2019: ACCIONS REPUBLICANES.

Aquest escrit vol ser una continuació i, sobretot, una concreció de la darrera entrada d’aquest blog, del 28/12/2018. Aquí van una sèrie de propostes concretes.

Hem de fer campanya a través de les xarxes per convocar eleccions al Parlament. Un possible resultat favorable a l’independentisme en escons i, millor, en vots, podria significar una ocasió oportuna, el “momentum” que en diuen, per desencadenar la iniciativa. Caldria, però, estar atent a la campanya: a què i fins on es comprometria cada opció política? Hi ha una proposta de llista única o, com a mínim, d’estratègia única? O cal que l’Assemblea i altres col·lectius promoguin una llista oberta, sense esperar que algú, a nivell personal com a les Municipals ens prengui la iniciativa? I sempre amb el propòsit d’englobar el màxim de partits i opcions.  Hem d’exigir, també, una llista unitària a les eleccions europees. Proposta que defensa Arnaldo Otegui per a tot l’estat, ja que cal recordar que, en aquestes eleccions, Espanya és circumscripció única.

En tot cas, si es convoquen eleccions al nostre Parlament, caldria fer comprometre els candidats, a nivell personal, pel compliment dels compromisos electorals respecte a la implementació de la República. No ens poden ensarronar. Que quedi clar què votem.

Creem estat d’opinió sobre el paper que han de fer els diputats i senadors a Madrid respecte  a les possibles alternatives de govern de l’estat. Provocar unes eleccions  generals pot ser una bona opció, ja que amb l’aritmètica actual poca cosa pot fer l’auto-anomenada esquerra. Res d’aprovar-los els pressupostos, cosa que a més els debilitaria, mostrant-los com a presoners de l’independentisme. El que interessa, des del nostre punt de vista, és el màxim d’igualtat al Congrés entre les forces del tripartit de dretes i els, diguem-ne, d’esquerres, de tal manera que uns i altres necessitin de les minories “nacionalistes” per governar. En tot cas, fomentar la inestabilitat. Que és arriscat? Opino que el més arriscat és quedar-se arraulit esperant què passa.

Apuntem-nos al Consell per la República al web  http://consell.republicat.cat/   Si cal, des de les seus de l’Assemblea es pot ajudar a  aquells poc avesats a la informàtica. Els partits independentistes també haurien de fer-ho! Desenvolupem una campanya per la xarxa a favor d’aquesta estratègia. Hem de ser molts. I hem d’exigir que es posi en marxa ben aviat. Ja són massa mesos d’incertesa.

Si esteu en edat laboral, afilieu-vos a la intersindical CSC, per exemple. O a d’altres sindicats específics d’obediència catalana. I participeu en les diferents sectorials en funció de la vostra professió. Especialment important la d’ensenyament.

Si formeu part d’algun col·legi professional, feu campanya perquè es defineixin a favor del dret d’autodeterminació i, si és el moment, treballeu i impliqueu-vos a favor de les candidatures que estiguin en aquesta línia.

Respecte als partits polítics, es poden seguir diverses estratègies: A) Ens apuntem molts de nosaltres a algun d’ells i els fem evolucionar des de dins, fent una tasca de sector crític, mirant de democratitzar el seu funcionament, fent molt participatives l’elaboració de llistes electorals, llimant els històrics enfrontaments amb els partits competidors, impulsant estratègies unitàries… Tot i que això és una tàctica a mitjà o llarg termini, que en un moment o altre, si la cosa s’allarga, caldrà assumir. B) Ens constituïm en associació d’electors, organitzem unes primàries obertes i afrontem una estratègia participativa per definir un programa electoral de mínims de País per assolir la independència. Assumim els riscos que això pot suposar.

El més immediat que podem fer és el canvi de mentalitat de passar d’un estat ancorat en el passat, repressor i dominat per les eternes oligarquies, a un altre de democràtic, respectuós amb les minories, participatiu, sostenible i tendent a la disminució de les desigualtats socials. I això ho podem fer per molts camins, canalitzant la nostra actitud com a clients, el nostre consum, els nostres hàbits d’informació, de vacances, d’estalvis, de civisme…

Hi ha moltes opcions. Adjuntem adreces on hi trobareu informació i la manera de contactar-hi. Demaneu consell a amics que ja han abandonat les empreses de l’IBEX de tota la vida. Però sobretot no eternitzeu la decisió. Tenim pressa!

www.consumestrategic.cat

https://www.scribd.com/document/370077765/Consum-responsable-amb-la-Republica

http://adeuibex35.cat     https://www.catconsum.cat            https://www.mesopcions.coop/inici

http://smxi.cat/wp-content/uploads/2018/11/Empreses_alternatives-2-fulls-A5-2018-10.pdf

Posem en marxa campanyes de suport als mitjans de comunicació públics depenent de la Generalitat. Han de superar les pors a la intervenció. I han de tenir clar que no permetrem que això passi. Distanciament respecte a les cadenes de TV i ràdio d’àmbit estatal. Potser caldrà impulsar una televisió privada de caire independentista. I pressionem per deixar de tenir el grup Godó com uns ocupes d’una de les freqüències de TV concedides per la Generalitat. I fem-ne campanya en contra.

Què tal si ens subscrivim a diaris impresos i digitals d’obediència catalana? Ho necessiten per sobreviure. I si en regalem alguna subscripció, encara que sigui temporal, a familiars? I si en demanem la presència en format paper a bars, consultoris, trens, avions, etc?

Tot això són propostes que hem d’anar fent tots i cadascun de nosaltres per apropar la República. Potser en alguna no hi esteu d’acord. Potser en podeu proposar d’altres. Som-hi. Entre tots anem-ho definint, però és ben clar que la República Catalana no vindrà sola.

 

2019: PERSPECTIVA REPUBLICANA

Quinze mesos després de l’1 d’octubre, i quan fa un any de les eleccions imposades del 21D, des de l’independentisme potser hauriem de fer una anàlisi crítica de l’estat de la qüestió, sense burxar excessivament en les nostres febleses i divisions, que això ja ho fa l’enemic. I per part nostra, mirar de rellançar l’esperit que ens va dur a desafiar obertament el règim caduc, intolerant i fals, sorgit de la mort física, que no ideològica, del Dictador.

Podem anar descrivint alguns punts que a hores d’ara semblen més rellevants. Potser amb alguns no hi estareu d’acord. Però si la lectura us serveix per debatre, discutir i construir la vostra pròpia recepta, ja farem prou. Som-hi!

  1. Els presos polítics no han de dirigir la política catalana. Poden dir-hi la seva, només faltaria, però cal acceptar que s’han de moure en altres paràmetres vitals i la seva visió del moment no té per què coincidir amb la del món exterior. D’altra banda, el seu lideratge pot dificultar l’aparició de polítics emergents que entomin les responsabilitats al Govern i al Parlament. Tot sigui dit amb el major respecte i reconeixement a la seva valentia i tenacitat, víctimes de la venjança i el desig d’escarment.
  2. El món independentista ha d’actuar de forma proactiva i deixar de fer-ho reactivament, ja sigui protestant per la convocatòria d’un ofensiu Consejo de Ministros a la Colònia del Nordest, o amb qualsevol altre acord del seu govern, celebració de la Constitució, desfilada militar, atzagaiada de la cúpula judicial, etc. Hem d’imposar el nostre “tempo” i el nostre discurs. Fent mobilitzacions per donar suport a les nostres decisions. ( Sempre que hi hagi alguna Administració o Parlament que en prengui, esclar… )
  3. Cal convocar unes eleccions al nostre Parlament. És evident que l’actual legislatura està ferida de mort: la majoria independentista s’ha volatilitzat per la intromissió del jutge Llarena, la fraudulenta actuació del Tribunal Constitucional i la feblesa del President i la Mesa del Parlament. I el Govern es mostra inoperant, faltat d’iniciativa i coordinació, dedicat a accions simbòliques, però deixant de controlar de manera efectiva els Mossos d’Esquadra, entre d’altres. Acceptant de dialogar amb qui no està disposat a fer-ho. Potser s’argumentarà que dissoldre el Parlament i convocar eleccions ens debilitaria. Més que en l’actual situació de paràlisi legislativa i executiva?
  4. El País ha de ser liderat per gent disposada a tot per complir el mandat de l’1 d’octubre. I tot vol dir tot: ser capaços de coses tan dures com desobeïr, de posar per davant el futur del País a les conveniències personals i del partit. A les llistes hi hauria d’anar gent disposada a exercir el càrrec de manera efectiva, no virtual. L’hora de les patums ja arribarà amb la República.
  5. Els parlamentaris i senadors a Madrid només cal que hi segueixin anant per fer Espanya ingovernable, debilitant l’executiu de torn i votant en contra de pressupostos i accions legislatives diverses. Potser només s’ho haurien de replantejar en cas d’iniciatives amb un alt contingut social o de restitució de drets fonamentals i de memòria històrica. Però cal insistir en el “potser”: ja sabem que aquest tipus de lleis o decrets-lleis acaben essent desvirtuats pel desenvolupament posterior, si arriba a fer-se efectiu. Per tant, res de mala consciència ni de caure en el xantatge unionista. Tot el que els debiliti ens enforteix.
  6. Cal potenciar el Consell per la República. Amb la màxima decisió i difusió. Mentre no tenim la República, necessitem un organisme liderat per qui ostenta la màxima legitimitat històrica. No és un ens o plataforma més. És una entitat privada, emparada en la legislació belga, amb seu a Waterloo, fora de l’abast dels tentacles espanyols. Des d’allà es poden prendre moltes iniciatives de caire polític, legislatiu, de definició programàtica del futur estat, de registre universal de ciutadania, d’internacionalització de la voluntat del nostre País. Hem d’aconseguir la inscripció massiva de la població. La quota mínima de 10 € no ha de ser un fre, ni les possibles dificultats informàtiques de molts ciutadans. Ja els donarem un cop de ma. I l’esquerra radical s’ho hauria de replantejar. No es tracta d’un joc de rol de política-ficció. Pot ser un instrument aglutinador d’accions de futur.
  7. Impulsar el desenvolupament dels sindicats d’obediència nacional. Ja sabem que el nivell de sindicació a casa nostra és ridícul. Potser perquè els majoritaris són de matriu espanyola, bastant obedients amb qui els dóna la subvenció i amb els corresponents partits propers. I un cau d’amiguisme i d’apoltronament dels líders que s’eternitzen en els càrrecs. El cas és que s’han de redefinir, aconseguir la prevalença dels que tinguin consciència de País, i perquè siguin democràtics, de gestió i finançament transparents. I això només es pot fer des de dins i en els que no porten una pesada motxilla de molts anys.
  8. Revolucionar el funcionament dels partits polítics. L’anàlisi de situació i les causes tenen bastant en comú amb el que s’ha dit dels sindicats. Un partit dominat des de dalt amb ma de ferro, on per poder ascendir s’ha de demostrar la fidelitat és la imatge més freqüent. I això mata l’esperit crític i la creativitat, i fa innecessari el compromís amb els electors. No segrestats pels deutes amb els bancs ni pendents de les subvencions estatals. Un sistema de llistes obertes que substitueixi els simulacres de primàries seria el més desitjable. I debatre de forma oberta i efectiva la proposta política. I si no podem canviar els partits, organitzem-nos en associació d’electors.
  9. Mentalització personal de desconnexió amb Espanya. Hem de centrar els esforços en campanyes definitòries d’un nou estat del segle XXI. Actuem ja des d’ara per construïr des de casa, des dels barris, una República sostenible, una societat de consum proper i moderat, potenciant les cooperatives, la creativitat, el baix impacte de la nostra vida en l’entorn, la disminució de les desigualtats, la defensa dels més desafavorits i dels col·lectius més vulnerables, la lluita contra els monopolis, a favor de la banca ètica i de les empreses amb autèntica responsabilitat social i d’aquelles que no marxaren per indicacions dels opressors. Consumint mitjans de comunicació propers, fiables i honestos.
  10. Només cal activar una única estructura d’estat. I és la maduració i el convenciment del món independentista que ens caldrà fer una massiva aturada de País, general i mantinguda en el temps, organitzada i dirigida per qui correspongui, escollint nosaltres el moment adequat, sense anunciar-lo. I a totes.

I de tot l’anterior en podem extreure una llista de mesures concretes de coses que cadascú de nosaltres pot fer, d’accions a realitzar, d’influències que podem exercir. D’això, potser, en parlarem un altre dia.

 

 

PÍNDOLES SUPREMES

Després de la resolució del Suprem sobre els impostos de les hipoteques, algú té dubtes de qui mana a Espanya?

Si queda encara algú que defensa que la regeneració d’Espanya és possible, que se sotmeti al detector de mentides o al sèrum de la veritat.

Ciència-ficció 2019: el Suprem condemna els dirigents catalans per rebel·lió, sedició i malversació.   El ple de la sala, l’endemà, contradiu la sentència ferma i els declara innocents.

Sembla que familiars de membres del Suprem van adquirir aquests dies accions dels principals bancs a un bon preu. Els propers dies les vendran revaloritzades. Tranquils: és ciència-ficció.

Llàstima que en Villarejo estigui a la presó: hauria gravat les converses entre banquers i magistrats.

La sentència del Suprem sobre les hipoteques és reversible: hipoteca de forma suprema les seves sentències.

“La política s’ha de preocupar d’allò que interessa a la gent”. Què ens interessa més, on enterren la mòmia o qui paga els impostos de les hipoteques?

Apa! Això són coses diferents. Que encara hi ha separació de poders!  Segur? Doble dosi de sèrum de la veritat, si us plau!

Atutxa, Otegi… Proposem fer una Marató per recollir fons i finançar el Tribunal Europeu de Drets Humans perquè espavilin a dictar sentències. Els catalans ens hi abocarem.

Els del Suprem ho prohibiran perquè el TEDH els faria competència deslleial: argumenten de forma creïble les seves sentències!

 

L’ASSIMETRIA CATALANA

D’entrada, cal deixar ben clar que tan digne, lícit i respectable és ser independentista com unionista. Si no partim d’aquesta premissa, difícilment ens entendrem. Hem d’acceptar que aquest posicionament té un fonament ideològic, però també un fort component sentimental. També hem de constatar que aquesta postura no és immutable, pot variar amb el temps d’acord amb les pròpies vivències, les fonts d’informació, les converses amb els que ens envolten, la valoració personal de costos/beneficis d’un objectiu o altre, etc.

Però si analitzem algunes característiques majoritàries de la població que està a favor d’una o altra de la postura política que analitzem, això és, la constitució o no d’un estat català lliure, veurem que hi ha unes clares diferències de tarannà, d’estil de pensar i d’actuar. Una certa assimetria social, que és facilment comprovable per a qualsevol observador.

Per un costat, l’independentista es considera demòcrata abans que independentista, en el sentit que no ha defensat la consecució del seu objectiu per la via directa, sinó a través d’un referèndum adreçat a tota la població, amb acceptació del resultat, sigui quin sigui.

Per l’altre, i sempre parlem de la postura majoritària, l’unionista defensa la unitat d’Espanya per davant de la democràcia. Qüestionen la validesa d’un referèndum com a contrari a la Constitució i prou. En neguen la validesa.

Una altra diferència fonamental és que la societat independentista està fortament mobilitzada des de fa anys. Saben que la consecució del seu ideal polític necessita del seu esforç i participació personal en manifestacions, presència en actes, militància activa, acció a les xarxes…

En canvi, els unionistes han viscut molt de temps passius. Només darrerament s’han mobilitzat alguns sectors minoritaris al veure en perill la continuïtat de l’estat actual de la qüestió. No els calia: les forces de l’estat, judicials, polítiques, policials i mediàtiques ja els resoldria el tema.

Seguim. El sector independentista té un substrat d’il·lusió, una sensació d’estar construïnt un futur millor, que li dóna forces per continuar la tasca, tot i els entrebancs i contrarietats dels darrers temps, amb la càrrega de repressió evident.

En contraposició, aquells que defensen la unió de l’actual estat sovint tenen un tarannà crispat, reactiu, a la contra respecte als seus rivals. Podríem simbolitzar-ho en aquells que es dediquen a treure els llaços que els altres posen. Però no ofereixen una perspectiva il·lusionant. Miren cap el passat.

Encara una altra possible diferència: per part de l’independentisme s’ha manifestat una gran creativitat, evident en l’organització de les massives manifestacions de les Diades, l’aparició de cançons, himnes, símbols, vídeos, formes de protesta, accions reividicatives, etc.

Per part de l’unionisme, recordem alguna originalitat, a part del “A por ellos” i l’usurpació de noms patrimoni de tots, com “Ciutadans” i “Societat Civil Catalana” entre d’altres?.

Potser podriem allargar la llista d’això que podem qualificar d’assimetries, segurament amb un origen comú: uns es consideren actors d’una revolució pacífica i els altres defensen l’statu quo.

Si els indecisos, els neutrals, els no-sap/no-respon, els equidistants analitzen aquests retrats robots d’uns i altres, per força una mica simplistes, perquè la realitat social és més complexa, potser tindran criteris per decantar-se per una de les postures, sobretot perquè no posicionar-se, en casos com aquests, ja és un posicionament clar: estar a favor de la continuïtat de l’actual estat de coses. Que no s’enganyin ni ens enganyin.

 

 

RECONSTRUÏM  EL TRENCACLOSQUES.

Us proposo fer un exercici de reconstrucció de la realitat recent, de com va anar això de l’actuació de l’Estat Espanyol, així amb majúscules, per avortar la nostra independència. Començarem per ordre cronològic invers, pels més recents. I podreu apreciar com cada un d’ells dóna un nou sentit, que potser en el seu moment no haviem pogut detectar, a fets anteriors.

Per començar  en algun moment, fem-ho a partir de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Que segons els experts, no es podia aplicar perquè qualsevol precepte constitucional exigeix una legislació prèvia. I enlloc diu que es pugui destituir un Govern, ni convocar eleccions autonòmiques, ni destituïr càrrecs, ni desmuntar organismes, ni paralitzar el funcionament del País. I ho van fer. I en to de burla: “En liquidasió”. Ens ho podiem pensar que ho farien? Tan bèstia?

Tirem enrera. Discurs del Monarca el dia 3 d’octubre. Absolutament bel·ligerant, cosa que no ha de fer mai algú que té reservat el paper d’àrbitre. Diuen que per pròpia iniciativa. Justificant la massacre. Posant en perill la pròpia institució que molts dels seus consideren ja amortitzada, com van amortitzar Rajoy. Tampoc ens pensàvem que actués així. Que donés suport als Piolins desmadrats. Però ho va fer. Sempre més bèstia del previsible.

1 d’octubre. Esperàvem que tractessin d’impedir la votació, o prendre les urnes. Però una repressió violenta i sanguinària, plena de venjança, anant a humiliar i a fer mal on havien de votar el President del Govern o la Presidenta del Parlament? O en petits poblets?. Terroritzar la població. I després, negar els fets, girar com un mitjó la realitat als ciutadans espanyols, acostumats a combregar amb rodes de molí. Fins i tot mentir com estúpids en mitjans de comunicació estrangers de tota solvència. Si són capaços de tanta ignomínia, que no serien capaços de fer abans d’aquesta data per evitar-ho?

20 de setembre. Invasió a dependències de la Generalitat, detenció d’alts càrrecs. Intent d’entrar, sense manament judicial, a la seu d’un partit, curiosament el més radical dels independentistes. Això era un intent desesperat d’impedir el Referèndum? Això podia semblar llavors. Però no només. Posteriorment hem anat sabent que els vehicles de la Guàrdia Civil els van deixar al carrer, quan podien haver-los entrat al pàrquing. Sense protecció, amb armes i munició a dins. A qualsevol responsable militar d’un fet així li munten un consell de guerra en quatre dies. Però no. Potser al tinent corresponent li donaran una medalla al mèrit provocatiu. L’objectiu, vist amb l’experiència d’ara sembla clar: provocar violència armada, un bany de sang i justificar l’ocupació militar de Catalunya. I a veure si els de la CUP picaven l’ham. Però no els va sortir bé. Doncs a inventar-se la versió “tumulto”, la “gravetat” de pujar els Jordis sobre els vehicles ( amb permís de l’oficial ) per desconvocar la concentració. Uns vehicles ja massacrats pel pes de les tribus de periodistes al llarg de tot el dia. Si amb ulls d’ara veiem que són capaços de provocar i muntar un relat tan bèstia i fals, de què no seran capaços?

I una mica més enrera: 17 d’agost. Atemptat gihadista a les Rambles i a Cambrils. Estava cantat. Barcelona com a ciutat de moda no podia escapar-se d’un fet així, com Londres, París, Madrid…

Atenció, però: en poques hores un diari recalcitrant de la ciutat alerta d’un avís de la intel·ligència americana als Mossos que no va ser valorada per aquests. Comença l’operació fems. Aquest informació es demostra que és un muntatge, sens dubte interessat. El cas és que els Mossos en tres dies desarticulen o eliminen els responsables de l’atemptat. Lliguem-ho amb la coincidència que l’imam de Ripoll era confident de la Policia. Que mai van compartir amb Mossos aquesta informació. Que l’explosió del xalet ve a demostrar que el pla original era molt més mortífer que l’atropellament de la Rambla, una simple solució d’emergència. Comença a circular la versió de l’atemptat de falsa bandera. Tu ja m’entens. I allò que en el seu moment ens semblaria una bogeria, a la llum d’esdeveniments, comportaments i informacions posteriors ens gela la sang.

I en la llunyania dels fets, recordar les clavegueres de l’estat de presumir d’haver-nos destrossat el sistema sanitari, alterar els resultats de més d’unes eleccions a base de deixar anar falses informacions de comptes corrents a l’estranger, no respectar la inviolabilitat de la correspondència empènyer les empreses catalanes a marxar del País…

Per arrodonir-ho, podeu llegir les paraules del llavors Ministre Garcia-Margallo “el bocamoll”. Pel seu afany de protagonisme o d’aspirar a la successió, va fer afirmacions que semblen destapar greus tripijocs:

https://elmon.cat/politica/margallo-augura-que-a-mitjan-agost-passaran-coses-a-catalunya

I unes de més antigues, però que il·luminen la bola de vidre del profeta de l’Apocalipsi:

https://www.lavanguardia.com/politica/20160910/41222537764/margallo-ataque-terrorista-se-supera-disolucion-espana-irreversible.html

Si ve a dir que un atac terrorista es pot superar, però la separació de Catalunya no, quina és la conclusió del sil·logisme? Potser que amb un atemptat terrorista es pot evitar la secessió?…Fa feredat!

Mica en mica les peces van encaixant amb precisió mil·limètrica. Ja podem interpretar el dibuix del trencaclosques. No us sembla que ara tenim una visió molt més clara de la història recent?

Si voleu parlar de cop d’estat, veureu que no hi ha un dia concret en que es materialitza, sinó una sèrie d’episodis que condueixen a la vexació de la democràcia, a la violació de les seves pròpies lleis “que nos hemos dado” encara que seria millor afirmar “con las que les hemos dado…”

Per a ells i per a molts espanyols, trencar la unitat de la seva pàtria és una cosa tan inconcebible i tan anorreadora que cal evitar-la de totes les maneres possibles. I això està per sobre del bé i del mal. Jo encara diria més, Dupont!:  és bo per a la humanitat: “Unidad de destino en lo universal”. I aquest objectiu suprem justifica qualsevol actuació. Tinguem-ho clar: qualsevol vol dir qualsevol, sense límits, sense fre, sense tremolors. “A por ellos” fins el final. Encara que calgui una ocupació militar. Encara que es perdi el prestigi a tot Europa. Encara que calgui atacar la seva justícia. Encara que  hi hagi jutges talibans que són els que arriben a la cúpula. Pur instint autodestructiu. Paranoia.

 

DIÀLEG, TRIÀLEG O PRESA DE PÈL

Aquests dies es parla de diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya. Ningú vol passar com aquell qui no vol dialogar. Però llavors comencen a formular-se qüestions de principi. Es parla de diàleg sense condicions prèvies: es pot parlar de tot. Alguns, però, tenen clar que s’han de posar límits: per una banda, tot dins el marc legal; per l’altra, no es pot excloure  el tema del referèndum d’autodeterminació. I una cosa no lliga amb l’altra. Ja som al cap del carrer.

I no es pot emprendre un diàleg, ja no parlem de negociació, amb posicions prèvies tan contradictòries. No és més que malgastar una oportunitat.

Però encara n’hi ha més. En tot diàleg convé que hi hagi un cert equilibri, una certa equitat en les posicions dels dos bàndols. No es pot qualificar així la conversa entre un amo i un esclau. No es pot dialogar si els d’un costat poden anorrear els de l’altre. Si uns són responsables de la violència policial i els altres les víctimes colpejades. Si uns empresonen i els acusen de delictes inventats i els altres tenen gent podrint-se a les presons. Si uns van permetre un 155 il·legal i desmesurat i els altres el varen patir. Si uns tornen a enviar “piolins” i els altres tenen els principals comandaments policials investigats per sedició. Si uns permeten l’economia extractiva de les elits financeres i els altres hi posen els impostos des de temps immemorials. Si uns porten les lleis dels rivals al Constitucional i els altres tenen un Parlament lligat de mans i peus…I podriem anar seguint…

Si amb aquest panorama algú dels nostres encara pensa que es pot anar a dialogar, sisplau, que s’ho treguin del cap. Que posin com a condicions prèvies, com a mínim, una mostra efectiva de bona voluntat. Efectiva, no promeses que sempre incompleixen des de fa segles.

Fem una petita llista de possibilitats, encara que sigui indicativa?

-Retirada dels piolins enviats aquests darrers dies a Catalunya. Enviar-los va ser una mesura mig ofensa, mig amenaça.

-Retirada dels recursos d’inconstitucionalitat de totes les lleis de caire social aprovades pel Parlament durant la legislatura anterior.

-Excarceració immediata dels presos polítics després de disminuir els càrrecs per part de la fiscalia.

-A més de retirar la mòmia del “Valle de los Caidos”, restablir l’honor del President Companys, vilment assassinat.

-Començar ja, de manera efectiva, a transferir part del deute de més de 7000 milions que ens impedeix funcionar de manera digna.

Potser sembla una llista molt ambiciosa, tot i que incompleta. Però és evident  que no es pot iniciar un diàleg des del fons del pou mentre els altres tenen la corda. Això seria un suicidi a més d’una presa de pèl.

I que els nostres dirigents tinguin clar que nosaltres no ho podem acceptar, ans ho qualificarem de traïció. I actuarem en conseqüència en la nostra acció diària i  en properes eleccions.

I una consideració final, i no menor: la presència d’observadors, negociadors o mitjancers internacionals, digueu-li com volgueu, de tal manera que sigui un diàleg a tres bandes, un triàleg. Que vagin entenent com les gasta aquest estat que ha sigut capaç de trepitjar la democràcia i els drets humans per tal de preservar la sacrosanta unitat d’Espanya, principi immutable de la història. Un estat que mai ha volgut negociar ni complir els pactes.

 

ELS COLORS DEL 17A: NEGRE, LILA, GROC, BLANC…

NEGRE

El color de la mort a la nostra civilització. El color dels vestits elegants de les màximes autoritats, usurpant el protagonisme en una data en què, el millor que podrien fer és amagar-se en un racó, envermellits de vergonya com a promotors del terrorisme jihadista, amb el lucratiu negoci de la venda d’armes als països promotors. I aquests individus han de venir a fer el paperot? I quan s’aclarirà el paper de les clavegueres de l’estat en la gestació de l’atemptat? Ja ho saben això els familiars de les víctimes? Ja ho saben que ells, possiblement, són efectes col·laterals de la voluntat de desestabilitzar Catalunya, d’intentar sembrar el caos, de tenir l’excusa per implantar la presència de l’exèrcit per tal d’aturar la realització del referèndum? Si l’esclat del xalet d’Alcanar s’hagués produït a les proximitats de la Sagrada Família o del Camp Nou és fàcil deduir quina hauria estat la seva decisió.

LILA

I les autoritats de Barcelona, amb la seva alcaldesa al front, no se’ls acut res més que, en una reacció típicament “republicana” i “progressista” organitzar un acte institucional i convidar-los? I s’obliden olímpicament de l’argumentació anterior, havent de posar en contacte els familiars de les víctimes amb els que, indirectament, en són els promotors o, com a mínim, els beneficiaris del negoci? I el paper repressor de l’estat contra la ciutadania catalana i les seves institucions i els seus dirigents, l’oblidem? I ens oblidem dels presos polítics injustament empresonats per uns delictes inventats? Crec que aquest dia, els comuns i podemites podrien passar-lo al racó de pensar…

GROC

I les entitats cíviques, Assemblea i Òmnium, organitzen una jornada d’homenatge als qui varen ser capaços de fer actuar els dispositius policíacs i d’emergències  com els d’un estat madur i democràtic. Positiu que s’apartin de la temptació de boicotejar i mostrar el desacord amb la presència de les autoritats. Però es munta un acte prop de la presó, amb el segell inconfusible del groc, com la immensa majoria d’actes que aquests darrers mesos s’han realitzat al País: llaços, creus, dinars, sopars… Tot groc. Afegim que els dos principals implicats, el Conseller i el Cap dels Mossos no volen que se’ls faci cap reconeixement especial. Potser primer haver-ho parlat amb ells, no?

Aclarim que s’han de fer totes les accions que calguin a favor de l’alliberament dels nostres presos. Però amb això no n’hi ha prou. I, una vegada més, la mobilització independentista perd la iniciativa, va a remolc dels esdeveniments, actua de forma reactiva i no proactiva.

No tenim interioritzat que només els alliberarà la República? Doncs avancem en aquesta direcció. Promovem actuacions i estratègies per apropar-la. En aquest sentit, sembla que la propera Diada va una mica cap aquí. Però ens cal fer més. Com encarem l’aniversari del referèndum?

BLANC

El color de la pau. Aquest hauria de ser el color del primer aniversari del 17A. Però no per quedar-se en la superfície, no en una pau “Happy flowers” i tan contents. Ser radicals en el sentit d’anar a l’arrel del problema dels atemptats de fa un any. I això xoca frontalment amb la idea de “no polititzar la commemoració”, “no aprofitar el dia per jugar partidistament amb els sentiments dels familiars de les víctimes”. A veure, la millor forma de respecte a ells no és tractar que un fet similar no torni a passar? Que el seu dolor, en certa manera sigui una mica útil a la societat? I això passa per denunciar el joc dels mercaders d’armes, les maquinacions dels serveis anomenats d’intel·ligència, per evitar la ghettització de l’islamisme i promoure la integració en una societat plural i acollidora. I també, per fer un homenatge als qui van tenir una actuació exemplar en auxili de les víctimes i persecució dels terroristes: mossos, bombers, guàrdies urbans, serveis sanitaris i veïns que varen col·laborar. I aquest acte commemoratiu ho havien d’haver organitzat les entitats del groc i altres més especialitzades en la defensa dels drets humans, la integració dels migrants, les organitzacions antifeixistes…  Hem deixat passar una bona ocasió d’anar tots a una, construint República, construint la Pau.

NO TENIM POR.

El lema del dia, “No tenim por”, com es va manifestar l’endemà mateix de l’atemptat. I com es va fer, novament evident, el 20 de setembre, en una altra provocació del maquinari repressor de l’estat. I encara més, durant la jornada del Referèndum. Només una societat madura, activa, creativa i responsable pot donar tan repetides mostres de valentia. I ho tornarem a fer.

 

 

OMPLIM LES RAMBLES EL 17 D’AGOST!!!

Precisament a les 5 de la tarda, just quan farà un any de l’atemptat que va tenyir de dol la capital catalana. També per commemorar el de Cambrils l’endemà.

INCÒGNITES…

Que hi ha de nou sobre els autors de l’atemptat? S’han esclarit les relacions del principal instigador del grup, el imam de Ripoll que va morir en la preparació d’un dispositiu explosiu de gran potència i que, segons sembla, era confident dels serveis secrets espanyols? Per què no es va trametre, durant anys, la informació prèvia adient als Mossos d’Esquadra? Per què aquests segueixen sense connexió directa amb l’Europol? Políticament, a qui podia beneficiar un esclat de violència terrorista en aquells moments?…

Aquestes i moltes altres preguntes segueixen vigents. I és possible que mai ningú dels que podrien fer-ho  es dignin donar-hi resposta.

LA FORÇA ENS ACOMPANYA…

Alternativament, recordem el costat positiu dels fets: la rapidesa d’acció del dispositiu d’emergència per atendre víctimes i familiars: la resolució en pocs dies de l’operatiu policíac per desmantellar la cèl·lula terrorista; la reacció l’endemà de la societat catalana al crit unànime de “No tenim por”; la manifestació multitudinària el dissabte 26, amb les màximes autoritats de l’Estat, enfangades en el negoci de venda d’armes als països que financen els terroristes, volent patrimonialitzar el que només podia ser una reacció de la madura societat catalana; les escenes commovedores de plors entre imams i familiars de víctimes…

UNA SOCIETAT UNIDA I ACOLLIDORA…

Aquells dies es va evidenciar que la nostra ciutadania no està dividida. Que el virus de la xenofòbia te mala peça al teler entre nosaltres. Que som un poble acollidor des de temps immemorials. Que les nostres institucions saben fer front a les emergències amb professionalitat i eficàcia. Que ningú ens pot enganyar amb falses propostes pacifistes sense anar a l’arrel del problema del negoci de les armes. I que deixar en ridícul les institucions estatals per la seva tradicional ineficàcia es paga i molt.

PRENEM LA INICIATIVA…

Per això, les nostres principals organitzacions socials, cíviques i culturals haurien de fer una convocatòria, com només elles saben fer, perquè tot el poble català es manifesti per la pau el dia, hora i lloc en que es complirà el primer aniversari, al marge dels lògics actes institucionals que es facin. Perquè no podem deixar que ningú es pugui apropiar d’aquest esperit cívic que és i ha de ser tot un referent en aquesta Europa malalta. Una Europa que posa barreres, crea camps de concentració, permet el negoci rendible del terrorisme i que va envellint demogràficament i ideològicament.

LEMA DE LA JORNADA…

Caldrà escollir adequadament i de forma inclusiva un eslogan que ho expressi tot i que no traeixi res. Potser repetir el “NO TENIM POR” o també “COMPROMESOS AMB LA PAU”, “DESMUNTEM EL TERRORISME” etc. Concurs d’idees.

I individualment, les pancartes que tothom consideri adients: “Què hi havia entre els serveis d’intel·ligència espanyols i els terroristes?“; “Volem la veritat, ja”; “Les seves guerres, els nostres morts”;  “Honorem i defensem els qui van liderar l’acció policial”; “Qui vol la pau no trafica amb armes”; “Catalunya, terra d’acollida”; i tantes altres…

I les flors, recordant la immensa catifa que va cobrir el paviment de la Rambla. Tothom novament allà, per mostrar el tremp extraordinari d’un poble que vol la pau des de temps immemorial. La “Pau i Treva”, des de fa segles.

SOM-HI…

Queden pocs dies. Però recordem que amb molt pocs hem organitzat manifestacions gegants quan ens hi hem posat i i hem sabut copsar les vibracions àmpliment majoritàries de la nostra admirable societat. Som-hi.

 

UN ALTRE 1 D’OCTUBRE, SI US PLAU!

Unes frases indicadores de per on van les coses: “Cal augmentar la base social independentista”, “Ens cal un període d’acumulació de forces”; “Retrocedir un pas per avançar-ne dos”; “Cal frenar els hiperventilats”; “Vàrem perdre la partida perquè no érem prou gent”, “Hem de treballar per quan sorgeixi una nova oportunitat” etc.

Potser que re-enfoquem: evidentment que cal augmentar la base social, però la republicana. Així. Perquè no es tracta d’assolir la independència i ja està. Es tracta de construir una nova societat i desterrar els vicis seculars de l’estat actual. On els tricornis, les grans empreses, la cort reial i les cúpules judicials franquistes deixin de ser els poders fàctics. On les aberracions d’alguns jutges deixin de fer envermellir els ciutadans de bona fe. On no s’arruini el país a base de  dilapidar quantitats ingents de recursos econòmics per al profit de les elits de sempre.

De totes maneres, no siguem incauts una vegada més: encara que hi hagués un 60 o 70% d’independentisme, no pactarien res. És més, com més difícil s’ho vegin, amb més recursos tractaran d’esclafar-nos. O sigui que és correcte mirar d’acumular partidaris però això no és garantia de res si no estem disposats a anar fins el final.

D’altra banda, està bé que ens ho formulem: com s’augmenta aquesta base social? Si analitzem els darrers anys, veurem que el progressos més importants no estan lligats a les nostres accions directament, sinó a les respostes sapastroses de l’opressor: Sentència del TC sobre l’Estatut, accions punitives a rel de la celebració del 9N, assalts de la Guàrdia Civil a les dependències de la Generalitat i, sobretot, la violència desfermada l’1 d’octubre. Aquest dia, molts van canviar de bàndol. I d’una manera irreversible: qui ha vist el capteniment d’uns i altres amb la ment oberta no tindrà mai més cap dubte sobre quins són els seus. I segueix el degoteig a causa de l’empresonament i l’exili de polítics, líders socials, artistes, activistes…

Per això cal un nou 1 d’octubre. Sembla confirmat que aquell dia una trucada des d’Europa va tallar en sec la repressió. Ja poden negar-ho. Màgicament, per pròpia iniciativa no l’haurien frenat mai. Doncs tornem-hi. Motiu: pot ser un referèndum sobre la implementació de la República declarada però no exercida ni defensada el 27 d’octubre. Això, després que s’intenti de totes les maneres possibles una mediació internacional per a una consulta negociada. I a veure si aquesta vegada la trucada des d’Europa la fan de bon matí o, millor encara, uns quants dies abans. I a veure com actuen els membres d’un Gobierno teòricament progressista, d’esquerres i tot el que vulgueu. Ens enviarien els piolins una altra vegada? Engarjolarien un altre cop el Govern? Versió renovada del 155 desfermat? Seria curiós de veure. En tot cas, demostració que el problema Catalunya-Espanya no s’ha resolt, que està ben enquistat i que no hi ha cap altra solució que afrontar-lo d’arrel.

Però hem de canviar de tàctica: això que en diuen “el relat” l’hem de marcar nosaltres: abans del referèndum de 2017 el debat es va centrar en si es podria votar o no. Molts ja donaven per descomptat que no es podria i per això no calia tenir un full de ruta pels següents dies. Però el poble va sorprendre la pròpia organització i, heroicament, ho va fer possible. Haguéssim hagut de dedicar els esforços a definir clarament perquè calia votar el Sí. I ara és el que hauríem  de fer, donar per descomptat que es podrà votar i dedicar les energies a dibuixar els valors de la nova República, la República Catalana, doncs no n’hi ha cap més de possible. I això ho hem d’escampar principalment entre els il·luminats que encara creuen en la regeneració d’Espanya. Ells sí que cerquen un unicorn tricolor republicà.

I l’endemà del Referèndum, a controlar el País de punta a punta. Això exigeix, però, la valentia de tots. I, si cal, els més grans al davant: a les institucions i al carrer. Però primer cal tenir un Govern i parlamentaris d’edat. Com el senat romà. La gerontocràcia dels somriures i de la revolta.  Poc hi tenen, (i hi tenim) a perdre. Ja tenim la vida feta. De ben segur que, si calgués, una condemna gaire llarga no la compliríem. I no ens podrien amenaçar amb el futur dels nostres fills petits. I, en general, no patiríem per una família per cuidar.

Creieu-me: un altre 1 d’octubre, si us plau!

BORRELLISME O TALIBANISME DIPLOMÀTIC

A Espanya tenen una curiosa manera de formar governs. I és que sobta  la impossibilitat metafísica de considerar determinades eleccions de càrrecs com adequats, es miri com es miri: posar al ministeri de medi ambient la persona que va donar el vist-i-plau a l’experiment-negoci sísmic del Castor n’és un bon exemple; a interior, el jutge que té el récord Guiness de mirar cap a un altre costat quan s’apunten casos de tortura; A hisenda, una de les conselleres quan el frau dels ERO a Andalusia, a Cultura un tertulià de teleporqueria…ja dimitit!

Però allà on més afinen és en el ministeri d’afers exteriors. Teòricament la persona que dirigeix la diplomàcia de l’estat. Repeteixo: diplomàcia!

Tots recordem la trajectòria del senyor Garcia-Margallo, que va confessar els favors que es deuen a diferents països i les pressions a canvi del seu silenci o postura contrària a Catalunya. I els embolics amb els britànics a rel de Gibraltar i el Brèxit. També la seva estratègia “diplomàtica” d’evitar l’1 d’octubre: destruïr les urnes!

El seu successor, el senyor Dastis va negar l’evidència de la violència del dia del Referèndum davant l’astorament del periodista de la BBC, potser sense saber que eren imatges d’aquesta prestigiosa cadena! I anar impedint  els actes que el Diplocat organitzava per tot Europa. I com a retrat final del seu mandat, la convocatòria d’un premi per veure quin periodista estranger la deia més grossa per mirar de refer la malmesa imatge internacional d’Espanya. Encara riuen…

I ara, un flamant president de govern espanyol accedeix al càrrec gràcies a una carambola propiciada pels poders fàctics, amb el mínim d’escons del seu partit a la seva disposició. Equilibri precari. Com mantenir-se-hi? Doncs fent un govern amb una barreja de persones, algunes de les quals les signarien els seus principals rivals polítics del bloc del 155. Especialment el cas del senyor Borrell a afers exteriors.

És curiós que tots ells considerin el tema de Catalunya com una qüestió pròpia i primordial del seu departament. Ells mateixos ja admeten que som més a fora que a dins.

I per això el “diplomàtic” Borrell ja feia mèrits abans d’accedir al càrrec i parlava del cas català com d’una ferida infectada que calia esterilitzar. Un cert to goebelià… I ara, un cop assolit el càrrec, s’esplaia omplint la pantalla del TV de mitges veritats i dobles mentides. I a més, amb plena “autoritat” i coneixement de causa, car és català, si bé només per fer de raier en aigües tèrboles, la seva especialitat.

Diu que Catalunya està al caire de l’enfrontament per culpa de l’independentisme. El que no diu és que hi ha uns escamots propiciats per gent talibana com ell, falangistes i franquistes, segurament paramilitars, que són pocs però ben armats i que actuen amb total impunitat, al carrer i a les xarxes. I una part de la societat civil activa i perfectament organitzada, segurament majoritaria, que durant anys ha sortit al carrer amb un exquisit comportament, pacífic i solidari. Aquells són els que ja ens advertien de l’Ulster que ens muntarien. I es tracta de provocar-nos per justificar les mesures més dràstiques possibles, si cal, una intervenció militar, la il·legalització de partits i entitats i la detenció continuada d’activistes i de tothom qui els alci la veu. El senyor Borrell menteix al parlar d’enfrontaments, i ho fa a consciència.

En tot cas, una societat no està dividida i menys encara fracturada a causa de les diferents opinions polítiques. Ni en cas de situacions que poden resultar trascendentals. S’ha partit la societat britànica pel Brexit? I l’escocesa pel referèndum? I Espanya per l’entrada a l’OTAN? I en aquests casos, què calia, no fer referendum? No afrontar la decisió popular?. Això ja seria una manera de decidir: que res no canvïï.

Clarament no han començat bé. Si volen encarar la resolució del conflicte han triat la persona més inadequada. Això sí, potser ara té molt de crèdit a Europa. Però ja el perdrà amb unes quantes decisions de torero. Potser hauran de tornar a convocar un nou concurs per refer la imatge internacional d’Espanya.