La crisi pel seu nom

La conclusió a la qual els sociòlegs catalans van arribar, quan van definir l’estat de desconcert català, serà recordada per la història. Tot i ser evident que a Catalunya és difícil entendre certes coses que passen, em temo que el mateix succeeix a la resta d’Espanya i d’Europa. El desconcert es produeix quan no es pot entendre el que ocorre, quan efectes que passen contradiuen lleis o estructures socials establertes; en fi, arriba quan ningú explica clarament aquestes contradiccions.
Amb la crisi econòmica esdevé una cosa d’aquestes. Els polítics del govern de Madrid s’han enrocat a no acceptar la gravetat de la crisi econòmica en la qual hem entrat. Encara aquesta setmana el president Zapatero es resistia a acceptar la previsió de recessió feta per la Unió Europea, dient que “…la comisión se equivoca a menudo“. Però la no acceptació de la gravetat la fa gairebé tothom. Llegeixo una editorial d’un altre diari de les nostres comarques dient que aquesta crisi ens agafa més previnguts que l’anterior del 93; també llegeixo un article on un empresari important es consola dient “…que nos quiten lo bailao“; fins i tot en Ramon Iglesias en el seu Dietari sembla estar tip del tema predint que tanta saturació del problema portarà al desinterès de la gent.
No estic d’acord amb aquesta resistència a veure la gravetat de l’assumpte: fins que no s’accepti no es podrà començar a trobar-hi la solució.
Venim d’un període en què la bombolla immobiliària ha destrossat literalment el teixit productiu del país. La facilitat amb la qual es guanyaven diners ha malversat el sistema financer, mostrant la seva ludopatia, ha canviat la cultura del treball per la de l’especulació, s’ha carregat el teixit industrial i ha posat el turisme en una situació de mala competitivitat en el seu entorn pròxim. Deu anys d’anar fent això pot comportar deu anys més per refer-ho, tot dependrà de l’energia que hi posem per rectificar: si ens entossudim a no acceptar els fets hi estarem més.
Espanya és un país ric en la comparació de països. Si els imaginem ordenats en un bloc de pisos en què cada un és una planta, Espanya es troba en el lloc 25 per ordre de riquesa d’un total de 148. A dalt de tot, a l’àtic, es troba Luxemburg o Qatar, depèn de com es faci l’anàlisi, després vénen Islàndia, Noruega, Suïssa, Irlanda, Estats Units, Holanda, Irlanda, Canadà, Àustria,É a la planta baixa d’aquest edifici hi ha la República Democràtica del Congo, amb un PIB per càpita de 120 $, Etiòpia, Libèria, Guinea-Bissau,… tots situats a l’Àfrica.
Qualsevol economia, si vol anar endavant i millorar l’estat de benestar, ha de guardar un equilibri entre la seva riquesa i les seves despeses. És la mateixa cosa per a les famílies o per a les empreses. Per a un nivell d’ingressos es pot fer un nivell de despesa. Això, que és tan trivial, hi ha ocasions en què s’oblida, com per exemple en el període de borratxera immobiliària. El sistema ha pervertit els valors, fent veure als joves que no feia falta estudiar ni aprendre un ofici per guanyar diners; ha pervertit els objectius, pensant que l’economia podia prescindir de la indústria; ha pervertit els bancs, que han aribat a fer hipoteques fins el 120% del valor de l’immoble, finançant els cotxes englobant-los en aquestes, i induint a tothom a endeutar-se, oblidant el seu paper de garant de l’ortodòxia. El resultat ha estat que tothom s’ha cregut que això era xauxa. Guixaires cobrant més que els arquitectes, restauradors multiplicant preus per dos o per tres, ajuntaments que s’havien cregut que eren a Qatar i un govern que es vantava en fòrums internacionals de tenir un superàvit fiscal propi de país molt ric. Tot era fals! Ara ho sabem. Hi havia superàvit perquè no s’invertia adequadament el resultat del creixement de l’economia en serveis bàsics com sanitat, educació, o rodalies. La bombolla es mantenia perquè ens finançàvem amb recursos externs, amb el 10% del nostre PIB venint de l’exterior.
L’any 1993 va passar una cosa semblant. Els fastos dels Jocs Olímpics i de l’exposició internacional de Sevilla van fer estirar més el braç que la màniga als comptes espanyols, anant a cercar finançament exterior. Aquest fet va sobrevalorar la pesseta, que alhora va fer menys competitius els productes espanyols. La solució va ser devaluar la moneda i assumpte resolt. Ara això no es pot fer. És molt més difícil i dur de resoldre que llavors. Per això mateix no estem millor. Ni tampoc ens serveix el que hem “bailao” perquè hem ballat el que no tocava i ara ens farà falta. Hem fet entrar al món laboral gairebé una generació a la qual hem acostumat a entrar a treballar a les 8 i que a 3/4 de 9 ja es posa a esmorzar; hem acostumat a tothom a creure que això de treballar és nefast, fins i tot esclau, per la qual cosa és ben vist “passar” del tema i reivindicar 35 o menys hores, tenint dret universal a no treballar les nits, ni els dissabtes, ni els diumenges. Aquesta setmana ho hem llegit, surten dels instituts fornades i fornades de joves mal formats, amb baix nivell de capacitat d’expressió i de matemàtiques, sense cap formació professional que els pugui encaminar en el món laboral.
Som al pis 25 començant per dalt de l’edifici. Però és que els nostres costos com a societat es troben almenys al pis 20. Això fa que el lloc en el rànquing de competitivitat d’Espanya sigui el 29. Resoldre-ho voldrà dir refer aquestes bestieses fetes en els darrers anys. Voldrà dir formar joves amb el nivell adient i amb prou formació professional, voldrà dir canviar la forma de veure el treball, valorant la concentració i l’esforç (i resoldre l’absentisme), voldrà dir fomentar nous emprenedors, voldrà dir donar recursos morals i materials als que poden fer inversions, voldrà dir deixar de fer certes inversions i despeses públiques, voldrà dir aprimar el sector públic, voldrà dir eliminar tots els impediments que l’administració posa (en particular ACA i Medi Ambient) perquè s’agilitin els projectes,… en fi, voldrà dir tornar a posar el braç fins on arriba la màniga, fins i tot una mica menys durant uns anys.
Aquesta és la part dolorosa del tema. El temps en què el braç ha d’estar per sota la màniga implica molta gent a l’atur, caiguda d’empreses, contenció pública, congelació de salaris de funcionaris… Durarà més o menys depenent de la nostra intel·ligència a afrontar el tema de cara, amb valentia, sense por a dir les coses, sense amagar el cap sota l’ala. Dependrà del temps que tardarem a interioritzar la paraula màgica que ens ha de treure del problema: productivitat.

Afegeix un comentari