Diumenge passat feia una excursió amb els nens de l’Eixam des de la Fageda d’en Jordà fins al volcà de Santa Margarida. Quan passàvem per La Cot li vaig explicar al meu fill que la nostra família provenia d’aquí. El nostre arbre genealògic acaba en aquest registre a primers del segle XIX. Li vaig explicar que el recorregut de la família va ser La Cot, Sant Joan les Fonts, Banyoles i Girona, la ruta del paper. Li deia que era gairebé la mateixa ruta que van fer els Torras, des de Ripollet passant per Sant Joan les Fonts, fins a Sant Julià i Sarrià amb derivacions a Bonmatí i Flaçà. És la ruta del paper durant el període de la revolució industrial a les comarques de Girona. Van arribar a haver-hi més de trenta molins paperers a finals del segle XIX que un segle més tard conformarien les 25 màquines de paper al nostre territori. Finalment quedaran cinc màquines no sé per quants anys.
Al voltant de la indústria de paper dels Torras s’ha desenvolupat un teixit industrial important. Durant molts anys les fàbriques de Torras han estat una autèntica locomotora industrial, difonent tecnologia pel territori a través dels seus proveïdors. El cas de la nostra família és un exemple de seguiment industrial darrere l’estela tecnològica de la família Torras. Ja fa temps, però, que les fàbriques han deixat de ser locomotores pel fet que les inversions, o bé no es fan, o bé es fan claus en mà amb proveïdors multinacionals.
La fàbrica de Sarrià va començar de fet a Sant Julià, amb la màquina 1, l’any 1935. Després de la guerra es va posar en marxa la fàbrica de Sarrià, en el lloc on és ara, l’any 1940. Es va posar just al costat de l’antiga fàbrica Flores, que havia fabricat pasta mecànica. La nova fàbrica va començar a produir pasta en un moment en què l’escassetat de matèries primes era dramàtica. Al seu costat es van construir la màquina 2 (part de la qual és a Besalú) i la màquina 3, que encara produeix avui. És una de les que han d’aturar. L’any 1963 es va posar en marxa la màquina 4, una màquina del màxim nivell en aquell any. Al mateix temps la secció de pastes va anar millorant i augmentant la seva capacitat. L’any 1965 hi va haver l’accident de l’explosió d’una lleixivadora que va matar 8 persones i va destruir la planta de cel·lulosa. La fàbrica de Torras va ser de les que van introduir l’eucaliptus per la fabricació de paper, una troballa històrica pel sector. A partir de l’accident es va instal·lar una lleixivadora contínua Kamyr i una caldera de licor que cremava la biomassa extreta del lleixivat de la fusta i recuperava la sosa del lleixivat. Darrere la màquina 4 va aparèixer la màquina d’estucat que pinta el paper per fer-lo millor per a la impressió. La fàbrica es va especialitzar en paper estucat l’any 1968, igualment com farien posteriorment les fàbriques cosines de Sant Joan i la de Flaçà. Els anys 70 i 80 van ser de molt brogit empresarial, comprant boscos, fàbriques… Moltes d’aquelles inversions van ser fallides, com la de la fàbrica de paper per embalatge de Mengíbar, la del Prat de Llobregat, Aglomerats de Sils o el Banc industrial dels Pirineus. Les últimes adquisicions van ser la fàbrica cosina de Sant Joan les Fonts (dita Torras Juvinyà), la fàbrica de cartronet d’Almazan a Sòria, la fàbrica de paper d’Algesires, la fàbrica de Motril, i el grup Sarrió, la seva competència. Això darrer passava en l’època de De la Rosa i del grup Kio, un bluf de molta consideració. Finalment l’empresa va passar a formar part del fons d’inversions Lecta, el propietari actual.
Durant anys des de Sarrià ha sortit una munió de tècnics que s’han desplaçat per les fàbriques del grup per difondre la tecnologia. Són desenes d’anys repartint riquesa en forma d’expansió d’una cultura industrial aixecada al voltant de la fàbrica de Sarrià. El background, el know how de Sarrià s’ha transferit, gratuïtament, per les altres àrees d’Espanya. Ara ens podem plànyer de l’error de deixar de ser una empresa amb capital autòcton, de deixar de ser locomotora, de no haver amarrat més inversions cap a Sarrià, d’haver facilitat la pèrdua de teixit industrial arran de la desaparició de la planta de cel·lulosa i no haver-ho compensat.
El sector del paper no és com el tèxtil ni com el de l’automoció. Té un creixement constant anual del 3% en gairebé mig segle. Malgrat tot, el sector pateix canvis d’usos del producte. Recordeu el paper de wàter El Elefante, el paper per sacs, el paper vegetal, el paper opalina, el paper per condensadors, el paper de calc…? La història i la dinàmica de la societat porta que un tipus de paper mori per deixar lloc a un altre. Ara veiem com baixa la producció de llibres per la influència de l’ordinador. Significa menys consum de paper? No. Canvia el tipus de paper, no la quantitat, deixant de consumir llibres per fer servir la impressora de l’ordinador. Baixa el paper estucat i puja el paper per fotocòpia, làser i inkjet. La mateixa cosa passa amb les caixes de cartró compacte: són substituïdes per caixes amb cartró ondulat estucat.
Ens trobem doncs amb un canvi estructural de la demanda de paper estucat. Per això l’empresa vol reduir 160.000 tones de la Península Ibèrica, perquè s’ha d’equilibrar la demanda amb la producció. Pot una fàbrica canviar el seu producte a fabricar? Teòricament sí, si es troba el producte i es sap desenvolupar.
El cas és que el grup Torras ha decidit suprimir paper estucat del mercat. Per fer-ho ha decidit tancar les fàbriques que tenien més problemes, la d’Algesires i la d’Amorebieta. El centre d’Algesires fabrica paper estucat per una cara, destinat a la fabricació d’etiquetes autoadhesives per la fàbrica d’Almazán. La fàbrica d’Amorebieta fabrica paper suport per ser estucat, metal·litzat, o per autocopiatiu a la fàbrica de Leitza. Ambdues fàbriques deixarien lliures 80.000 tones. Manca encara treure una quantitat igual de la producció. La fàbrica de Saragossa, una fàbrica de cel·lulosa que produeix també paper estucat, és una fàbrica on tampoc s’hi inverteix. Podria haver estat un lloc per aturar la producció de paper estucat, però aquesta decisió tenia el risc d’haver de tancar la fabricació de pasta, cosa no volguda en aquest moment. La fàbrica de Motril és la de més producció i és on s’han fet totes les inversions en els darrers 20 anys. És la nina dels ulls del grup. Ni es qüestiona abaixar la seva producció. La fàbrica de Sant Joan les Fonts s’ha especialitzat en gramatges alts. Aquesta especialització la posa a cobert. Queda la fàbrica de Sarrià, una fàbrica encara rendible, on l’empresa ha decidit aturar l’operació d’estucat i el manipulat posterior, deixant la màquina de paper sola fabricant paper suport.
Aquesta ha estat la decisió presa. Una pila de caramboles, de canvi de cromos, ha passat factura a la fàbrica de Sarrià. No ha valgut el pòsit tecnològic, ni la distribució de riquesa feta durant anys, ni l’esforç de tots els tècnics de generacions anant amunt i avall… ni la memòria dels morts en l’accident. Una decisió freda sense contemplar la història, la pèrdua de riquesa industrial, ni la rendibilitat actual, ha pesat més que altres possibilitats.
Hi ha solucions per abaixar la producció de paper estucat sense haver d’aturar totalment la producció de Sarrià? N’hi ha algunes. Una podria ser esperar que el dòlar es revaluï més per tornar a vendre als Estats Units, el 50% del mercat no fa gaires anys. Una altra podria ser desenvolupar un altre producte i mercat, però, quin? Finalment queda una solució que podria ser temporal esperant que una o les dues coses anteriors es materialitzin. Es pot abaixar la producció suprimint un torn de totes les fàbriques romanents. La producció de les fàbriques de Motril, Sarrià, Saragossa i Sant Joan és de 630.000 tones a l’any. Si es canvia el règim de producció i es passa de 5 a 4 torns s’alliberen 130.000 tones. La mesura no és tan traumàtica pel fet que es dilueix en totes les fàbriques, possibilitant que es faci amb prejubilacions. No es liquida un patrimoni industrial rendible i no té per què ser un cost afegit. Si els sindicats accepten ser flexibles i permetre el treball a 4 torns des de 290 fins a 320 dies (modificant el conveni), es permet una sortida més flexible a la fàbrica, adaptant-se a les fluctuacions del mercat i possibilitant trobar nous productes. A més, si l’aturada de les fàbriques no es fa coincidir en el mes d’agost i es fa coincidir en un mes punta elèctric (P1), els costos no tenen per què ser pitjors. Si encara hi afegim una baixada de l’absentisme, la proposta podria tenir viabilitat.
Ens hem de preguntar també per què hem dilapidat tan alegrement teixit industrial. Per què anem transferint coneixements de forma gratuïta. Per què ens hem tornat tan rígids en les relacions laborals. Per què hem acabat donant tan poc valor al treball a la indústria. Per què facilitem sobre manera que una empresa es deslocalitzi a un altre lloc.
En aquest cas ha estat notòria la direcció de les inversions del grup cap a Motril perquè allà les inversions estaven subvencionades al 50%; tot i que la direcció que prenia les decisions era formada a Sarrià. Nosaltres no hem sabut posar-hi res per contrarestar-ho, ni formació professional, ni clúster, ni res. No hi hem posat política industrial per més que la Generalitat s’ompli la boca dient que s’ha posat les piles.
Un altre fet greu és la requalificació de terrenys. Requalificar terreny industrial per fer-lo urbà residencial és posar el comptador enrere per deslocalitzar una indústria. Va ser un error qualificar a residencial el terreny derivat de la desaparició de la planta de cel·lulosa l’any 1993 i ara no s’ha de tornar a fer fins que no s’hagi executat un pla d’inversions que doni viabilitat a la fàbrica: l’Ajuntament, de forma unànime, govern i oposició, ho hauria de fer saber a l’empresa. Conseller Nadal, freni per llei les requalificacions industrials. És una vergonya, una barbaritat i no és just. Si s’ha de requalificar el terreny d’una indústria, la plusvàlua hauria de ser per a l’Ajuntament, mai per a l’empresa que hi havia. No pot ser que la borratxera immobiliària a sobre es cruspeixi teixit industrial per aquest fet. Aconda ja té la qualificació urbana residencial. Vaig quedar fred quan m’ho van dir.
La sortida de Torraspapel exigeix un pla estratègic. Disminuir 160.000 tones del mercat pot ser important per mantenir el grup. Però encara ho és més saber cap on anirà l’empresa en el futur. Per exemple fóra bo saber que es desenvoluparà la fabricació de paper per impressió digital, l’evolució natural del paper estucat. Fóra bo saber que a Sarrià s’invertirà per canviar la secció de premses de la màquina 4 i que a Sant Joan s’invertirà en la central de cogeneració.
Les decisions industrials no es poden prendre només a curt termini i sovint han de ser més amples que el domini estricte de l’empresa. Cal frenar la sagnia de tancaments i deslocalitzacions derivada de no saber defensar els nostres interessos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!