QUAN BRUNZ EL VENT

Quan brunzeix el vent

 

 

 

 

 

 

Quan brunz el vent entre escletxes,
finestres, racons i obertures
fa palès l’aflicció i les súpliques
d’unes veus que no identifico.
Tampoc sé diferenciar els diàlegs
que m’estrableixen el Mestral i la Tramuntana
a força de despullar una fragilitat
que no amago i gosa predisposar-me
a sentir-me aïllat i alhora lliure.
Són missatges sensibles al tacte,
l’estrofa del gemec al rostre
d’unes veus que no identifico.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *