18 d'abril de 2005
General
1 comentari

Catalunya cartesiana

Explico sovint que l’economia de França ha viscut els darrers 25 anys gràcies a poques decisions ben encertades. Hem de dir que l’administració francesa actua amb el país com si fos una gran empresa: millorant continuadament la competitivitat del país, cercant com pot fer que les seves empreses tinguin millors costos. I això no només ho fa dedicant molts esforços a l’ensenyament, sinó en tots els àmbits; per exemple no volent ser el primer en mesures mediambientals que frenin els costos de les seves empreses per davant de les alemanyes; impulsant el consum de productes propis; subvencionant descaradament noves inversions; promocionant amb l’aparell de l’estat que calgui la venda de tecnologia a l’exterior; tenint el millor preu energètic de tota l’economia occidental,… És una convicció que té la totalitat de l’administració francesa, independentment dels polítics que hi hagi a la cúpula del país.

 (…)


Força d’aquestes mesures les he pogut veure durant la meva estada al país. La primera que vaig veure va ser la implantació de la generació elèctrica nuclear i la instal·lació hidroelèctrica als grans rius. Era a l’any 1978. La decisió era fruit del primer xoc petroler de l’any 1973. El mateix any 1978 hi va haver el segons xoc petroler i França tenia clar que no volia dependre del petroli per gairebé res. A més d’impulsar la generació nuclear amb tecnologia pròpia, i la generació hidroelèctrica amb material seu, va impulsar un ambiciós programa de generació elèctrica solar a Font Romeu, així com de transformació ferrocarril amb el naixement del TGV l’any 1981. Només el programa solar no va reeixir després de que el petroli es tornés a enfonsar; el desenvolupament de tota la tecnologia va ser endreçat al calaix i només en queda la mostra en forma de museu a la Cerdanya francesa.

En aquells anys que vaig treballar a Grenoble vaig veure la quantitat d’investigadors que treballaven en física teòrica (un d’ells, en Jaume, català), la quantitat d’oficines tècniques i tallers que treballaven en el camp de la generació elèctrica i del ferrocarril.  No escatimaven esforços de cap mena, logrant , per exemple que el prefecte de Grenoble intervingués en el fet que en Jaume es saltés la mili a Espanya per poder seguir investigant; la qual cosa que no era admesa a ningú.

Les decisions de l’administració francesa, sempre amb un cartesianisme impressionant, han estat les responsables de que l’economia del país sigui competitiva, encara que a vegades hi hagi certes peces en el mon empresarial que no funcionen.

Pot semblar que sigui un gran francòfil. La veritat és que prefereixo la cultura de treball dels alemanys front l’escaqueig de la majoria de francesos. Les decisions que he explicat es  van prendre durant la presidència de Giscard d’Estaing (1974-1981).

Tot això ho explico per dir que a vegades hi ha decisions polítiques de futur que son bàsiques en la competitivitat dels propers deu o vint anys i a través d’elles en el benestar dels nostres fills.

Els anys que estem vivint son de canvis profunds i les decisions que es prenguin han de ser encertades. No ens podem permetre prendre decisions com la moratòria nuclear que va fer el govern de Felipe González els anys 80: no només no varem tenir millors preus de l’electricitat amb les centrals nuclears, sinó que varem haver de pagar el preu de centrals acabades de construir sense funcionar. Potser sí que la decisió de no construir centrals nuclears era encertada, però en cap cas ho va ser la de pagar centrals acabades sense funcionar. I ara venen decisions que tenen a veure en el mateix entorn energètic que cal prendre-les amb el cartesianisme que calgui, fugint de tòpics i pors front a certes opinions.

La globalització que ens han imposat viure obliga més que mai a tenir cura de no perdre cap cost empresarial en cada decisió que prendrem. Fa poc un alemany m’explicava que cada lloc de treball que es deslocalitza fora és un lloc que ja no torna mai més. Jo tinc clar que ens han sortit competències als productes que fabriquem, però a través d’ells ens han sortit competències als nostres llocs de treball. D’aquí en podem extreure que hi haurà d’haver un canvi en la cultura dels sindicats en les empreses per defensar la competència i productivitat dels llocs de treball: els llocs els hem de fer cada dia més competitius. I fer-ho no només és exclusiva de la formació dels treballadors, no. També ho és del cost que l’empresa té en relació amb la societat on viu.

La complicació encara és més elevada si hi afegim el canvi climàtic i el protocol de Kioto. Un protocol que ens ha de protegir de l’empitjorament del canvi climàtic però que neix amb uns problemes enormes: la no implicació del principal contaminant de la Terra, Estats Units, i la del que serà dintre poc el nou principal contaminant, Xina. Sense ells el protocol serà un fracàs, o bé entrarem en una guerra d’aranzels que acabarà amb la globalització. Afegim-hi encara que el protocol va ser mal negociat pel govern d’Aznar i ens deixa mal col·locats a la hora d’assolir el nivell de benestar dels nostres veïns. I ens agafa amb una dependència massa elevada del petroli per part del nostre sistema energètic. Si el preu del petroli arriba als 100 dòlars el mal serà important.

Massa equilibris a fer perquè les decisions que es prenguin en els propers anys no siguin les encertades. Ens cal millor finançament, millor ensenyament, millor investigació, millor preu de l’energia, més producció per inversió i per lloc de treball, millor transport, menys costos d’estructura, millors xarxes de venda a l’exterior, un treball conjunt de l’empresa amb la universitat… i sobretot creure-ho. Creure que és possible que tots podem remar en una mateixa direcció, baixant costos.

No  hem de sentir, com ho vaig fer la setmana passada per boca d’un suec en un congrés, que nosaltres érem els que teníem la legislació més restrictiva en compostos halogenats en les aigües residuals, per sobre dels mateixos alemanys. La nostra estructura econòmica està vint anys lluny de la seva.

No creieu que avui m’he aixecat pessimista. Sóc optimista de mena, i els meus nombrosos projectes ho mostren.

El que passa és que han de canviar massa coses. Em va explicar un professor de matemàtiques, que en un govern anterior hi havia un secretari d’universitats que es sentia orgullós d’haver arribat on era malgrat que havia estat un molt mal estudiant de matemàtiques. I aquesta anècdota, que explica la talla de molta gent que ha de prendre decisions importants, no ens assegura que avui l’hàgim resolt en el govern de Madrid ni en el nostre. Tampoc penso que ho esmenarem en els propers governs. Doncs el cartesianisme no és precisament un valor important durant les eleccions.

  1. Des de les comarques deGirona ens arriba regularment l’articulació d’un discurs que concorda amb el sentir d’un centre sociològic que es podria descriure com a Convergent, sector "bussines class". No és cap crítica, només una descripció.
    S’agraeix el to reposat i cartesiá que traspúa, i el seu estil llegívol. No obstant, al seu autor li manca prospectiva. El mon globalitzat des de les directius econòmiques dels Estatals i del Banc Mundial, no te futur o, mes ben dit, no té futur per la gran majoria de la població del mon. El desastres ecòlogics que aquest model provoca i provocarà, fins a cert punt em preocupen poc perque tinc mes confiança en la força de regeneració de l’entorn que en la capacitat de les civilitzacions per destruïr-lo, pero la destrucció de la capacitat dels individus per espavilar-se sense el papà Estat i la mamà Mercat, per cercar camins sense fronteres, i per viure com a exercici de llibertat aquest sí que és preocupant. Ens l’ha robat súbtilment "l’estat del benestar", diabòlic engany que impulsa a competir per no viure, viure per acumular i fer-nos oblidar que l´única possesió que tenim és aquella que ningú ens pot prendre hipotecar ni embargar.
    El mon será gratis o no serà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!