De Sants estant

Primer de tot, una mica de context: Al Secretariat Nacional de l’Assemblea hi ha diferents tendències, hi ha dissensions. Però això no ens hauria de sorprendre: és una conseqüencia de la divisió de l’independentisme, tant l’institucional com el de les bases. Si no hi haguessin diferents estratègies dins de l’Assemblea voldria dir que aquesta no respon a la realitat social i política.

Després de mig any de funcionament del nou Secretariat, a la vista de les campanyes, manifestacions, manifestos, declaracions i filtracions periodístiques podem fer-ne una anàlisi. Potser així entendrem el perquè del projecte de Full de Ruta presentat a discussió de les bases i en podem fer una valoració acceptant, d’entrada, que hi ha com dos sectors dins del Secretariat: un de majoritari que representa l’actual equip directiu i l’altre, considerat crític, tot i que la realitat és més difusa i la frontera depèn de la temàtica concreta que s’abordi. Jo, personalment, em sento més proper a aquests darrers.

La clau de la situació actual és la manca de mobilització. I no cal insistir en les causes. Tots les sabem, si bé la més important és el cul de sac a que ens han menat les forces polítiques independentistes. El repte al que ens enfrontem és com aconseguirem aquesta mobilització. Uns tenen en ment la via de la desobediència i la lluita noviolenta i els altres més aviat ens inclinem per l’activisme il·lusionat en construir una mena de via escocesa per trencar el sistema de partits, que són fills d’una malaurada transició.

Una de les diferències més importants és que, mentre uns potser encara tenen l’esperança que algun partit o líder accepti el repte d’alliberar-nos com a Poble, els altres no n’esperem gran cosa i creiem que cal cercar noves eines polítiques i nous lideratges.

Uns manifesten el desig de tornar als origens, cap allà el 2012 i següents, quan l’Assemblea va actuar com una eina meravellosa per empènyer el nacionalisme polític cap a l’independentisme. Els altres valorem que les circumstàncies han canviat, que no és possible fer marxa enrere, que el fracàs, la repressió i l’engany passen factura en les bases i en la classe política, i que cal trobar noves maneres d’avançar, inèdites i disruptives, sense oblidar que hi va haver un octubre de 2017 que ho canvia tot i que no es pot evitar ni menystenir.

-Mentre uns tenen focalitzat absolutament l’embat contra Espanya, els altres, sense oblidar-ho, hi afegim l’embat contra la inoperància dels nostres líders independentistes. Per a uns, hem de treballar amb els partits i pressionar-los, i els altres creiem que només reaccionaran, potser, quan vegin en perill el seu terreny de joc amb noves opcions electorals. I ni així és segur que es moguin. Només cal veure com s’han desenvolupat els respectius i recents congressos i processos de reflexió.

I aquí és important formular de manera ràpida què entenem per regeneració dels partits: desprofessionalització, dedicació política com un servei temporal al País, democratització de funcionament, elaboració de les llistes amb participació dels socis o votants, compliment de compromisos i de programes, proximitat als electors amb consultes freqüents, elecció dels càrrecs per meritocràcia i no per amiguisme, renúncia explícita a la política de portes giratòries, transparència de finançament i de funcionament intern, rendiment de comptes de l’acció endegada…

Coincidim en que és del tot imprescindible una renovació i regeneració de la política a casa nostra en general i, en particular, dels partits independentistes. Però mentre uns creuen que l’Assemblea no ha d’indicar als partits com han d’organitzar-se i qui els ha de dirigir, els altres creiem que és absolutament imprescindible pressionar fins al límit i mostrar que una nova manera de fer política és possible. Només així aconseguirem l’activació del moviment civil, que permeti l’augment de la participació a les eleccions i la recuperació de la majoria absoluta al Parlament.

Per tot això, creiem que l’Assemblea ha de plantejar-se seriosament la necessitat de promoure d’alguna manera la formació d’una nova opció independentista al Parlament, per remoure’n les seves aigües estancades i per impulsar la represa de la llibertat. Després de l’entrega de la presidència de la Generalitat als opressors i el fracàs de qualsevol tipus de negociació amb el govern de Madrid, molts ciutadans de Catalunya no troben cap opció electoral que els representi, i això fa augmentar l’abstenció, amb els efectes que aquest fet comporta, i el progrés de formacions xenòfobes. Tot i així, hem de tenir clar que l’Assemblea, encara que assumeixi sola o amb altres entitats aquest paper de promotora d’un nou projecte, no ha de convertir-se en un partit, perquè haurà de seguir essent eina de mobilització social i de fiscalització de les formacions polítiques, també de la que pugui impulsar d’inici.

Finalment, és evident que els nostres partits estan desprestigiats. Demanar la seva regeneració sense més no porta enlloc, com tampoc no és el camí tractar de fer la revolució només des dels carrers. O s’ofereix una alternativa electoral potent i il·lusionant i engeguem la mobilització, o no farem res. Amb el perill que l’Assemblea caigui en la irrellevància, arrossegada per les mateixes formacions polítiques. A no ser que se’n distanciï, sobretot defensant aferrissadament la validesa del referèndum de l’u d’octubre, la declaració d’Independència, la unilateralitat. També promovent la regeneració del seu funcionament com hem explicitat. Tampoc és descartable que als partits ja els vagi bé una Assemblea feble, que no torbi la tranquil·litat dels cementiris.