LA DERIVA DEL TITÀNIC
Després del lamentable espectacle de la investidura, amb quasi un any de govern en disfuncions, total perquè amagant pactes inconfessables segueixin manant els de sempre.
Després de demostrar que això de que “Catalunya és una nació” no és més que una jaqueta per posar-se quan fa fred lluny del poder, però que fa molta nosa quan t’apropes al caloret dels càrrecs.
Després de veure l’orgia desenfrenada que comporta l’obertura de fronteres entre govern, tribunals i legisladors.
Que encara alguns tinguessin la curiositat malsana de saber quins serien els ministres catalans del nou govern, després de l’actuació de l’encarregat de les clavegueres del vaixell.
Que encara uns altres facin projectes per redreçar el rumb federal del vaixell i tapar-li les vies d’aigua, fent veure que l’iceberg de la corrupció no està esclafant el casc.
Sincerament, abandonem el Titànic i deixem d’escoltar la desafinada orquestra repetint una i altra vegada la cançoneta de la “indisoluble unidad…”