RENOVACIÓ, REGENERACIÓ I REFUNDACIÓ DEL SISTEMA DE PARTITS.
Estem en un moment políticament pervers per a Catalunya. La darrera legislatura ha estat l’ùnica en que l’independentisme, al menys nominalment, havia aconseguit la majoria absoluta en vots i escons. Però ha estat calamitosa des del punt de vista de l’acció del Govern i de l’actuació dels diferents partits implicats. La convocatòria precipitada d’eleccions ha representat, una vegada més, la pèrdua de centenars de milers de vots i que s’entregui el Govern a un partit dels repressors del 155. No es podien fer pitjor les coses.
Durant aquest temps, s’ha negociat amb Madrid com si s’ignorés que mai compleixen cap dels seus compromisos. Afegim-hi la disputa per l’hegemonia i entre partits que haurien de ser al mateix bàndol i de les contínues estrategies de desgast mutu i de lideratges de vegades tòxics i inflats d’ego.
Com a conseqüència, han anat convocant congressos, per mirar de redreçar el rumb. Anirant al moll de l’òs, a l’origen real d’aquest fracàs? No ho sembla: els partits funcionen com una excrecència del règim del 78. I, és de témer que tot quedi en una lluita per aconseguir càrrecs, sous i influències. Amb joc més o menys net o amb clavegueres.
No podem esperar més. Portem set anys de retrocés institucional. Ara és el moment en que l’independentisme social i organitzat jugui fort i sotmeti els partits a una pressió asfixiant. Han llançat per la borda milers i milers d’hores de voluntariat, l’esforç de ciutadans jugant-se el físic als centres de votació i als carrers, i han desfet les il·lusions de milions de catalans que volen i necessiten un nou estat. Necessari per a tots, pensin com pensin i votin a qui votin.
Per tant, crec que cal fer a aquests partits qualificats d’independentistes, i a tota l’opinió pública en general, una sèrie de consideracions sobre el capteniment d’aquestes formacions i unes exigències de canvi de rumb immediat i d’una regeneració política en profunditat, si realment es vol aconseguir el suport de l’electorat, la mobilització cívica i la llibertat de Catalunya.
Consideracions:
-Una de les principals causes d’aquest retrocés és, sens dubte, l’actuació política dels darrers temps, començant per la renúncia a implementar la proclamació de la independència el 2017 i l’errònia estratègia d’intentar negociar amb partits i govern de l’estat, ignorant que mai compleixen el que pacten.
-El desengany de molts votants independentistes pot conduïr-los a optar per l’abstenció o per votar formacions molt allunyades de l’esperit democràtic i tolerant que sempre ens ha caracteritzat. Els tres partits fins ara amb representació parlamentària s’han de sentir els principals responsables d’aquestes tendències de l’electorat.
-Cal una renovació de lideratges: els dirigents que estaven al front durant els fets de 2017 han de donar pas a noves persones. Així es fa a tot arreu després d’un fracàs polític.
-Aquest renovació ha d’anar acompanyada d’una aposta sincera en el seu discurs, comprovable per la seva actuació: Fidelitat a l’octubre de 2017 i a la via de la unilateralitat per aconseguir la independència.
-Prou de pactes amb l’enemic. L’actuació de qualsevol dirigent independentista digne d’aquest nom ha de procurar debilitar l’estat opressor, fer-lo ingovernable.
-Cal endegar una necessària regeneració del sistema de partits, una renovació. Fins i tot hauríem de parlar d’una refundació: és imprescindible canviar la forma d’entendre i de funcionar d’un partit democràtic i d’exercir un càrrec públic: compromís amb els programes electorals, transparència en el funcionament i en el finançament, limitació de mandats, desprofessionalització de la figura del polític, entès com un servei temporal al País, com una pausa en la seva carrera professional. Renúncia expressa a la tàctica de les portes giratòries. Democratització del seu funcionament, amb realització de primàries en l’elaboració sencera de les llistes electorals, i no només per escollir al cap de cartell. Proximitat dels càrrecs electes amb els seus electors: és impensable, amb els mitjans d’avui en dia, que no s’hagi de rendir comptes de les decisions preses, de les votacions parlamentàries i de no obrir-se a la societat, fent consultes freqüents i canalitzant demandes.
-Considero que aquesta exigència de renovació i regeneració l’hauria de liderar l’Assemblea, per la seva capacitat de mobilització, tot cercant l’adhesió d’altres entitats civils, sempre que estiguin plenament d’acord amb aquesta estratègia.
-L’Assemblea hauria d’actuar de la manera més transversal possible. Que hi hagi socis que formin part d’aquests partits no representaria una contradicció, ans al contrari: aquests socis haurien de ser la punta de llança d’aquests objectius transformadors. D’altra banda si s’aconseguís aquest canvi de rumb dels partits, a la llarga és possible que molts ciutadans s’acabin fent militants d’algun partit autenticament independentista, millorant la seva mínima implantació actual, inferior, entre tots, a l’u per cent del seu l’electorat potencial.
– Finalment, si la partitocràcia segueix sorda al clam social que demana un canvi de rumb decisiu en l’estratègia política de l’independentisme, d’una forma o altra caldrà unir esforços per formular i formar una alternativa política transversal que compleixi aquests paràmetres enunciats, amb la garantia que els representants d’aquesta força emergent no se’n puguin desviar gràcies a unes normes, estatuts, i codis de bones pràctiques en mans dels electors o afiliats. Si s’arriba a aquesta situació, ben segur que tindrem una militància ja sensibilitzada i mobilitzada a punt per dur-ho a terme. Ja des d’ara els partits actuals n’estan assabentats.
– No tenim temps per perdre. Ara és el moment. No siguem esclaus d’una falsedat que ve de la tan publicitada transició modèlica. Vivim en un estat aparentment democràtic però ideològicament franquista. I només amb una societat mobilitzada i unes opcions electorals renovades i fiables serà possible reprendre el camí que es va estroncar per la por, la renúncia o l’engany d’uns dirigents que encara dirigeixen
Podem estar d’acord en el diagnòstic (“unes exigències de canvi de rumb immediat i d’una regeneració política en profunditat, si realment es vol aconseguir el suport de l’electorat, la mobilització cívica i la llibertat de Catalunya.”), però el tractament és més discutible (“aquesta exigència de renovació i regeneració l’hauria de liderar l’Assemblea, per la seva capacitat de mobilització, tot cercant l’adhesió d’altres entitats civils, […] de la manera més transversal possible.”)
.
Sembla necessari recuperar la idea de Llista Cívica, però ara amb un lideratge clar de l’Assemblea i no com a mera impulsora. Tanmateix, hem errat també en les eleccions al Secretariat Nacional, i la solució és contrària al parer de la majoria directiva de l’ANC, que no sap com aplegar, encoratjar i mobilitzar els socis i els independentistes al seu voltant. Suposo que caldrà tornar-la al full de ruta en forma d’esmenes, però són tants els gripaus que ens hem empassat que arrosseguen la panxa i ens arronsem.
Els partits polítics ja ens estan dient el camí que agafaran.
Estan buscant nou electorat i van oferint noves ideologies com si fóssim en época de rebaixes o de out let o de saldos.
Uns remenen en el món del obrerisme, altres en el món benestant dels que volen conservar . Uns i altres agermanats amb el partits hispànics
Quina renovació o regeneració estan disposats a fer? Si ja surten diferents “patums” parlant de canviar l’hàbitat i de recuperar antics esperits.!!
No ens enganyem. Parlar d’independència amb ells es parlar-ne amb la paret. Et sortiran amb frases ambigües i buides i nosaltres a donar voltes sobre nosaltres mateixos altre vegada.
Penso que l’organització d’alguna cosa ha de venir d’una altra banda.
No donem per acabat el projecte de la Llista Cívica”. Se li pot posar un altre nom
Hi ha hagut un retrocés, és veritat, i nosaltres estem estancats en aquest retrocés. Quan ens dirigim als partits polítics i els hi demanem i continuem demanant i després diem que els hi exigim i després els hi diem que han de canviar i després….tornem a començar …anem contribuint a aquest retrocés.
Certament, Carme. La regeneració política no vindrà pas dels polítics professionals, dels partits. Ells estan en la seva zona de confort defensant el seu status. Només pot haver-hi una regeneració, fins i tot diria que una refundació de la política, si la impulsem des de baix. Tenim feina.