De Sants estant

5 anys han passat des del punt més àlgid de l’independentisme a Catalunya.

Després de comprovar, astorats, que tot plegat només era una estratègia per negociar amb els qui mai han negociat.

Després de suportar l’empresonament dels líders i l’escenificació d’un judici neofranquista.

Després de veure el buidatge de la minsa autonomia pactada a la transició.

Després de comprovar com la repressió arbitrària s’estenia contra tota protesta.

Després de viure la violència física i la mentida mediàtica impulsant l’odi a tot allò que sigui català.

Després de constatar que s’empren les tècniques més vils per caçar els exiliats i decapitar qualsevol polític amb un mínim de dignitat.

Després de suportar una immobilització a causa de la pandèmia o, més aviat, aprofitar-la d’excusa.

Després de descobrir l’espionatge a líders i ciutadans com si fossin terroristes (i a aquests se’ls deixa fer)…

Tot i això, quan s’han convocat eleccions, l’independentisme ha seguit pujant, Si bé darrerament matisat per una creixent abstenció.

I llavors constatem que, tenint per primera vegada la majoria absoluta de vot independentista, la política que es fa des del Govern i el Parlament no deixa de ser un intent de recuperar el funcionament autonòmic dels anys 80. Però tot plegat no és més que un gran i doble engany: primer perquè no és per això pel que se’ls va votar; i després, perquè cal ser cec, ignorant o cínic per constatar que l’autonomia, aquella que va produir alguns avenços els primers anys de la transició, després d’aprovat aquell Estatut, ja no existeix a hores d’ara. Només cal comprovar com ens poden eliminar presidents de la Generalitat o del Parlament, anul·lar els acords i lleis que no els plauen, prohibir els temes de què es pot parlar a l’hemicicle, posar les seves grapes a les escoles…

Però quina vergonya és aquesta? Com poden tolerar-ho els electes? Com podem tolerar-ho nosaltres?

Per això cal sacsejar l’independentisme de dalt a baix. O millor: de baix cap a dalt. No hem de permetre que segueixi manant una classe política conformista, rendida, agenollada a la taula de capitulació, fent piruetes per evitar les represàlies, aferrats als càrrecs com si no tinguessin altres formes de subsistir (potser en molts casos això és literal: especialment aquells que no tenen més currículum que haver anat trepant dins del partit).

No es tracta, només, de canviar els dirigents dels partits. Certament que aquells que han passat per la presó s’haurien d’apartar, tot agraint-los els serveis prestats. Això és així en qualsevol procés revolucionari, pacífic o no. Perquè això és una revolució, no una evolució. Perquè Espanya, per definició, és un fòssil, És aquell dinosaure que segueix allà. I la seva història és una successiva reencarnació de “pronunciamientos”, cops d’estat, monarques autoritaris, corruptes i depravats; cícliques suspensions de pagaments de l’estat, famílies provinents de la noblesa i de les grans estafes  repartint-se el país com un pastís.

Però no és, només, un canvi de líders el que ens cal: molts dels nous dirigents polítics són relativament joves. No. El que cal és enderrocar l’actual sistema de partits. Que, d’altra banda, tenen uns nivells d’afiliació ridículs: amb els vots dels seus afiliats, els líders no arribarien ni a uixers del Parlament.

Cal una regeneració política al País. Cal liderar un nou sistema de representació molt més democràtic, amb unes llistes elaborades des de la ciutadania, amb un compromís per complir amb un programa de màxims independentista. On les promeses electorals, la paraula donada i la renúncia al caïnisme amb els contendents prevalguin. Disposats a validar el referèndum del 2017. I a jugar-se la pell, acomboiats per la societat mobilitzada.

Per això l’independentisme ha de fer un canvi de rumb, i passar del color groc de la solidaritat amb els repressaliats al negre de la lluita fins el final. Només així potser el món ens tornarà a mirar. No com ara que veuen com els nostres dirigents es reuneixen sovint amb els ocupants, amb taula entremig o a peu dret, com si tot estigués resolt o en vies de resolució. Sembla, talment, que s’hagin venut el País per 9 indults, reversibles en qualsevol moment, si no fan “bondat”.

I mentre, l’ús social del català a l’UVI, els serveis públics com la sanitat i l’educació surant per l’esforç dels professionals, les infraestructures que fan pena des de fa anys i panys, la banca pròpia desapareguda, cada cop més dependents energèticament, les pensions lluny de ser sostenibles a mitjà termini… i cada any, 20.000 milions d’euros més pobres, com l’aliment que cada any se’ns endrapa el dinosaure.

I qui ha de liderar a hores d’ara aquesta revolució política? Potser només l’Assemblea està en disposició de fer-ho, ja que altres entitats i organitzacions no semblen gaire disposades. L’ANC ha de potenciar i agrupar totes les tendències, plataformes i grups que malden per fer front al sistema colonitzat pel règim del 78. Cal una iniciativa radical (que vol dir que va al fons, a l’arrel del problema, en contraposició a superficial; distingim d’extremista, contraposat a moderat).

En tot cas, al Full de Ruta de l’Assemblea d’aquest curs hi consta aquesta proposta de plantejar una llista cívica a les properes eleccions al Parlament. No serà una opció més, serà LA LLISTA CÍVICA. Si es tira endavant o no, serà la prova del cotó per veure si aquesta organització que tan bé ha liderat les mobilitzacions els darrers deu anys està més o menys controlada pels partits del sistema. El moment és molt important, decisiu. Hi hem d’abocar tots els esforços. I, per començar, desemmascarar tots aquells que, des de la política professional i les institucions, ens volen ben quiets i desmobilitzats.

Prou d’actuar sempre per simple reacció. Siguem proactius. És una de les poques oportunitats d’endegar una iniciativa il·lusionant. Hi tindrem tot el sistema en contra. Però els reptes ens agraden. Tantes coses ens van dir que no eren possibles…

Vet-ho aquí la Nova Frontera de l’independentisme: reedificar el front interior.