De Sants estant

Pròleg.

Com és ben conegut, la fossa de les Marianes és la màxima profunditat existent a la Terra. És al fons de l’Oceà Pacífic, al sud del Japó i a l’est de les Filipines. La fondària és d’11000 m respecte al nivell del mar. Més fondària que no pas la màxima altitud d’una muntanya, els 8800 m de l’Everest. La seva existència s’explica pel fenomen de la subducció: una de les plaques que formen l’escorça de la Terra, al xocar contra una altra, més prima, la doblega i li passa per sobre. La zona de màxima profunditat correspon al punt de contacte entre les dues.

Em sembla una imatge bastant aproximada a un fenomen que tots haurem detectat i sofert els darrers anys. Jo l’anomeno LA FOSSA DEL MARIANO.

Causes.

L’origen dels fets podem fixar-lo cap a principis del 2006, quan el fins ara president de govern de l’Estat Espanyol va començar la seva recollida de signatures contra el recent Estatut de Catalunya. En va recollir 4 milions, que va entregar al Congrés l’abril del mateix any.

L’Estatut va ser aprovat en referèndum a Catalunya i va entrar en vigor l’agost de 2006. Pràcticament al mateix temps, el PP va presentar recurs d’inconstitucionalitat. Tembé el Defensor del Pueblo (español, por supuesto ) i vàries comunitats autònomes presentaren llurs recursos.

Després d’un llarg sainet d’irregularitats i manipulacions, el TC va decretar la inconstitucionalitat de varis articles de l’estatut. És el que podem anomenar la “jivarització” del text referendat pel poble català que, no ho oblidem, ja havia sigut ribotat respecte a l’aprovat pel nostre Parlament.

El 20 de novembre  ( curiosa coincidència de data ) del 2011, el PP, encapçalat per Mariano Rajoy guanya les eleccions per majoria absoluta i comença a dirigir Espanya.

Des de llavors, a través de la seva actuació, ha governat essencialment contra Catalunya. Podeu trobar-ne un bon recull amb qualsevol cercador, i segurament molts dels episodis els recordareu perfectament: els atacs a la llengua, cultura i escola catalana; l’intent descarat  d’espanyolitzar els nens per mitjà d’una nefasta reforma educativa; el desig de crear murs entre els catalans per l’origen o la llengua; la negació del monstruós dèficit fiscal; l’ofegament econòmic progressiu i l’invent de fer veure que ens rescaten per mitjà del FLA, fent-nos un préstec  dels nostres propis diners amb interessos; el bloqueig de les nostres infraestructures, impedint el corredor del Mediterrani, no millorant unes rodalies pròpies del segle XIX, permetent que les carreteres  amb més transit de l’estat es converteixin en taps i en rutes de la mort. Per no citar el procés continuat de recentralització de competències, la ridiculització de les nostres institucions per mitjà de la impugnació sistemàtica de qualsevol llei o decret. Tot això en molts casos saltant-se la seva pròpia legislació, no fent la reforma del model de finançament quan tocava, desoint aquelles sentències del TC que els podien anar en contra, posant  l’aparell judicial, majoritàriament hereu del règim anterior, al seu servei , usant les clavegueres de l’estat per influir en les nostres eleccions i desacreditar qualsevol polític que els semblava rellevant. I per si fos poc, usant els mitjans de comunicació afins ( quasi tots ) per fomentar la catalanofòbia a nivell de tot l’estat. Podeu anar fent créixer el llistat…

 Conseqüències.

Anem a allò que ens interessa i enllacem amb l’inici de l’escrit. Quines són les conseqüències d’aquesta actuació? Doncs s’ha anat creant una fossa cada vegada més fonda i insalvable entre Catalunya i Espanya. De tal manera que a un costat i l’altre ha crescut una animadversió més i més intensa. Més i més separatistes a un costat, més i més separadors a l’altre. I no parlem ara de xoc de trens: la imatge més aproximada és la subducció: la placa més gruixuda torça i envia cap el fons la més prima, que es fon en el magma intern.

A un costat de la fossa només cal veure els comptadíssims intel·lectuals i polítics que s’atreveixen a defensar el dret dels catalans a decidir el seu futur. I cal tenir present que aquesta postura fa perdre vots a quasi tots els seus territoris. En tot cas, sembla que cada vegada  més s’ha passat del  “Cataluña es España” al “Cataluña es de España”, és a dir, tenim la categoria de colònia o territori conquerit. I, tinguem-ho clar, si ara es parla de reformar la sagrada Constitució és, sobretot, per acabar-la de tancar, de tal manera que no quedi ni una escletxa per on tractar d’esberlar la unitat de la pàtria. Ni federalisme ni punyetes. I cada vegada creix la idea que s’han d’abolir les “comunidades autónomas”.

D’altra banda, aquests darrers anys, a partir de la primera consulta sobre la independència feta a Arenys de Munt , i sobretot a partir de la sentència del TC, ha augmentat en gran proporció l’independentisme fins i tot en zones amb molta immigració provinent dels anys 60 i 70 i també en zones de l’espectre ideològic, especialment el centre-dreta, on el sobiranisme era residual. Cada vegada més es veu la independència com l’única via possible per construir una societat més justa, més avançada, més rica, més lliure, més equilibrada, més democràtica i allunyada del franquisme sociològic encara present en àmplies zones de la geografia peninsular.  Cada vegada hi ha més persones i més col·lectius que mentalment van desconnectant: veuen més i més aliè a la seva vida tot allò que prové de l’altra costat de la fossa.

 Futur.

En aquests moments, just en el canvi de l’any, és molt difícil preveure com acabarà això que els d’un costat en diuen “prusés” i els altres “procés”. Sobretot si els polítics d’aquests darrers segueixen amb la dèria de fer jocs malabars amb la pilota en comptes d’anar de cara a barraca.

En tot cas, caldrà tenir en compte que tots plegats, els d’un costat i els de l’altra de l’esvoranc, han anat molt lluny amb les seves apostes i que s’ha arribat molt a prop del terratrèmol. I la fossa és allà, més fonda que mai. I això és inevitable. Mai les coses seran com abans: o es produirà la subducció, l’ensorrament de la placa més prima, o s’esquerdarà i trencarà la més gruixuda i es produirà el moviment sísmic i qui sap si el tsunami fins a regions properes.

El que és descartable és anar “pantalles enrera” i pensar en una acomodació entre plaques: això no s’ho creu ningú, ni geològicament ni sociològicament. Descartem el federalisme, descartem l’Espanya de les autonomies, descartem els pactes fiscals i els blindatges culturals, de llengua i altres similars. Bé, de fet, el que hem de descartar no són els pactes sinó l’acompliment d’aquests: Espanya mai els respecta. I les famílies nobles de sempre, els vividors de la Cort, els senyors de l’IBEX, els de la llotja del Bernabeu, els banquers, tots aquests mai, però mai dels mais, no cediran. Quan es diu que Espanya no és regenerable estem parlant exactament d’això.

I l’argument contundent entre nosaltres per fer inclinar els partidaris de cercar l’encaix és l’existència de la fossa. El problema no és que manin els uns o els altres, el problema no és entre governs. La fossa és del Mariano perquè és qui l’ha treballat, però quasi tots els d’allà s’hi han apuntat i l’han ajudat a excavar. Els governs són fruit del vot dels pobles i aquests ara són molt distants. I això serà molt difícil de canviar en tota una generació: ni la majoria d’espanyols ens consideren espanyols de ple dret, i cada vegada menys catalans es consideren espanyols.

Tinguem-ho clar: el temps és l’única magnitud que només té un sentit: cap endavant.