De Sants estant

Bloc de Joan Mollà

I REFAREM EL CAMÍ CORRECTE, FINS CULMINAR-LO.

Publicat el 17 de juny de 2022 per joanmb

 

Sovint podem llegir en diaris o escoltar en tertúlies els comentaristes que critiquen, ridiculitzen o se’n riuen del camí fet per l’independentisme popular els darrers anys: la revolució dels somriures, això d’anar amb el lliri a la ma, ni un paper a terra, donar-se les mans fent una cadena quilomètrica, fer performances plenes de simbolismes, cada cop més complicades… Amb la conclusió, inevitable, que tot això no ha servit per a res, que ja veiem com va acabar tot…

No els feu ni mica de cas. Ja d’entrada, no s’ha acabat tot, que tot just comencem. Siguem conscients que, com en tota batalla, tracten de construir un relat, desprestigiant el dels altres, banalitzant els conceptes. Ens volen insegurs, però no presenten alternatives, o potser el que volien és que no l’haguéssim començat aquest camí. Repeteixo, no els feu cas, el camí fet va ser, a grans trets, el correcte. Penseu que si van ser possibles la consulta del 9N, la coalició de Junts pel Sí, el Referèndum de l’1 d’octubre van ser, precisament, pel recorregut fet, que va anar evidenciant el poder popular, la il·lusió de la gent, que ens va fer sentir protagonistes actius del procés (i defensem, també, aquesta paraula, aquest concepte). Algú pot creure que s’haurien format com si res les immenses cues del 9N, la complicada coalició que va portar l’independentisme al Govern, la defensa aferrissada de les urnes, així, de cop i volta, si no haguéssim sortit durant anys milions de persones al carrer, si no ens haguéssim convençut que tot era possible i no haguéssim pressionat la classe política?

I doncs, què va fallar? Per què estem com estem? Simplement, perquè els nostres dirigents es van fer enrere, els va tenallar la por. O potser més i tot, potser no tenien la intenció d’anar tan lluny i els va sorprendre la nostra determinació. I, per part nostra, més aviat excessivament confiats en que ens portarien més lluny. En qualsevol cas, defensem el camí que vàrem fer: era el correcte i, segurament, d’una manera o altre l’haurem de refer.

Pels que no ho vulguin entendre, permeteu-me usar una metàfora en el món de les relacions íntimes. Potser així, en el camp dels sentiments, de la tendresa, dels impulsos, comprendran el valor de cada pas. Algú negarà la importància dels petits gestos, de les mirades insinuants, del simple fet de donar-se la ma tot passejant, d’un sopar romàntic amb espelmes, d’una breu carícia, en definitiva, d’una cadena de complicitats i d’anar superant etapes que poden portar a la horitzontalitat i a la fusió dels cossos? Ara s’entén més? S’entén que un dels dos pot ser que es faci enrere en el moment culminant, qui sap si per por a enfrontar-se a les conseqüències d’engendrar un nou Estat, una nova República, poseu-li el sexe que vulgueu a la criatura?

Els qui neguen la importància dels preàmbuls, potser són partidaris d’anar per feina i de tirar pel dret? Qui sap si alguns d’ells fins i tot tenen al cap el model de “La Manada, tan si t’agrada com si no”? No correspondrà a alguns d’aquells que, en el camp de la història, sempre han volgut avançar amb l’espasa, el fusell, les porres o els blindats?

Retornem al moment del País: dèiem que haurem de refer el camí de nou, ple d’accions i rituals cívics que ens retornin la il·lusió, l’empoderament, el convenciment que ho aconseguirem. Però en aquesta relació poble/institucions potser haurem de canviar el tarannà de la nostra parella de ball, potser haurem de provocar-ne una regeneració, que no ens defraudi quan més la necessitem, que puguem, finalment, arribar a culminar el camí, a fer el cim. Ja triguem!

 

Per als més propers: avui, 17 de juny de 2022, és un dia especialment important per a mi. Tota una vida.

 

 

 


  1. Hola, Joan,
    Dius que “defensem el camí que vàrem fer: era el correcte i, segurament, d’una manera o altre l’haurem de refer.”

    Entenc què vols dir, perquè la gent catalana no hem comès cap altre error que confiar massa en els nostres líders. Com s’ha vist, hem deixat en les seves mans aspectes organitzatius que s’han revelat mancances, i amb aquest bagatge intencionadament curt no han volgut complir la paraula dada.

    Em pregunto si, ara que ja ens tenen apamats, els de la metròpoli ens deixaran moure peça i avançar posicions al tauler. Ja han entès que anem de debò, i de debò ens volen escanyar la llengua i ofegar el relat amb un imperialisme extractiu que torna a-por-ellos.
    No n’hi ha prou de tenir raó, que s’ha de tenir la força o el cosí fort al costat.

Respon a Pilar Trenchs Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.