De Sants estant

Bloc de Joan Mollà

TAMBÉ ELECCIONS AL SENAT

Publicat el 21 de juny de 2016 per joanmb

Tots sabem que quan hi ha les anomenades “Elecciones Generales” hem de fer una doble votació: pel Congreso de los Diputados ( papereta blanca, tot i que a mi em sembla que li escauria més el color sèpia ) i al Senado ( papereta salmó, potser fumat, no queda clar ).

La primera de les urnes, la de les paperetes blanques, tothom sap més o menys com funciona: agafes una llista i la poses al sobre, encara que no coneguis ningú, més enllà del cap de llista. És una votació de les anomenades amb llista tancada i bloquejada: tots els que esculls són de la mateixa opció i no en pots canviar l’ordre. Un exemple de com no hauríem de fer-ho en la nostra futura República.

Per a la segona urna, la del color salmó, et trobes un desplegable i has de posar un màxim de 3 creuetes d’entre tots els que hi ha al llençol. Un cas d’eleccions amb llistes obertes: pots escollir els 3 que vulguis, encara que siguin de partits o coalicions diferents. Això ja està més bé. Bé, només  en principi: si analitzes per a què serveix el Senat i la forma en que es tradueixen les preferències de la gent, això es pot interpretar com una autèntica presa de pèl. Analitzem-ho.

D’entrada, els anomenats Pares de la Constitució, en teoria la proposaven com una cambra de representació territorial, cosa que mai ha arribat a ser. De fet ha esdevingut un cementiri d’elefants, polítics, naturalment. Aquesta segona cambra se l’haguéssin pogut estalviar i el pressupost estatal (és a dir, les nostres butxaques) n’obtindria un considerable alleujament.

L’autèntic sentit d’aquesta invenció, a part d’exili daurat dels paquiderms, és el de fer de segon cinturó de control parlamentari, sobretot al servei del bipartidisme: tot allò que s’escapi del desitjat al Congrés pot ser invalidat a l’arribar aquí, com per exemple, una reforma de la sacrosanta Constitució. Posteriorment encara han habilitat una tercera cambra de control: el Tribunal Constitucional, al qual, a més, darrerament, en el colmo del neofranquisme més recalcitrant, li han adjudicat funcions executives.

Però tornem a la segona cambra. Perquè encara que la proporcionalitat de la representació de la població en el cas dels Diputats ja és bastant discutible, en el Senat és de pel·lícula de terror. Analitzem-ho:

Aquest té 266 membres, 58 dels quals són escollits pels Parlaments Autonòmics, i els altres 208 per elecció directa amb les paperetes salmó. Aquests 208, a part de les “peculiaridades” de les illes i de les 2 ciutats nordafricanes, són escollits a raó de 4 per província. Tinguin la població que tinguin. Així, per exemple,  la província de Barcelona que té, més o menys, la mateixa població que les 20 províncies menys habitades d’Espanya, escull 4 senadors, mentre que aquestes n’escullen 80.

Fixem-nos, sobretot en els resultats de les darreres eleccions de desembre de 2015. Comparem el percentatge de vots de les principals opcions “nacionales”, el percentatge d’escons al Congrés ( sobre 350 ) i el del Senat ( sobre els 208 ).

 

PARTIT/COALICIÓ

% vots

n. diputats

% diputats

n. senadors

% senadors

PP

28.7%

123

35,1%

124

60%

PSOE

22%

90

25,7%

47

22,6%

PODEMOS i CONFL.

20,7%

69

19,7%

17

8%

CIUDADANOS

14%

40

11,4%

0

0%

Es pot veure fàcilment que pel que fa al nombre de Diputats, hi ha un lleuger biaix que afavoreix als partits més votats i perjudica als menys. En el cas dels Senadors, la cosa ja és de proporcions èpiques. No calen gaires més comentaris.

I ara, anem a casa nostra i el que ens interessa, el vot independentista. Encara que a molts ens costi d’empassar, llistes separades al Congrés. I encara que sabem pel que serveix el Senat i el biaix que hi ha, no podrien haver fet una estrategia diferent? No podrien haver fet una sola llista, amb altes probabilitats que sortissin els tres de la majoria de províncies? I a sobre, aquests dies hem hagut d’assistir a una estrategia de tirar floretes als més rellevants de la llista de la competència. Per allò del quart senador, potser?

Doncs a mi em semblaria millor, si no volien renunciar a llistes separades, adoptar una estrategia un xic agosarada, però segurament més eficient: presentar només dos candidats a cada llista, amb la qual cosa, “obliguen” els seus votants respectius a escollir els dos de la seva i un de l’altra. Així es concentra el vot en els quatre i potser en vàries províncies tots els senadors escollits serien indepes.

No vull ser presumptuós, però intueixo que no se’ls ha acudit. I si algú els ho hagués proposat, ben segur que no acceptarien renunciar al tercer de la llista. Em queda el dubte de si tenim ments poc brillants en els quadres de les formacions indepes ( i en les altres, evidentment ) o si només pensen en termes de partit i no de País. S’admeten apostes.

De totes maneres, el Senat serveix pel que serveix, i no sé si valia la pena dedicar-hi tant d’esforç.  Sento haver-vos fet perdre el temps, però també el perdrem posant creuetes en el llençol salmó fumat.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.