Camins de l?exili


La ratlla fronterera entre l’Alt Empordà, la Garrotxa, la Vall de Camprodon i la Cerdanya ha estat testimoni en la història de nombrosos episodis. Des d’actuacions de contraban, passant per bandolerisme, per accions de guerrilla, per accions d’invasió, fins a accions d’exili. A la Vall de Camprodon hi ha moltes persones que tenen parents a l’altre costat. L’emparentament entre gent del Vallespir o del Conflent amb gent de la vall és un fenomen important. Al llarg de la història, de les guerres, i de moments de misèria econòmica, la gent creuava la ratlla fronterera per resoldre els seus problemes. L’intercanvi de gent, no ha estat només en la direcció França-Espanya, sinó que també s’ha donat en la direcció contrària. Durant les guerres es produïen exilis, però també desercions per no haver d’anar a combatre. L’episodi més gran va ser l’exili després de la guerra civil espanyola. La fugida per les nostres muntanyes comença el mateix mes de l’alçament militar del juliol de 1936. En aquells dies molts religiosos i altra gent de la burgesia catalana es van sentir en perill. Els capellans que vivien a la comarca van sortir en dos grups, un per coll de Malrem fins La Menera i l’altre per coll Vernadell fins el Coral. Durant aquests primers temps de la guerra n’hi va haver molts que van travessar la frontera per arribar a Prats de Molló. A través de França entrarien a Espanya per Navarra al costat de Franco. Un altre grup que va creuar la frontera va ser el dels desertors, gent cridada a files que s’escapava. Aquest grup solia demanar ajuda a coneguts en el territori per poder travessar la frontera. Es coneix el cas de gent d’Olot que va travessar la frontera per la seva part més alta, cap a Mentet, o cap a Prats per darrera el Costabona, per coll del Pal, per no aixecar sospites.

El pas més conegut, el més terrible, va ser el de la retirada durant el febrer de 1939. Per les fronteres de Girona van sortir unes 500.000 persones, 100.000 de les quals pels colls entre la Garrotxa, la Vall de Camprodon i el Vallespir. Tot i saber que la guerra arribava al seu final, l’èxode republicà agafà als francesos completament imprevistos: el govern ordenà obrir la frontera només als civils i als soldats ferits a un ritme de 2.000 persones cada dia… en 5 dies passaren per la frontera una quantitat de més de 50.000 persones; la pressió fou tan forta, amb l’arribada incessant de soldats en retirada, que l’ordre esdevingué impossible de complir. El fet també va agafar per sorpresa a la gent de Prats de Molló. Prats en aquell temps era un poble de 2.147 persones repartides entre la vila i els 109 masos del seu voltant. La vila estava en recessió per la baixada de la producció tèxtil i de la fabricació d’espardenyes. L’esperança es trobava en l’augment del turisme en l’estació termal de La Presta, a 7 km de la vila riu amunt, direcció Costabona. Pels colls d’Ares, Pregon i de Siern hi va passar una quantitat de gent estimada en100.000 persones a la que s’ha d’afegir la xifra de 15.000 a 25.000 caps de bestiar (ovelles, vaques, cavalls, cabres, porcs,…) que anava amb ella. Si a això hi afegim que va passar entre el 27 de gener i el 13 de febrer, en 18 dies, en ple hivern, podrem fer-nos una petita idea del dramatisme que es va viure en aquells moments. A l’Ajuntament de Prats de Molló es conserven documents que descriuen com es van viure aquells dies a la zona. En els següents paràgrafs se’n transcriuen textualment alguns fragments: “El 25 de gener de 1939, tres personalitats fugitives de Camprodon han vingut a advertir-nos que es preparava un grup de 10.000 civils per fugir de l’invasor i per entrar a França. Ens han assegurat, també, que els hospitals de Camprodon serien evacuats i que comptaven amb 4.000 ferits i malalts. Ens trobem en ple hivern i les muntanyes estan cobertes d’una espessa capa de neu, però la cohort de l’espant i de la por estan en marxa i res, ni cap obstacle, l’aturarà mai. El número de ferits i de malalts pot semblar important venint de Camprodon, però cal recordar que aquí es va establir la reraguarda dels republicans des de les riberes de l’Ebre. A Camprodon els ferits es trobaven a l’hospital, als hotels Güell i Rigat, i a la sala del cinema del casino. A coll d’Ares la carretera no enllaçava amb França. Pel costat espanyol estava a 1,3 km del coll, mentre que pel costat francès es trobava a 4 km, fins el coll de la Guilla. Per tant, tot el material que portava la gent es va aturar abans de la frontera, anant a estimbar-se rostos avall fins la ribera de coll d’Ares. Només van creuar la frontera 12 autometralladores i sis petits canons perquè un grup d’artificiers francesos se’n va ocupar de traslladar-ho malgrat les dificultats del camí. “El 27 de gener de 1939, cap a les onze, arriben al pont de Prats els primers fugitius per grups de persones, vells, dones i nens; comença la desfilada. Els que arriben estan extenuats per la fatiga, tenen molt fred i fam; la seva cara mostra clarament el terrible patiment que porten.” El dia 28 de gener, el brigada de duana senyala que hi ha un altre corrent d’arribada a Prats. Els civils arriben a La Presta, havent passat pel coll de Siern i pel coll Pregon. Al peu de La Presta, a La Farga, hi passen durant el dia 28 uns 400 refugiats que baixen des de coll Pregon. El mateix dia 28 passen per coll d’Ares més de 6.000 persones. “El 5 de febrer plou i neva a muntanya, els refugiats espanyols estan amarats; és urgent posar tota aquesta pobra gent a aixopluc; les classes, les escales de servei de les escoles, respectades fins aquest dia, s’omplen de grups de gent. Estampits els uns contra els altres, les dones, la major part de les quals alletaven els bebès, els nens i nenes tremolant…” El dia 6 de febrer el lloctinent de duana indica que una unitat d’enginyers espanyola treballa en territori francès per tal d’arranjar un camí de carros que permeti la connexió entre les dues carreteres a ambdós costats de la frontera a coll d’Ares. “Amb un gruix de neu de mig metre, els ferits i malalts fan prova d’un coratge sobrehumà per fugir del perill; les ferides rebudes durant els combats, encara no cicatritzades, es tornen a obrir, la sang raja de nou,…” Del 7 al 12 de febrer s’anuncia l’arribada de combatents de l’exèrcit. Del 8 al 12 passen 37.000 homes de tropa amb els seus quadres, perfectament ordenats. S’organitzen campaments d’acollida. A les escoles, al costat del pont venint de coll d’Ares, el campament Cendreu; al camp de vacances; a Sant Martí; i al poble de Tech, uns quilòmetres més avall. El 9 de febrer l’exèrcit de Franco arriba a El Pertús. El dia 13 arriba a coll d’Ares. Del 15 de febrer fins el 24 de març es refugien en els camps d’acolliment de Prats fins a 42.000 persones, amb problemes d’avituallament, d’higiene, de calor i sense cap servei mínim. Els dies 24 i 25 de febrer canvia el temps de forma sobtada; neva a Prats de Molló, on aviat hi haurà una bona capa de neu. Els refugis precaris construïts pels exiliats son insuficients per suportar el fred i l’humitat. Finalment, el dia 16 de març arriba l’ordre d’evacuació de Prats per anar a l’interior de França. Faran falta 8 dies per transportar-los tots al seu destí. Es compten 36 morts a Prats de Molló des del 27 de gener al 20 de març de 1939. Sembla una xifra poc important tenint en compte el número de ferits que ha passat per coll d’Ares. Això es pot explicar pel fet que els ferits més greus eren conduits a Arles de Tec, 20 quilometres més avall en un hospital provisional instal•lat allà. Altrament, es comprèn que molts morts no van ser comptabilitzats: els ferits greus potser no van arribar mai als camps d’acollida i van ser enterrats anònimament en el bosc. Heus aquí, doncs, que durant els 18 dies que separen el 27 de gener fins el 13 de març de 1939, els colls que separen la Vall de Camprodon amb el Vallespir van patir l’èxode més gran i més dramàtic de la història; un èxode de prop de 100.000 persones de la mà de la misèria, la fam,el fred i la incertesa del seu futur. Fa dos mesos a can Cuadrado, a Camprodon, s’ha obert una exposició permanent d’armes i de material trobat en els colls de l’exili. La visita de l’exposició i recórrer l’itinerari a peu de Molló a Prats de Molló pel camí de la retirada, de 15,5 km, passant per coll d’Ares, poden ser una bona activitat per mantenir viva la història.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *