Panorama nou anys després.
El món ha canviat. Nosaltres també.
Internacional
La salut de la democràcia a Europa i a tot el món tendeix a empitjorar: predominen els liders autoritaris, narcissistes i paranoics. Tot un perill per a la pau mundial.
Augmenten els desequilibris econòmics no només entre els estats, sinó dins de cada un d’ells. Cada vegada, una part major de la riquesa mundial està en mans d’unes poques empreses i dels seus dirigents multimilionaris.
L’acceleració de l’avenç tecnològic i la lògica modificació dels panorames laborals i econòmics configuren uns canvis socials impensables fins fa poc. Tant, que s’entreveuen no només inestabilitats i crisis en l’organització del mercat laboral sinó també una redefinició dels serveis públics necessaris per mantenir una relativa pau social.
El poder efectiu, econòmic i polític mundials en unes poques mans pot arribar a impossibilitar fer front a les emergències globals, com el canvi climàtic i les migracions massives, entre d’altres. Fins i tot, com ja s’avisa, pot posar en perill el futur de la humanitat en mans d’eines algorísmiques fora de control.
Estat espanyol
Totes les males arts amb les quals l’Espanya eterna va aixafar l’independentisme les apliquen ara als socialistes, tan ineptes com corruptes i celtibèrics. Això portarà, inevitablement, a un govern dirigit per l’extrema dreta.
La por al trencament de la unitat de l’estat i la perpetuació de la seva visió imperialista impulsarà el nou govern de l’estat a fer un canvi de règim de caire franquista, amb modificacions de la Constitució i de les lleis electorals per evitar-ho: tota una segona transició com els crancs.
Tampoc no cal prendre-s’ho negativament: Amb els governs de dretes a Espanya l’independentisme ha avançat. Amb els de la pressumpta esquerra s’ha adormit. En tot cas, els nostres partits, diguem-ne independentistes, cal primordialment que es dediquin a furgar en la seva inestabilitat, si no és que ja els està bé que, per exemple, els partits perifèrics deixin de tenir representació a Madrid via enginyeria electoral.
Catalunya
Cal que anem fent xarxa amb els diferents col·lectius i multitud de ciutadans que estan queixosos del fatal funcionament del País en tants i tants àmbits. És que hi ha alguna cosa que funcioni? No arriba el moment d’organitzar una protesta de País i posar en evidència el no-govern (o des-govern) d’Illa? I un dubte raonable, són tan summament inútils com sembla o s’hi afegeix un toc de volguda perversitat?
És evident que la deriva represiva i violenta dels Mossos tendeix a augmentar. Semblen cridats a copiar el model d’Elx i dels piolins. I els canvis a la cúpula semblen anar cap a aquesta direcció d’enduriment.
En tot cas, és inevitable retornar a l’enfrontament amb el poder establert, Només l’escenari d’un nou estat permetrà trobar la solució a totes i cadascuna de les problemàtiques actuals, convertides, cada una d’elles actualment, en un cul-de-sac insuperable.
Cal connectar amb les dinàmiques internacionals de redefinició de fronteres: Quebec, Escòcia, Gales, Irlanda…
I, sobretot, l’independentisme mobilitzat ha de deixar de mirar la classe política com un femer del qual cal fugir. Ha de saber conjuminar l’activisme civil amb la militància política. Només així tindrà la possibilitat de dur a terme, des de la legitimitat dels vots i la força del carrer, l’alliberament nacional imprescindible. Per treure el País del fang ens hem d’enfangar. O expressat d’una altra manera, com va dir el savi: tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.
I és urgent: la situació de la democràcia a Espanya, a Europa i globalment tendeix a empitjorar. L’únic camí viable és la voluntat d’aixecar la DUI: Vam votar i vam guanyar. Fa nou anys, però segueix vigent.