De Sants estant

En tot el desgavell originat a rel del recent accident ferroviari del Penedès, hi ha una sèrie de circumstàncies que ens interroguen de manera preocupant. Pendents encara de com vagi evolucionant l’emergència i en plena desfilada de llevantades i pluges diverses, cal plantejar-se un conjunt de preguntes que no crec que tinguin una resposta fàcil. Però com a mínim, ens poden servir per reflexionar:

-La llevantada tenia fronteres administratives? O va afectar també el litoral mediterrani, més enllà del Principat? Perquè sembla que la paralització del servei només afecta a Rodalies i Regionals de Catalunya.

-En episodis meteorològics durs, principalment de pluja o vent, no hi ha uns protocols establerts de revisió nocturna d’infraestructures per garantir la seguretat i el funcionament el dia següent, o per organitzar solucions alternatives?

-Potser és que viatjar en tren a casa nostra era com jugar a la ruleta russa i nosaltres sense saber-ho?

-Potser ha influit en la postura del col·lectiu de maquinistes la coincidència amb un esgarrifós accident amb més de 40 morts a la línia d’alta velocitat? Però sorprèn que la constatació d’elements estructurals defectuosos en altres punts d’aquella xarxa no ha representat l’aturada general de l’AVE a tot el territori espanyol. Com ho hem d’interpretar, que Espanya no pot paralitzar-se però Catalunya sí, i durant varis dies? I sobretot si afecta el tipus de trens més necessaris per al conjunt de la població, el més bàsic, els que van més a poc a poc, de vegades desesperadament a poc a poc!, i per tant, amb menys perill objectiu de catàstrofe de grans dimensions?

-Parlem del col·lectiu de treballadors de Renfe, especialment dels maquinistes. Evidentment, cal exigir el màxim de seguretat en aquest i en qualsevol ofici, tot i que hem d’acceptar que el risc zero no existeix en cap activitat humana. Hem detectat coses que són molt preocupants: un col·lectiu que aprofita la feblesa extrema del govern-gestoria de la Plaça de Sant Jaume per imposar les seves condicions, que no sé si exigeixen en altres territoris. Recordem que temps enrera el personal de Renfe ja va boicotejar i escapçar el traspàs efectiu de Rodalies, segurament en defensa d’uns drets laborals legítims i, potser, per una animadversió a tot el que representa Catalunya.

-En tot cas, des del punt de vista del simple usuari, el col·lectiu de maquinistes i d’altres treballadors de Renfe haurien d’estar informats del funcionament proper a l’excel·lència dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, tant pel que fa a puntualitat, manteniment i renovació del material mòbil i com de l’estat general de les infraestructures. Suposo que el secret està, simplement en unes inversions i una gestió adequades i no en l’abandonament sistemàtic al que ens sotmet l’estat espanyol, garrepa en tot el que fa referència a Catalunya, castigada i explotada per la seva condició de Colònia rebel. No creuen que potser treballarien amb millors garanties de seguretat en la xarxa de FGC? Jo m’ho plantejaria.

I ara què?

La feblesa de la nostra classe política és majúscula. Un govern/gestoria absolutament dedicat a pacificar la població, a desmobilitzar-la i descatalanitzar-la, arraulit en la seva feblesa, dedicat a obeir la veu del seu amo a Madrid. I uns partits independentistes que juguen a negociar amb ells com si no fossin conscients que és picar en ferro fred, venent com a grans èxits els trucs de màgia amb què els van enganyant. Tot plegat per continuar en els càrrecs, siguin en les institucions o en els partits en els que es van eternitzant, mentre el País se’ns desfà a les mans. I així anys i panys.

I la societat civil, ben adormida: un desgavell tan general, no només de comunicacions, infraestructures, també de serveis bàsics com l’ensenyament o la sanitat, la problemàtica de l’habitatge, dels agricultors i pescadors… Voleu dir que alguna cosa a casa nostra funciona dignament, i no per manca d’esforç dels que hi treballen?

Prou!

Sembla que, finalment, algun moviment  cívic proposarà sortir al carrer. Però amb algunes prevencions: que no sigui només flor d’un dia. Cal que sigui el principi d’una onada. I que no sigui per anar contra uns d’aquí o d’allà. Contra els uns o els altres. Per canviar i que res no canvïi. No desviem l’atenció del fet fonamental. Anem a l’arrel de la qüestió: aquesta no és sinó no haver fet la feina que tocava el 2017. I acabar-la com més aviat millor és l’única sortida possible. Per tant, caldrà sortir al carrer, amb estelades, ràbia i el cap ben clar. I no un dia: el primer de molts. I un lema clar, trieu o inventeu:

Independència o desgavell.

Independència o caos.

Independència o desaparició.

Independencia o col·lapse.

Independència o independència.

…..