25 de juliol de 2005
Sense categoria
0 comentaris

Calor i Kyoto

Aquests dies de forta calor poden ser un bon moment per reflexionar sobre el canvi climàtic. Sembla que en aquest moment gairebé tothom accepta que estem davant un canvi climàtic amb augments de temperatures mitjanes. El que ja no és acceptat de forma generalitzada és que aquest canvi sigui degut a l´acció de l´home. La història de la Terra és plena de canvis climàtics. Les anàlisis geològiques ens mostren cicles glacials de 100.000 anys cadascun. I no fa gaire, l´aparició als Alps de l´home d´Otz, sepultat sota el gel feia 3.000 anys, mostra que en aquell temps el clima era fet i fet el d´ara. Tenim clar que els períodes de calor i fred van i vénen. També que certs factors externs, com llargs i intensos fenòmens volcànics o grans incendis forestals, modifiquen el clima. No és doncs gaire exagerat creure que el canvi actual és degut a la conducta humana, cremant grans quantitats de combustibles fòssils i generant quantitats ingents de gasos amb efecte hivernacle. (…)

L´estudi del canvi climàtic a Espanya ens ensenya un augment de la temperatura de 0,4 graus cada 10 anys a l´hivern i de 0,7 graus cada 10 anys a l´estiu, la qual cosa vol dir que a finals de segle actual l´augment de temperatura a l´estiu serà de 5 a 7 graus i de 3 a 4 graus a l´hivern. I aquestes modificacions en la temperatura anirien de la mà d´altres canvis meteorològics, com la disminució de precipitacions, la intensificació de pluges intenses amb clar augment de la torrencialitat,… Els canvis que això ha de produir en l´activitat humana són de gran magnitud. L´aparició d´àrees desèrtiques i la disminució de recursos hídrics ja els comencem a veure ara, però això no serà res si continuem pel mateix camí. Podem començar a veure que haurem de ser capaços de prescindir d´àrees de regadiu. I tot just ara estem fent-ne de noves!
Imaginem doncs que un dia els nostres fills veuran temperatures a Girona de 46 o 47 graus.
Fa anys que el moviment científic i polític es mou cercant una solució que freni el canvi. Com que el fenomen no és exclusiu d´un país i com que la solució és a llarg termini, s´ha intentat que la solució sigui amb un consens ampli. El 21 de desembre de 1990 l´ONU va aprovar la resolució 45/212 que constituïa un Organisme de Control de l´Evolució del Canvi Climàtic. Aquest òrgan s´aprovà el 1992 amb el nom de Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic i, després de celebrar diverses convencions, es va celebrar a Kyoto la COP 3 on es va adoptar el Protocol de Kyoto.
El Protocol de Kyoto consisteix en què «els països desenvolupats i els que estan en procés de transició a una economia de mercat, assumeixen el compromís de reduir, individualment o col·lectivament, durant el quinquenni 2008-12, almenys un 5% de les emissions dels seus gasos objecte del Protocol». La Unió Europea va fer seu el compromís de reducció d´un 8% dels seus gasos.
Per començar a fer funcionar l´acord era necessari que fos ratificat per països que sumin almenys el 55% del total de les emissions de diòxid de carboni. Amb la incorporació de Rússia al Protocol la suma d´emissions al protocol és del 61,6%. Malgrat aquest èxit, la permanent negativa del Estats Units a la ratificació de l´acord, el conveteix en un fracàs de facto.
Complir amb el Protocol de Kyoto no és qualsevol cosa. Implica canvis radicals en sistemes energètics, en hàbits de consum, hàbits culturals en definitiva. I això atempta completament contra el model actual dels Estats Units, atempta contra la cultura del consum. Per això serà molt difícil convèncer aquest país que ratifiqui el Protocol, tot i que alguns estats de la federació l´adoptaran. Si el país més productor de CO2 no pren mesures per reduir-lo, els altres països que ho facin produiran bens en inferioritat de condicions, fet que provocarà grans tensions en el mercat internacional.
Pel que fa a Espanya, el compromís agafat permet un increment de CO2 de 15% sobre el consum produït durant l´any 1990. Avui ja és del 40% i el seu increment és desmesurat. No s´entén com el govern del PP va admetre aquest compromís quan a l´any 2001 el consum per càpita d´Espanya era de 5,8 Tm/any i a canvi a Alemanya era de 12,8, a Dinamarca era de 10,2 i a França (amb el 80% de producció elèctrica nuclear) era de 7 Tm/any. A dies d´avui ja hem superat la generació de CO2 per capita de França. La desviació és tal que el govern actual ha demanat renegociar l´acord de reducció per a Espanya, fet que sembla completament improbable que s´aconsegueixi.
Aquesta setmana hem conegut tot un paquet d´actuacions en forma de Pla d´acció d´estrategia d´estalvi i eficiencia energètica per al període 2005-2007.
Però la desviació és de tal calibre que us asseguro que amb tot aquest paquet de mesures no serem capaços de complir el protocol, per la qual cosa haurem de comprar drets d´emissions a altres països.
Tot plegat ens portarà a encetar un debat «tranquil» sobre l´energia, tal com va dir el secretari general d´energia, Antonio Fernández Segura. Entre línies vol dir encetar el debat nuclear.
Més val, però, que aquest debat el deixem per quan no faci calor. Aquesta situació no permet tenir el cap gaire clar per aquesta mena de debats. Els deixarem per setembre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!