que aquest creixement s´ha de fer controlat, no destruint gratuïtament tot el que es toqui. Això es diu fer un desenvolupament sostenible, ordenat, que no malmeti el territori que hem de deixar als nostres fills. Créixer avui vol dir competir amb altres comunitats, cultures, països. Vol dir que hem de poder vendre el nostre treball en forma de béns materials i en forma de serveis a altra gent. I vendre vol dir que ha de comportar avantatges per a qui ens compra, siguin en forma de preu atractiu o en forma de qualitat.
El manteniment de la nostra societat industrial ha de fer possible aquest procés. Per tant, és clar que ens podem qüestionar si estalviem suficient, si el creixement l´hem de fer per aquí o per allà, però no podem qüestionar que hem de créixer. Ho podem fer al laboratori, però no a la realitat. Almenys de moment.
I el que constato és que hi ha una opinió força ampla de la nostra societat que arriba a qüestionar aquest creixement, o almenys la part que amb ella li sembla. Estem en contra de la línia d´alta tensió, en contra dels molins de vent, en contra de les centrals nuclears, en contra del TGV, en contra de les presons, en contra del polígons industrials, en contra de carreteres… gairebé en contra de qualsevol nova infraestructura. Tot això, és evident, ho fem escarxofats al sofà veient la televisió i amb l´aire condicionat en marxa. I ai! si el subministrament elèctric, el senyal de la televisió o el senyal de telèfon fallen. Ja ens sentiran ja.
Ho volem tot a cap preu. I això no és possible. Pensem en aquell principi que vaig dir en l´article de diumenge passat: l´energia no es crea ni es destrueix, només es transforma. Doncs per créixer hem de pagar un preu. És un principi de la física que ens governa i que avui no sabem canviar.
És clar que hi ha riscos en el creixement que hauríem de disminuir. Per exemple fer béns que no serveixin, que no tinguin una justificació. Construir el doble d´habitatges que necessitem és una bajanada, una incongruència que s´hauria de corregir. També hauríem de tenir clar que a vegades certes velocitats fan difícil veure el que és correcte i el que no. Justament amb la construcció ens ha passat que hi ha hagut creixements de més del 10% anuals; creixements tan ràpids com aquests fan difícil tenir la suficient perspectiva per veure si les coses es fan bé o malament. En el bàsquet hi ha un recurs, el del temps mort, que a vegades l´hauríem d´aplicar a l´economia. En la construcció se´n diu fer una moratòria.
Per regular aquests fets la nostra societat s´ha dotat de prous mecanismes. El Banc d´Espanya, ara ho fa el Banc Central Europeu, s´encarrega que el creixement no faci pujar els preus innecessàriament, els governs estableixen plans de creixement en carreteres, energia, construcció, captació i depuració d´aigües… Tot plegat ha de servir perquè aquest creixement sigui ordenat, sostenible. El que no han de servir aquests mecanismes, ni tampoc la creació d´opinió, és per posar fre total al creixement. És molt difícil trobar les línies encertades que ens permeten crear noves empreses, nous productes i nous serveis. Atentar permanentment contra elles acaba fent forat, impedint que en el futur hi pugui haver creixement i, per tant, nous llocs de treball. I això no és fer por ni demagògia.
Haurem de començar a distingir quines persones, col·lectius, polítics o partits són responsables i fan propostes de creixement ordenat o bé fan propostes només per entrebancar el contrari, conduint a possibles fases de no creixement de l´economia. Cal defugir la discussió des de posicions fonamentalistes que condueixen a la negació del creixement per sé, des de la comoditat de la nostra societat actual. Una discussió que la faré amb molt de gust amb els meus amics de Monars.

  1. Molt bé Joan! vols explicar-me quines son les teves propostes de futur? Segons tu el nostre sistema,  està dotat dels mecanismes d’autorregulació que convertiren el caos actual en un paradís. És probable, però no hi ha cap indici. La sostenibilitat de la que parles, no és sinó la sostenibilitat del negoci.

    En el nostre model, l’activitat econòmica està soldada a la destrucció del medi, la depredació dels recusrsos i la desaparació dels models culturals viculats al coneixement. Si tenim una possibilitat per defugir la devastació, aquesta serà la transformació dels models productius en processos nets, desvinculats de pràctiques destructives que ara son normalitzades i valorades socialment.

    Els nostres amics de Lliurona, ja tenen prou feina per tirar endavant la seva proposta. Dubto que estiguin interessats en perdre el temps en debats estèrils. La seva proposta s’explica per si sola i ens permet veure que un altre mon és possible. No son els únics ni cal miticar-los,  son persones que ho intenten i van sumant contra la barbarie.

    Repassa una mica, camina, disfruta del territori i si trobes una sola raó per destruir-lo en dos dies,  ens l’expliques.

       

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!