De Sants estant

1.CONSTATACIÓ.

Al llarg dels 3 anys que portem des de l’octubre de 2017 hem vist la inoperància de les nostres institucions: Presidència, Govern i Parlament.

Comencem per aquest darrer, convertit en un galliner per obra i gràcia dels unionistes, i una font de covardia i renúncia per part dels teòricament independentistes, acabant convertint-lo en una simple comèdia a mans de qualsevol tribunal espanyol o qualsevol obscur funcionari del mateix Parlament, que poden decidir qui pot ser President o no, de què es pot parlar o no i què es pot publicar o no. Vergonya i humiliació.

Un Govern dividit en dos, cadascun anant al seu aire, conscient que qualsevol decisió, sigui sobre la pandèmia o qualsevol altra qüestió, pot ser anul·lada pel jutge de guàrdia de torn. També fins al punt que, una remodelació de l’executiu, només és factible a una part dels titulars, el d’una de les dues formacions de la coalició, encara que alguns consellers de l’altra mereixerien anar a la paperera de la història.

Un President amb les mans lligades per la situació, ple de dignitat, però a l’ull de l’huracà de propis i enemics. Més sol que la una, tant quan va ser desposseït de l’escó, com en el vergonyós episodi de la seva inhabilitació. Potser precisament perquè no és un home de partit i era una pedra a la sabata per a tot l’statu quo: partits, alts càrrecs i funcionariat.

CONCLUSIÓ.

El sistema de partits català està ben podrit. Cap no ens fa servei per aconseguir la independència. Estan impregnats del tuf del règim post-franquista del 78. Són màquines per aconseguir parcel·les de poder, cada vegada més minses en el context català, però encara llamineres per tenir llocs a la menjadora pública. Massa gent que viu de la política, sense importar l’ esperit de servei a la societat. Si no, no s’entén la disbauxa de posar-se la traveta els uns als altres contínuament i els infumables pactes polítics, com els que varen fer a molts ajuntaments i alguna diputació. Cal fer foc nou de tot el nostre entramat de partits. Aquesta generació de polítics no ens portarà més enllà del que ho han fet. Agraïm els serveis prestats i la nostra solidaritat als que viuen la presó o l’exili.

PROPOSTA.

Tot i això, no vol dir que no puguin ser persones vàlides, tant els represaliats com els altres. Però en un altre context, amb unes altres regles de joc. No en el sí d’uns partits, amb tan pocs afiliats, sobretot si ho comparem amb les entitats cívico-polítiques com ANC i Òmnium. Tot i així, amb tanta capacitat per remenar les cireres. Amb tanta gent que no ha demostrat la seva vàlua fora de la bombolla política, sense un currículum acadèmic, professional o empresarial demostrable, com per tenir garanties de saber gestionar un equip i unes situacions de la màxima transcendència.

Per tant, cal construir una alternativa als actuals partits polítics. Pot ser crear-ne un altre o organitzar una agrupació d’electors, però partint de zero i amb unes característiques trencadores, tant pel que fa a l’elaboració de llistes electorals, com, sobretot, al funcionament en base a un codi ètic, unes línies programàtiques transversals i una estratègia d’alliberament clara i decidida.

Si a algú li interessa, en una entrada anterior d’aquest mateix blog hi ha una proposta de possible mecanisme, codi ètic i principis programàtics:
https://blocs.mesvilaweb.cat/joanmb/2020/05/02/les-emergencies-globals-i-el-nostre-futur/
Com que és un article molt llarg, aneu directament a l’apartat 4: la força de la gent.

I en aquesta proposta s’hi pot apuntar qui vulgui, obert a tothom, des de ciutadans de base anònims, passant per personalitats independents amb reconegut prestigi, una mica com quan es van apuntar a “Junts pel Sí”, fins a actuals dirigents dels partits, però respectant l’esperit de la proposta. I fent unes primàries per votació popular per decidir l’ordre d’unes llistes que haurien de ser obertes, però que, ara com ara, han de seguir essent tancades i bloquejades.

L’ESTRATÈGIA DELS 3 COMPROMISOS SOLEMNES.

Suposo que estarem d’acord que, després de l’1 d’octubre i de la forta repressió posterior, Espanya està disposada a tot per no deixar-nos anar. A tot! Queda clar? Perquè la nostra independència pot ser la fi de la seva història i de la seva supervivència en els termes actuals, vivint sempre d’escanyar les colònies.

I quina ha de ser la nostra resposta? Doncs en els mateixos termes, anem a tot! Nosaltres ho hem de tenir clar i ells també. Que no puguin pensar com els darrers segles que acabarem rendint-nos. I això ho hem d’explicitar de manera clara i rotunda. Amb un compromís total per anar a la una institucions i societat. Cal fer un pacte solemne.

Diguem-li prometences, juraments o compromisos solemnes. Tant li fa el nom. El que és important és que respongui a això tan històric a Catalunya com és el compliment de la paraula donada.

1.Electors: prometem o jurem que no votarem cap persona o llista que no s’hagi compromès explícitament en el sentit del següent apartat:

2.Elegibles: Prometen o juren que, si tenen la força parlamentària suficient, aniran a totes per donar compliment al mandat del 1r d’octubre de posar en marxa la República Catalana, si cal posant en perill el seu patrimoni, la seva llibertat, fins i tot la seva integritat física en l’intent.

3.Electors: Es clar que, com a ciutadans mobilitzats que els votem, haurem de fer una promesa o jurament amb un compromís semblant a l’anterior quan compleixin la seva paraula per no deixar-los sols, amb totes les mobilitzacions que facin falta.

PERSPECTIVES.

Pot ser que l’estratègia no funcioni i que, en base al primer punt, ens haguem d’abstenir en les properes eleccions? I tant. No se’ns acudeixi llavors fer un “vot útl” perquè no es perdin vots independentistes. Perquè llavors, la nostra classe política ja ens tindrà la mida presa, com actualment, i ens tornaran a aixecar la camisa. Recordeu allò de que el vot útil pot ser el més inútil dels vots, perquè si molta gent ho fa (pensem que el vot útil es basa en molts casos en unes enquestes manipulades) els resultats poden ser aberrants i ben lluny de les autèntiques preferències de la gent.

Pot ser que la nostra opció sigui titllada de radical i que dividirà més el vot? I tant. Però radical vol dir que va a l’arrel de la qüestió, que no es queda a la superfície. Potser a la primera no ho aconseguirem, però si tanta gent està farta dels partits actuals, què proposem, seguir-los votant? I la coherència on queda?

Pot ser que, fruit de l’abstenció, es pugui constituir un govern unionista a Catalunya? Pot ser. Llavors, els qui més hi perdran seran els càrrecs dels actuals partits independentistes, que entraran en crisi i la propera vegada serà més fàcil substituir-los. I la societat activa reaccionarà, com va reaccionar després d’un tripartit amb els botiflers.

En qualsevol cas, és la nostra responsabilitat evitar-ho amb una mobilització decidida i activa ja des d’ara. El moment és propici, ja que l’economia, la monarquia, la justícia, el prestigi i la credibilitat de l’estat estan sota mínims. Que no vol dir que no tinguin capacitat de fer mal, però nosaltres podem aguditzar tots aquests problemes. I no està clar que puguin resistir impunement un daltabaix com els plantejarem amb la nostra resposta inamovible, un conflicte total. I és ben cert que el món ens mirarà, però només si fem el què hem de fer, no un simulacre. I la via catalana a la independència, amb els seus valors: creativitat, regeneració democràtica, transparència, empoderament de la societat… pot esdevenir un camí que il·lumini una Europa decadent i a la defensiva.

Comencem a apuntar-nos els que ens comprometem amb el primer i tercer apartats? I comencem a proposar noms per al segon, com quan fèiem llistes de possibles candidats a la llista de Junts pel Sí?