9 de març de 2005
General
3 comentaris

Adéu-siau, Maragall; benvingut, Castells

La situació política a Catalunya, si no fos dramàtica pel moment en què es produeix, és interessant. Per la seva complexitat i per la seva història.
Malauradament es produeix en un moment inoportú per a la conjuntura de Catalunya: perquè és obligatori presentar amb un consens ampli l´Estatut i així intentar acabar amb el dèficit fiscal de Catalunya, perquè no podem deixar d´aplicar mesures urgents per la competitivitat de les empreses, perquè tenim molt ben enfocat el projecte d´ordenació del territori i perquè és urgent millorar la sanitat i l´ensenyament. Tot això fa que no sigui bo afegir un període de trànsit, sense avançar, de gaires mesos. El país no s´ho pot permetre.

I el fet és el següent. Hem arribat a una situació de tensió i enrocament per part de la classe política que no deixa a aquesta gaires sortides. El president Maragall, després del seu error el dia de les dotze paraules al Parlament no ha estat capaç de rebaixar la tensió de l´enfrontament amb el Sr. Mas. Aquest darrer ha portat el president a una situació que no pot fer marxa enrere sense afectar el seu honor; no li deixa possibilitat de rectificació. Han anat tan lluny que l´única sortida és la dimissió d´ambdós i la retirada de la política. Ja no serà possible que un votant convergent respecti com a president Maragall i, a la inversa, un votant socialista no respectarà Mas institucionalment. I així no es poden encarar les reformes en les quals tots havíem posat il·lusions.
A vegades és en situacions difícils quan es troben els millors camins. Jo no estic d´acord amb unes noves eleccions perquè les guanyaria l´abstenció. El descrèdit de la classe política ha arribat en aquest moment a un punt sense precedents. I unes eleccions no tornaran aquest crèdit, ni redimiran ningú, a més de perdre un temps en un moment en el qual no ho podem fer.
Imaginem per un instant que fos possible desencallar la situació amb la dimissió del Sr. Mas i del president Maragall. Un fet impensable avui veient l´escalada de fets. S´haurien de cercar nous equilibris polítics.
Una nova majoria entre Esquerra Republicana i Convergència i Unió només seria possible si Carod-Rovira fos president, però després del cas de l´any passat no sembla gaire possible. No és el seu moment. Tampoc crec que pugui sortir un altre president diferent de Carod dins d´ERC. El Sr. Duran Lleida es guarda tant com sap sense emmascarar-se en aquesta batalla, però no és diputat al Parlament de Catalunya; el seu joc passa per encapçalar unes noves eleccions.
Pensem doncs que el camí més fàcil fora continuar amb el mateix tripartit amb un canvi de president. Aquí és més fàcil trobar la solució si busquem dins el mateix Govern. Ja hem dit que Carod queda descartat. El nou president podria ser el conseller en cap Bargalló, però no deu ser possible un president de la Generalitat sense corbata. Pel costat d´Iniciativa-Verds no crec que hi hagi cap possibilitat, donada la seva posició fonamentalista allunyada del centre. Dins el PSC el recanvi fàcil era en Joaquim Nadal. En els darrers set anys jo mateix li he pronosticat moltes vegades que seria president de la Generalitat, però l´accident del Carmel el posa fora de lloc. Ens queda el conseller Antoni Castells. Un home fort, sense cap sospita, neutre des del punt de vista de fòbies, clau a l´hora de trobar la fórmula del finançament de Catalunya, i discret. Just el que falta en aquest moment, un home de discreció i capacitat per fer arribar el projecte del nou estatut fins al final. Encara que no forma part de l´aparell del PSC i això li dificulta el camí.
Finalment queda la possibilitat d´un govern de concentració, amb tots els cinc partits fins que l´Estatut fos aprovat. Aquesta encara seria la millor solució, però és la que deu tenir menys possibilitats.
Heus aquí el resultat de la imaginació. Una imaginació que estarà molt lluny de la realitat que tindrem en els propers dies. Malauradament.

  1. La vida política es mou per camins diferents de la lògica que vostè proposa,encara que a mi personalment em sembla prou encertada, però…qui li diu a Maragall que foti el camp a casa seua a filosofar?????.

  2. No deus haver passat el corrector i has escrit enrocament en comtes de enrucament que seria el correcte (amb perdó dels honorables rucs catalans de quatre potes als que no voldria ofendre comparant-los amb els polítics)
    Ben al contrari del que dius, crec que si l’abstenció guanyès les eleccions i fos investida com a presidenta de la Generalitat, seria una genialitat que ens treuria de l’atzucac, ja que estic segur que no ho faria pas pitjor , simplement s’abstindria, i tindriem la quota femenina coberta al mes alt rang.
    És una possibilitat, imaginativa, però, perquè no?…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!