Mentet

El cap de setmana passat vaig anar a Mentet. És un poble de muntanya situat al costat francès de la frontera. Es troba a 2 hores i mitja de baixada, 8 quilòmetres, des de l´estació de Vallter, passant per la Portella de Mentet. Aquesta, juntament amb la travessa a Núria i la de Canigó, són gairebé les millors excursions que es poden fer des de casa nostra. Anar a Mentet és un plaer per als ulls; es baixa per una carena fins al Cap del Roc i es puja l´endemà per la vall de la Cabana dels Alemanys.
Anar a Mentet és fer nit a casa d´en Richard i l´Angelina. En Richard és un home corpulent, nascut al Rosselló de pares agricultors. L´Angelina és filla d´exiliats espanyols de pare nascut a Lliçà de Vall i de mare aragonesa. En Richard treballava a la seguretat social a Perpinyà i l´Angelina era mestra. L´any 1981, amb dos fills i un tercer per arribar, varen decidir deixar-ho tot i anar a viure a Mentet. L´Angelina és bona cuinera i podia atendre excursionistes que fan el camí GR-10 de Cervera fins Hendaia. En Richard és un apassionat de la muntanya; podia fer de pastor. Així va ser com l´any 1981 es van convertir en els únics habitants del poble. Fou per a ells una experiència important, només possible perquè l´Estat francès els donava aixopluc. El poble es troba a 1.550 m sobre el nivell del mar, la qual cosa vol dir que molts dies a l´hivern hi neva. La família en aquest període no té gaire més feina que atendre els animals i els nens. Per portar els nens a la propera escola a Pi, s´han de fer uns 6 quilòmetres, pujar el coll de Mentet a 2.000 metres i baixar després fins a Pi a 1.013 metres. El Govern francès pagava a en Richard el treball de neteja de la neu del poble, així com el transport del nen a l´escola.

En Richard ha tingut animals diferents. Va tenir vaques, cavalls i cabres. Avui té 70 cabres i uns quants cavalls. Ja no fa formatge de cabra. Té els animals només per cobrar la subvenció de la Unió Europea.
En Richard també ha fet contraban. Des de Vallter baixava ampolles de pastís que a Espanya eren més barates. En Mariano les hi preparava i ell les carregava a coll fins a casa seva. Explica que un dia va fer dos viatges. És un home molt fort, alt, i les seves passes són molt llargues; alguna vegada hem anat junts i costa seguir-lo.
Vaig tenir la sort de conèixer la família Cazenove el primer any que van anar a viure a Mentet. Era l´estiu de l´any 1981. Des de llavors hi he anat moltes vegades, la majoria de les quals durant el mes de setembre; la vall de Mentet és una vall de bolets; baixant en collíem per menjar-los al vespre; a la tornada en collíem per portar a casa. Però també hi anàvem a l´hivern, amb neu; recordo amb emoció quan fèiem els reis del fill que va néixer a Mentet, en Jacques. Dues vegades hi he anat fent la volta des de Canigó, una vegada fent la volta des de Carançà i una altra fent la volta des de Nyer. Per dalt, per baix, per la dreta i per l´esquerra, Mentet és sempre una bona excusa per anar-hi. Durant aquest temps he tingut l´ocasió de conèixer molta gent lligada a la família. Des dels pares de l´Angelina, fins a quantitat d´amics i clients habituals. Hi ha clients que hi van durant unes dates fixes des de fa 15 anys. Són de París.
L´encant d´en Richard i l´Angelina és molt fort, a la qual cosa cal afegir l´encant de la vall. La vall de Mentet es coneix també amb el nom de l´Alemany. El fet li ve d´un destacament alemany durant la guerra mundial. El destacament es trobava a mig camí entre el poble i la Portella de Mentet, a la carena fronterera. Constava d´un oficial i de 12 homes. El destacament havia construït una cabana amb troncs de fusta a una alçada de 2.000 metres. Sempre més ha estat la cabana de l´Alemany. Fins i tot el riu ha pres aquest nom. El destacament tenia per missió el control fronterer, tan de maquis com de soldats i espies aliats. No cal dir que el destacament fou presa fàcil per als maquis per com n´estava d´aïllat de la resta de l´exèrcit alemany. La cabana va perdurar fins a l´any 1978, quan, accidentalment, per l´acció de dues noies belgues, es va cremar. No gaire lluny del lloc es va aixecar un refugi que porta el mateix nom, refugi de l´Alemany. És un lloc estratègic, creuament entre el camí que ve a casa nostra i el GR-10 francès.
Sempre vaig pensar que el fracàs de la família Cazenove seria la resistència dels fills a viure en aquell lloc. Error meu. Els fills se senten orgullosos d´haver nascut i viscut a Mentet. El tercer, en Jacques, que va néixer a Mentet, hi ha tornat a viure. Ara té un ramat de 40 cabres i comença a viure dels recursos de la vall. El segon fill, en Jean, va fer estudis de ramaderia i ara viu d´una activitat lligada a la cacera amb arc; fabrica animals en tres dimensions per a la pràctica de l´esport de cacera amb arc. Ell mateix és un expert caçador amb arc, ha aconseguit el segon lloc en el campionat de món de l´especialitat. Fins i tot ha aconseguit eclipsar els coneixements que en Richard tenia sobre caça; en efecte, ara en Richard ja no explica les seves experiències de caça de l´isard, ara explica com es caça l´isard amb arc, deixant que l´animal s´apropi a una distància de menys de 15 metres. Això sí, podem continuar parlant de l´últim cens d´isards, del gall fer, de la perdiu blanca, de com s´ho fa per caçar porcs senglars, de les seves excursions… És un home a qui agrada molt xerrar.
A Mentet ara viuen set famílies durant tot l´any. És un exemple de la política de suport a l´economia de muntanya. L´aplica França, Suïssa i Itàlia. La família Cazenove viu dels seus recursos d´hostaleria i sobretot de les transferències de l´administració francesa. Els animals són cuidats per en Richard i el seu fill Jacques. Són el pilar dels ingressos; en Richard cobra per les seves cabres i cavalls (un cavall equival a 7 cabres) uns 25.000 euros. El seu fill, que enguany és el primer any que és ramader, cobra 18.000 euros per 40 cabres. És una política de ramaderia extensiva impulsada pel Govern francès i pagada per la Unió Europea; el seu objectiu és conservar el territori, tenir-hi jardiners. La família Cazenove tem que aquestes ajudes arribin al final. És el vent que arriba, ben diferent dels que coneixen en aquell espai.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *