De Sants estant

La primera onada de la pandèmia va posar en evidència que ningú d’allà no creu en l‘Espanya de les autonomies, l’estat més descentralitzat del món segons alguns mentiders compulsius. Per això, sense pensar-s’ho gens van muntar un estat d’alarma que els permetia centralitzar-ho tot, donar gran rellevància a exèrcit, guàrdia civil i policia, i prendre les decisions per reial decret, assumint-ho des d’un ministeri de sanitat, pràcticament buit de competències ja transferides, per tant, sense cap experiència en la gestió del dia a dia ni de comandes ni de proveïdors, i alentint les decisions per l’eterna i tradicional burocràcia “mesetària”.

Acabat l’estat d’alarma i retornades les competències, sorgeix un rebrot d’infeccions. I cada comunitat ho ha de gestionar pel seu compte, amb l’amenaça que, si cal, tornarem a la casella de sortida i n’assumiran el control: com en el joc de l’oca, i “mano perquè em toca”.

Mentrestant, però, s’han inventat una nova manera de tenir el nostre feble Govern lligat de mans i peus, mirant de ridiculitzar-lo sempre que es pugui, evidenciant que l’autonomia és un miratge. I còm s’ho han fet? Doncs amb les eines d’obstrucció massiva que representen fiscalia i jutges. Analitzem-ho i donem-li la importància que té, perquè no se n’ha dit res, ni per part dels opinadors, ni partits, ni sanitaris ni del mateix Govern. I és una prova més de la feblesa de la democràcia.

Veient que es descontrola el nombre de positius a la zona del Segrià, lògicament a causa de la presència de temporers i aspirants a ser-ho, vivint en condicions més que precàries, la Conselleria de Sanitat dicta una ordre de confinament perimetral de Lleida i 8 municipis més, amb una sèrie de normes a complir per frenar la pandèmia. Immediatament, un jutge ho desacredita i invalida l’ordre. Revolta dels veins, comerciants, restauradors, etc. “’És que això és un desgavell…No sabem què podem fer i què no…”. De moment han sembrat el caos i el desconcert i han assenyalat clarament: la Generalitat no sap el que es fa i no té capacitat ni de decidir com combatre la infecció.

Llavors, el nostre executiu canvia de tàctica: per driblar l’actuació del jutge, emeten un Decret-Llei, de rang superior i que, en principi, sembla que fiscalia i jutges no hi poden fer res. Doncs sí: un jutge de guàrdia modifica el decret, exonera un dels 8 municipis perquè segons ell no s’hi ha detectat prou casos, limita la duració del decret a 15 dies i exigeix a la Generalitat que informi de l’evolució de la situació. I la fiscalia també intenta afinar el que s’està decidint per a la Regió Metropolitana.

Arribats aquí, ja podem anar pensant què pot fer el nostre Govern si qualsevol li pot esmenar la plana. Un jutge és epidemiòleg? És expert en tot? Pot qüestionar-ho tot? Pot argumentar que algunes decisions són anticonstitucionals? Doncs que ho porti al TC. I, si pot ser, que aquests se’n vagin a una cursa de braus i no tinguin pressa a estudiar-ho. En tot cas, és fa evident, cada vegada més, que no estem en una democràcia sinó en una togacràcia, on el nostre feble Govern escollit democràticament (però mediatitzat pel Suprem) està sotmès a un funcionariat que en molts casos es regeix per una ideologia franquista i autoritària passada de pares a fills, un engranatge visible més de les clavegueres de l’Estat. En fi, que tot això que passa és de jutjat de guàrdia.

Bé, no. Deixem-ho córrer. Només era una frase feta…